La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La inversio de la lateralitat (o la metamorfosi)

Una de les raons per les quals em fixe en les persones que utilitzen l’esquerra per a escriure ve de familia: la branca matriarcal te de malnom “les surdetes”. A banda, Maite es esquerrana de tota la vida -com son aquestes coses, vaja-, i tambe ho es una de les meues millors amigues, la Carme -que a mes a mes tambe te l’exotica caracteristica de ser vegetariana, i em fa molta gracia trobar dues particularitats tan inusuals en una mateixa persona. Me n’he adonat, en aquesta setmana que porte entre xiquets, que dels 27 que hi ha a la meua classe, en tenim 5 d’esquerrans. Una ratio molt elevada. Em pregunte si aixo te alguna cosa a veure amb la inversio de la lateralitat generalitzada a Gran Bretanya.

El cas es que des de fa alguns dies ja no trobe estrany que conduisquen pel canto equivocat. Abans de travessar el carrer, mire instintivament -instintivament- al cap a la banda britanica. Em resulta d’allo mes normal que el fre en un cotxe estiga al pedal del mig, que el canvi de marxes s’haja de canviar amb la ma esquerra i que els conductors s’asseguen al seient del copilot per a conduir. Fins i tot hui m’he topat amb un cotxe frances, que tenia el seient al canto europeu, i m’ha fet una mena de mal a la vista. Quines coses!
Pero aixo del sentit circulatori tambe afecta a altres mitjans de transport, com el tren, o, millor encara, com els peatons com jo. El mes corrent del mon es anar per l’esquerra, deixant que la persona que ve del davant et passe per la dreta. Tambe aixo ha passat a resultar-me d’allo mes natural. Estic sentint que m’envaeix poc a poc el canvi de lateralitat. Hui, a l’hora de dinar, m’he trobat agafant la forqueta amb l’esquerra. I el mes curios, aquesta vesprada, mirant les noticies, m’he trobat consultant amb avidesa els diaris El Mundo i Libertad Digital. Mmmm… i voleu que vos diga una cosa? Al capdavall, com mes hi pense, mes crec en la conveniencia de la privatitzacio de les escoles, dels serveis publics, i de la potenciacio d’un sector empresarial potent, els grans estats centralitzats, i l’anul.lacio de les xicotetes i molestes minories regionalistes, aquests nacionalistes radicals… 🙂

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

La vida sexual dels meus veins de dalt

Si be els desajustaments en els horaris son espectaculars, una cosa bona que trobe aci es que sempre sembla que hi haja una hora menys. M’explique: es cert que aci hi ha una hora menys que el meu referent universal -que es La Font d’En Carros-, pero es una societat amb uns horaris muntats d’una manera que sempre sembla que el rellotge estiga retrardat. Com quan canviem l’hora en hivern, i de sobte ens trobem que be, potser es fa fosc mes aviat, i estem mes tristos, pero mira, podem estar tristos durant mes estona. Doncs aci passa exactament aixo: pero, aparentment, durant tot l’any. Aquest desajustament es manifesta fent que dine a les 12 del migdia -que ja em resulta normal-, sopant a les 6 -amb el got de Colacao encara a la gola-, i a les 10 semble ja que siguen les 2 del mati. I aixo tots els dies de la setmana, inclosos el divendres i el dissabte.

I heus aci que divendres passat, el primer que passava a la residencia, havia decidit anar a dormir prompte: pels volts de les 9. A les 10 de la nit encara no m’havia adormit, i tot perque al costat hi havia muntat un karaoke, a fora hi havia disturbis amb llencament d’ampolles de vidre i barricades amb contenidors -si havia de jutjar pels sorolls que sentia- i a dalt… a dalt celebraven el ritual de la vida, la ofrena a la deesa Afrodita. No es que em vulga clavar on no em demanen -precisament jo no clave res-, pero les parets de les habitacions son tan fines que senc fins i tot a la meua companya del costat, la Sarah, quan estornuda. Des del divendres passat doncs, gracies al sentit de l’oida, m’he dedicat a estudiar la vida sexual dels veins de dalt.
De fet, al principi em vaig sentir confrontada, certament, per la situacio. I em tapava el cap amb el coixi, intentant dormir, intentant no escoltar tota l’efervescencia del meu voltant. Ara em sembla una cosa mes curiosa; quasi un estudi antropologic -centrat en el vei de dalt, naturalment.
I he de dir que a aquest vei de dalt algu li hauria d’ensenyar quatre cosetes, o quatre normes generals: primer, perque a ELLA no la sent mai; i segona, perque els colps reiterats contra el matalas -que l’haurien de canviar, perque se senten tots els molls-, puc afirmar que el meu vei no m’arriba als seixanta segons. Com un ocellet, tu. No, home, no. Aquestes coses s’han de fer mes lentes, pero que duren mes. Amb aquest panorama no m’estranya no sentir-la a ella. Pobreta.
El divendres que ve em comprare moges -crispetes-, i esperare a que comence la funcio, boligraf i cronometre en ma, pendent, pel be del meu genere, dels crits d’ella. I si em passa pel cap, com a regal de comiat, d’aci a un parell de setmanes els deixare els resultats de l’estudi a la bustia. I es que a falta de referents de l’espai exterior, crec que la de dalt no es conscient del que s’esta perdent.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Capitol al tren

A les 9.33 arriba a l’andana un tren inesperat. Tan acomodades com podiem en els bancs de ferro gelat, observarem atonites com s’obrien les portes del tren. Haviem quedat amb un parell d’amigues en el tren de les 9.43, pero al monitor de l’estacio no apareixia cap tren amb aquesta nomenclatura. Nomes el tren de les 9.33. I com Anglaterra es el pais de la puntualitat per excel.lencia, pujarem d’esma, per precaucio, tement un exces de puntualitat britanica. I a la recerca de les companyes ens aventurarem a creuar tots els vagons, i jo com a cap d’aquella improvisada expedicio, renegant a mitja veu, que l’equivalent britanic deu ser atronador.

Rebufant i maleint, passant per un dels vagons, ens sobta una veu que ens crida discretament.
– Catalani?
Els renecs pararen de colp, i ens girarem per veure d’on havia vingut la veu. Un angles de mitjana edat, amb cara de bona persona, acompanyat d’un centre de roses precios i una ampolla de cava car ens va fer el gest de convidar-nos a asseure’ns. Com vaig suposar que entendria el catala, li vaig explicar planerament el nostre problema. Ens haviem equivocat, definitivament. I una volta decidit que no podiem fer res, seierem amb ell per a conversar. Ens pregunta d’on erem, i li responguerem amb una rafega de preguntes: com, qui, quan i perque.
Tenia una casa a Begu, a l’Emporda, i de tota la peninsula, Catalunya era el seu lloc preferit. Parlarem de Catalunya, de Valencia i de l’atzar que ens havia portat a nosaltres a agafar aquell tren de les 9.33. No vaig poder evitar una ullada furtiva a les flors i el cava. En pocs segons em vaig imaginar una escena casolana, on l’home arribava a casa, felicitava la dona pel seu aniversari, o per alguna celebracio, i en pocs segons completaven l’ofrena amb el ritus a la vida.
Pero la meua indiscrecio va tindre una resposta contraria al que m’havia imaginat. Feia un any havia mort el seu millor amic, de Colchester, i anava al cementeri a celebrar que encara el recordaven, a deixar-li unes flors i regar la seua tomba amb cava.

Ens acomiadarem en la mateixa estacio. Vaig tindre l’esma i els reflexos de preguntar-li en nom: Adrian. Despres de tot, ja no em va saber tan greu haver agafat un tren que no tocava.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Les bondats de Colchester i la historia de Boudicea

Arribat el cap de setmana les circumstancies ens obliguen a aprofitar fins al maxim la nostra estada aci, de manera que no parem en torreta. Teniem pensat en principi anar a visitar algun lloc mariner tipic de la zona, pero l’amenaca d’un mal oratge ens va fer tirar-nos enrere, i la nostra tutora, Elspeth, ens recomana anar a visitar Colchester, un poble que ni tan sols em sonava de res -vaja quina incultura la meua!-. El mes important en aquest poble es el castell, una edificacio construida en la base d’un temple roma -si, si, heu llegit be, roma-, i que recorda orgullos a la ciutat que una vegada va ser la capital de la provincia romana de Bretanya. Els romans, pero, no sempre van tindre una estada pacifica. I a primeries d’instal.lar-se a la zona, cap al primer segle de la nostra era, una dona els la va fer passar canutes. La primera Dama de Ferro Britanica. O vos pensaveu que Thatcher tenia l’exculusiva?

Els romans aconseguiren establir-se a la Gran Bretanya amb les seues legions organitzades, pero tambe amb pactes amb les tribus autoctones -tot i que no sempre complien els pactes, ni la convivencia va ser del tot ideal-. El Temple de Claudi es va construir amb ma d’obra esclava autoctona. I quan la ciutat va ser suficientment gran i estable, les tropes romanes anaren a lluitar a altres bandes. Conta la historia que en morir un dels cabdills autoctons, de la tribu dels Iceni, els soldats romans van ultratjar la seua dona, i violar a les seues dos filles. I la dona, Boudica (Boudicea) va prendre una venjanca terrible. Amb un exercit format per membres de la seua tribu i d’altres tribus del voltant, arriba a assetjar la capital britanica, Colchester, coneguda llavors amb el nom roma de Camulodunum. Les tropes romanes, escampades pel territori, no arribaren  temps a salvar als membres de la ciutat, que en veure’s envoltats es tancaren al temple de Claudi, condemnats a un setge que duraria 2 dies i acabaria amb la crema de la colonia romana i pagant el preu de 30.000 vides.
Boudicea es un gran mite aci, a Colchester, i en l’epoca Thatcher les comparacions van ser inevitables.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

De naus espacials i aliens virtuosos

Finalment els pares no van vindre en naus espacials, ni els xiquets es van teletransportar, sino que vingueren a peu i en cotxe, amb la son encara enganxada a les orelles i la cara plena de colacao, com pertoca a tot infant a aquestes edats. L’unica curiositat, que no descobrisc a ningu, es que els que vingueren en cotxe, ho feren pel carril que no toca. Pero aci tothom va per on no toca, amb la qual cosa, l’error es converteix en norma. Una de les companyes de Valencia, Laura, hui assegurava que ja s’havia acostumat a caminar pel canto contrari, i a mirar al reves abans de travessar una carretera; i es jugava el coll a que en tornar, l’atropellarien. A mi aixo no em preocupa: les meues possibilitats que m’atropellen son altes en tots els paisos de la terra, fins i tot en aquells on no tenen cotxes, per despistada i trompellot.

L’escola sembla que es una de les millors de la zona, els xiquets son atents i diligents, i els pares estan interessats en l’educacio dels seus fins fins al punt que no es estrany trobar algun pare que assisteix com a ajudant en alguna classe -no del seu fill, pero si del mateix nivell-, alguns matins. He dit que no es estrany, pero tampoc s’hauria d’entendre com alguna cosa frequent (amb dieresi a la u, agh, quina rabia!!!). Hui he conegut a una d’aquestes persones. Era una mare amb una xiqueta a 4rt -que correspon al nostre 3r, perque comencen l’escola un any abans-; venia a ajudar perque es va dedicar durant molts anys a ser cientifica, despres s’havia posat a tindre xiquets, i despres de ser mare havia trobat tan refotudament dificil tornar a ser cientifica que havia decidit canviar el rumb de la seua vida, i en breu tenia previst acabar biblioteconomia. Mentrestant, els dijous pel mati els dedicava a anar a l’escola, ajudar en una classe de 4rt -la mateixa on jo estic-, i mirar que estaven fent els xiquets, per ajudar la seua filla quan aquesta tornava a casa amb els deures.
La professora que m’ha de tutoritzar, la meua mentora, em recorda a la Carmen Rodriguez, la nostra professora de linguistica:-es austera, intelligent, eficient, essencial i bona, sense mes floritures. Li manca un poc aquell sentit de l’humor camuflat entre linies que te Rodriguez, i que em recorda a aquest sentit de l’umor que tenen els anglesos, amb els quals em passe el dia petant-me de riure, sincerament (aixo del sentit de l’humor no es un mite, ho he vist generalitzat fins ara: es com viure en un pais de Houses, pero menys caustics). La professora, Mrs Burns, es tan bona que em fara por el dia que comence a donar classes jo soleta, amb ella mirant-me, perque no tinc la seua imaginacio, el seu talent, i el joc de cintura que te amb els xiquets.
Una altra persona que es una absoluta passada es la directora. El primer que crida l’atencio es que no alca dos pams de terra: el segon, la seua increible energia i personalitat, l’autoritat que irradia -sense resultar severa- i, aquesta si, el seu bon sentit de l’humor i el sentit de la practicitat. Estic tenint sort, fins ara m’he trobat amb gent esplendida. Si els empaquete dins la maleta, amagats entre sostenidors i bufandes, i me’ls emporte a casa, em multaran per exces d’equipatge?

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Viatge pel temps

Estic en un ordinador angles (amb accent obert a la e), amb la qual cosa comence excusant-me per no poder posar accents, cosa que d’altra banda em posa nerviosa. El dia que vam baixar a la City -que deu ser el nom oficial de Londres, perque posen el nom de City fins i tot als mapes de l-oratge-, vaig tindre la sensacio que havia viatjat no nomes en l’espai, sino tambe en el temps: aquesta part d’Anglaterra va ser creada en la revolucio industrial, i continua estant tant pintada de segle XIX que no m’estranyaria trobar-me a Mark Twain dins les aules.  

Ara, a la Universitat de Chelmsford -que no es mes gran que la de Gandia-, he fet un xicotet viatge al futur: estem rebent classes de pissarra blanca electronica. Nomes em falten les ulleres de sol per assemblar-me al Tom Cruise en Minority Report: pissarra amb videos, possibilitat de pintar damunt d’escenaris, de jugar al parxis, de fer operacions… fins i tot hem dissecat una granota sense necessitat de posar-nos uns guants: boli en ma i avall que va baixada.
Amb aquesta previa de les escoles, dema tinc la impressio que em trobare a pares deixant als xiquets en les seues naus espacials, o els xiquets teletransportant-se directament des de la taula de la cuina de sa casa al seu lloc de la classe directament, encara amb la cara bruta de Colacao.
Pel que sembla la tonica dominant es l’aprenentatge interactiu, i juguem i aprenem. Es una de les coses de les quals es queixa Elspeth, la nostra tutora en aquest intercanvi: esta be que tinguen moltes possibilitats, pero arriben als 12 anys amb incapacitat per a estar-se mitja horeta escoltant calladets, asseguts i bons xiquets.
Com encara no conec massa ni aquest sistema ni el sistema de casa nostra -pot sonar estrany, pero nomes conec el sistema polones, i tinc la sensacio que es mes rudimentari encara que el nostre-, no tinc una vara de mesurar raonable per a fer comparacions. Quan arribe el mes de juny, vorem. Mentrestant, no puc ni esperar a que arribe dema, quan finalment aixafare la meua primera aula de practiques -el mateix dia que Emili xafara una aula per primera volta, pero de debo. Quines coses te la vida…

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Esmorzar d’hotel

Una volta vaig fer una llista amb petits plaers terrenals: ja no recorde què hi vaig posar en el seu moment. Ara, sens dubte, hi inclouria els esmorzars d’hotel. Importen els croissants directament del cel, n’estic segura; i al cafè anglès m’hi podria acabar acostumant.
La Universitat ens ha allotjat els primers dies en un hotel bastant luxós, a un parell de minuts de la facultat, on demà rebrem classes de pissarra electrònica -els al·lèrgics al guix estand’enhorabona: el futur són les pissarres electròniques, a l’estil de Minority Report.

A les pissarres també m’hi podria acostumar, així com també al sol solet que ens està eixint aquests dies, i a la ciutat de Londres -completament recomanable per a passar-hi un cap de setmana romàntic, encara que siga amb el pianista de Casablanca-.
Certament, totes les experiències que hem tingut fins ara han estat un encadenament de petits plaers, dignes d’unes vacances que m’he merescut a pols: viatges per la City, un hotel de luxe -amb una habitació individual per a mi soleta, amb un llit de matrimoni enorme on vaig hivernar durant 12 hores la primera nit-, una universitat nova i lluminosa, amb una biblioteca de cinc plantes -igual que la Universitat de València, eh? Igual, igual-, i amablitat a dojo.
Certament, després de donar una volta per Chelmsford, que és el poble on ens han enviat, m’adone que la gent ha de ser amable a la força: si a més del fred que fa, la gent fóra antipàtica hi hauria com per abandonar anglaterra per terres més càlides. Amb tant de fred, em costa entendre que la gent d’ací vulga dedicar-se a alguna altra cosa que no siga la literatura, la filosofia, o la blogosfera -que podríem considerar com una de totes dues, si ens ho mirem bé.
Trenque el tòpic de l’alimentació: a la universitat es menja de meravella, i ben prompte: una altra cosa a la qual em podria acostumar, veus? Bé, me’n vaig a fer la fotosíntesi abans que s’amague el sol solet.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

El diari de Martainsa Jones

Començar un bloc no sempre és fàcil:- I de què collons escric? Pot pensar un. I escriu el primer que li passa pel cap, és clar. Després, la segona vegada, és més complicat: bé, i ara, de què més escric? I quan se superen els primers cinc posts, hom ja va adquirint una certa idea. Al cap d’uns quants posts, més, ja s’ha format el que anomene pensament bloc. És a dir, que vas a l’autobús, veus alguna cosa curiosa -o estas a la feina i lliges alguna cosa curiosa al diari, o en un llibre, o el que siga-, i de seguida penses: té, això ho podria penjar al bloc. I un dia descobreixes que se t’amunteguen les idees al cervell (unes idees grans grans, eh? De les que canvien el rumb de la humanitat, vaja), i que els pensament se t’ordenen en la forma i la longitud d’un post.

La idea de "pensament bloc" -que no sóc la primera en experimentar– no és molt diferent de la idea del "pensament xarxa". Abans pensàvem linealment, redactàvem linealment, i des de la instauració de la xarxa a les nostres vides com una eina quotidiana més, ens està canviant aquesta manera de pensar tan lineal, tendim a relacionar més les coses -o almenys aquesta és la tendència general, segons ens han comentat a magisteri-. Doncs bé, el pensament bloc és el pensament que ens apareix de manera quasi sense voler, en el qual -per a mi-, un incident sense gaire significat pren forma de paraula convertint-se pràcticament en una anècdota. Això no fa més important l’incident, és clar. Però almenys el fa més divertit.
Aquest pensament bloc m’anirà molt bé per a l’encàrrec que ens han fet per anar a Londres -i per als dos mesos posteriors de pràctiques-: hem d’escriure un diari. Sí, així, tal com sona. Un diari: escriure el que ens vinga de gust, en base a una observació tan formal com informal. Ens ho explicava hui el coordinador de les pràctiques, i mentre desenvolupava la idea, m’han vingut ganes de riure. Tenint en compte els romanços que escric, no vull ni pensar com serà un diari de pràctiques novel·lat. M’imagine que serà alguna cosa semblant al diari de la Bridget Jones, en valencià i amb un altre sentit de l’humor, menys sofisticat, més terrenal, una cosa semblant a: 8.50. Merda! He d’estar en 10 minuts a l’escola i encara vaig en pijama! Què passa, que en aquest país els despertadors no sonen? O sóc jo que no els sent?? A vore, anem a l’armari… aquests texans i arreglada.
8.53. Ai! no! No puc anar en texans!
8.55. Ni en espardenyes d’esport!
8.59. Isc de casa bevent una tassa de cafè en una mà i escrivint al diari amb l’altra. Si córrec molt arribaré en un minut?
9.03. Puaj! Estic que tire el fetge per la boca! Definitivament, he de reapuntar-me al gimnàs a la mínima que puga. Si almenys anara en esportives i no amb aquest coi de botes amb tacons…
9.13. La professora no m’ha mirat amb bona cara quan he entrat. He intentat explicar-li que les raons de la impuntualitat és una intencionada voluntat d’interculturalitat: al capdavall, arribar tard és part de la cultura fontera. Quan diem que quedem a les sis en realitat vol dir que a les sis comencem a fer-nos l’ànim que ens hem d’arreglar per a eixir de casa.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Salcedo a la butxaca

El moment de la pausa és tan sagrat que si algun conferenciant ha allargat massa la seua ponència s’ha trobat parlant per a les parets -i per a una Marta amb cara de circumstàncies, que li fa cosa deixar-se a la gent amb la paraula a la boca quan té coses a dir i traça per a comunicar-. L’avantatge d’eixir més tard, tanmateix, és que en arribar a l’única màquina de la facultat em trobe amb els últims militants de la cafeïna trencant files, deixant-me lliure la trinxera de les monedes per a començar el meu propi joc: Game over, Marta. Insert Coin.
Ell arribà després d’aquest ritual, quan ja em trobava remenant el pòsit del cafè obcecada com un druida, intentant desentrenyar-hi el secret de la vida eterna, i rodejada de converses quotidianes.

Em va semblar que s’havia enganyat de dia, de lloc i de segle quan se’ns apropà preguntant-nos amablement si érem estudiants de filologia; la més jove era jo, de manera que era obvi que no. Tanmateix se’ns va asseure al costat, i en només cinc minuts ens explicà les quatre carreres que havia estudiat, els viatges a Nord Amèrica, a Puerto Rico -amb els marines americans-, en un valencià exquisit com un glop de mistela amb xocolata, amb accent navarrès. Només cinc minuts. Si m’hagueren donat una horeta més amb ell, hauria pogut escoltar cent anys de soledat.
El que més se m’ha quedat gravat a la retina d’aquesta trobada, amb el pas dels dies, és la bellesa arquitectònica del seu rostre, la que apareix en les expressions artístiques exactes; unes faccions dibuixades amb esquadra, cartabó, compàs i paciència, fetes per arguments en favor de l’existència d’un ens superior.
Cada volta que pense que em vaig quedar sense l’últim dels meus avis als 13 anys, se’m trenca l’ànima; després de conèixer a Salcedo m’han vingut ganes d’adoptar-lo, demanar-li que siga el meu avi, i emportar-me’l a casa dins la butxaca. Encara que siga a la butxaca del meu bloc.

Atonement – Expiación

Ja fa tres setmanes que intente aconseguir anar a vore El amor en los tiempos del còlera, però els horaris del cinema semblen haver-se conjurat contra les nostres possibilitats d’oci. De manera que hui tampoc no hem aconseguir anar a aquesta pel·lícula. A canvi, n’hem anat a una altra que prometia molt -per la quantitat d’Òscars a què està nominada, pel tràiler i pel propi nom: Expiación. De manera que a les set i mitja de la vesprada he entrat als ABC de Gandia carregada amb tonellades de mocadors de paper i una bona ampolla d’aigua -quan ens preparem per a plorar, sempre pensem en els mocadors, però ningú no pensa en la rehidratació, que és igualment important, sobretot per a algú com jo, que de normal ja necessita més aigua que una sardina-. La conjunció astral i el calendari hormonal eren propicis per a grans afliccions. I amb el ferm propòsit de patir i plorar a rajos m’he instal·lat a la butaca, agafadeta al braç d’Emili.

I mira, no sé si ha estat perquè he entrat amb la panxa buida, perquè des de fa uns dies intente fer-me la dura amb això del viatge, o perquè arribava amb l’adrenalina a cent d’esgargamellar-me al partit de futbol que acabava de vore, cridant Almoines, Almoines com si a tota l’aliniació de l’equip l’haguera parida jo -i això que ni tan sols sóc d’Almoines!-, però la peli no ha arribat ni a provocar-me llàstima. Vaig patir més en qualsevol episodi de "Cristal" en la meua èpova que veient Expiación. No se m’entenga malament; la pel·lícula està bastant ben feta. Comença prometent molt, però es queda amb una mena de promesa, i quan comences a fer-te la idea que ploraràs a rajos i t’entendriràs amb la història d’amor, la cosa s’acaba amb un coitus interruptus que et deixa això, a mitges. Com he dit, la primera part és molt bona. Tanmateix, a mesura que avança la segona part, comences a tindre la sensació que la història d’amor no està suficientment justificada. L’afecte que es tenen els protagonistes sembla forçat. La tercera part és per a tirar-la pel vàter i estirar la cadena. Són dos minuts que et recorden a les redaccions que fèiem a l’escola, aquelles on embolicaves la troca i acabaves amb la màgica frase de:- I llavors em vaig despertar. L’acadèmia pot donar-li els Òscars que vulga, i la Keira Nightly pot ser tan guapeta com vulga, però sincerament, si li dóne un aprovat a la pel·lícula és per la primera part, que està prou bé. A partir de la segona, feu-me cas: eixiu del cinema, i imagineu un final fet a la vostra mida. Qualsevol altre desenvolupament és millor que el de la peli.

Els globus assassins

L’intercanvi de pràctiques amb Londres -que resulta que és Essex, i, més concretament, Chelmsford-, és un viatge d’anada i tornada. Unes xiques angleses han vingut, i nosaltres, la setmana que ve, tornem. L’altre dia vam fer un dinar de mig camí, entre l’anada i la tornada. Dinàrem a la facu amb les "practicantes" angleses, i ens feren cinc cèntims de com els ha anat ací, i de què hem de saber per anar allà. Sincerament, crec que haurem de fer un xicotet màster abans d’entrar per una aula anglesa. Les precaucions són intensíssimes, i no es pot fer res sense preguntar. L’única conclusió que n’extrec, sabent el que sé ara, és que ficaré la pota abans de baixar de l’avió. Tranquils, promet reflectir-ho tot al bloc. La xarxa no quedarà mancada de motius per a riure -o per a sentir vergonya aliena, ai mare!

La primera senyal d’alarma va vindre amb els texans, que no en podem portar. Però aquest és un preu que pagaria gustosament; tanmateix… tanmateix hi ha mil-i-una precaucions que cal prendre. Una altra precaució és que no es pot tocar a cap xiquet. Com si foren incandescents. Ni abraçar, ni tocar un braç per accident, o per a posar-lo bé a la cua del menjador. Tampoc és que em passe el dia abraçant a la gent -sóc afectuosament catalana, "fredament familiar", que diria la meua germana- però vaja, es veu que és una cosa extremada.
Les escoles no tenen gronxadors ni "tobogans" -es veu que per a gronxar-te has de ser major d’edat-, i la cosa més divertida: prohibides les piruletes, els caramels i els globus! Entenc fins a cert punt la prohibició de caramels i piruletes. Però els globus… quan la Leanne (una de les practicantes) m’ho va dir, em pensava que es referia a algun mot en slang. Em parlava que prohibits els "balloons", i que res de "balloons". I da-li amb els "balloons"! Fins que li vaig dir: OK, xata, què és el que hem d’entendre per "balloons", aquí. És el mot en slang que utilitzeu per als xiclets?? I em contesta: No, "balloons", globus. No es poden portar globus per a que no s’atraganten infltant-los!
Francament, comence a tindre curiositat per anar a Londres-Essex, encara que siga per a veure quina tècnica tan refotuda utilitzen per a inflar els globus, que les vides dels xiquets corren perill.
Li vaig dir a la Elspeth, que és la directora del departament que ens acollirà a la Ruskin Anglia University, que ens fera un xicotet màster de seguretat a les classes. Es va petar de riure. A mi no em fa tanta gràcia… Ai, quin cas! Com un cabàs!

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Fenomen Laura Gallego

Ahir al tren em vaig empassar l’últim mosset de l’Emperadriu dels Eteris, de Laura Gallego llibre que molt amablement em va enviar un rei mag lector del bloc per ser bona xica. Tenia una certa curiositat, no només perquè seguisc l’obra d’aquesta autora -he llegit tots els seus llibres, excepte un parell-, sinó perquè n’havia sentit de tot. La rebuda a la presentació va ser espectacular. Al Diploma de Literatura i cultura infantil i juvenil, el dia que va vindre un crític reconegut, va insituar que se li esgotava la imaginació. Sincerament? No ho crec.

L’Emperadriu dels Eteris narra el viatge de Bipa cap a un indret (que no se sap si és real o no). La protagonista viatja a la recerca d’una persona, però alhora farà també un viatge interior, de maduració. Els personatges estan ben definitis, i m’agrada el vessant "feminista" de l’autora -mira, ja tinc un tema de doctorat-. L’estructura està ben feta, i a mi només em falla una mica el final, que em recorda a Independence Day.
Laura Gallego és un fenomen que cal estudiar, certament. Estic segura que si no hi haguera hagut una JK Rowling al darrere, no hauria estat possible el seu èxit -o quasi segura-. I que existisca una autora capaç de fer esperar als xiquets a les portes de la llibreria, i que siga del País Valencià en particular, em sembla un privilegi.
Alguna gent l’ha criticada per centrar-se massa en un gènere. No sé, ha escrit llibres més diversos que la Rowling, que de la saga Potter de moment no ha eixit. I estan ben tancats, en general -bé, la saga de Les cròniques de la torre no em va fer massa el pes, li faltaven 5 minuts de foc lent-. Només espere que la pressió comercial i els múltiples compromisos no li facen minvar la qualitat i aquest talent que té, crec, per a definir els personatges i els esquelets de les històries.

Be sexy?

L’altre dia acabava les últimes pàgines de L’anell de la Irina (oh, quin llibre tan bonic) mentre Emili feia neteja d’apunts, papers i paperots al pis, i em va cridar especialment l’atenció un document sobre "com ser un bon blogger". Una mena de decàleg, però a l’americana. I ara que Vista Parcial ha proposat un decàleg, m’ha vingut al cap aquell document tan divertit. Algunes de les recomanacions eren sensates -no escrigues sobre allò de què no en tens ni idea, etc-. Però hi havia alguna que altra un tant esbojarrada. Una d’elles: Be sexy.

Quan vaig llegir "Be sexy" immediatament em vaig imaginar a mi mateixa fent boqueta de pinyonet cara a la pantalla cantant-li el "Happy birthday Míster President" -com algú que jo em sé va fer una vegada, i no diré qui-. Se’m fa estrany intentar "ser sexy" en un bloc. Si ja és estrany ser sexy a la vida real -la qualitat de sexy, al capdavall, més que una característica, és una actitud-. Resulta més difícil encara quan t’ho plantegen com un manament. Sigues sexy! Em recorda al principi de "com una novel·la" de Daniel Pennac, on explica que hi ha verbs que no accepten l’imperatiu, entre ells el verb dormir o el verb llegir. Amb "sexy" crec que passa el mateix.
Hi havia altres consells, molt americans des del meu punt de vista:- Polemitza! Deia un d’ells. I un altre encara:- Sigues divertit! -només els faltava dir: A l’estil de Jay Leno!

No sé com "han de ser" els blocs. El que sí que considere és que haurien de tindre una funció definida. Hi ha blocs que tenen la funció de ser pamflets, altres pretenen ser opuscles, hi ha que pretenen divulgar, altres desitgen fer riure, crítica literària, crítica social, crítica en general, investigació, i tots i cadascun es deriven d’una definitiva voluntat de comunicar -i ací podem fer cabre tota la resta de categories que no he esmentat, perquè dins la categoria de "comunicar" hi podem fer cabre fins i tot el cant dels ocells.
Doncs això, un bloc hauria de tindre una o diverses funcions. I no ho dic per res, sinó perquè amb una falta d’objectius el bloc té més possibilitats d’acabar al cementeri de blocs inactius. A banda d’això, crec en l’absoluta llibertat -des de l’absolut respecte- dels blocaires. Aquesta és la meua particular visió del bloc. Encara que tinga com a única funció la de "ser sexy".

En el Valle de Elah

Diu la llegenda -i la bíblia- que els Filisteus vivien en una part de la vall d’Elah, i els jueus a l’altra. Els filisteus tenien un gegant anomenat Goliat, poderós, que desafiava a qui es posara per davant tots els dies baixava a la vall i desafiava al poble jueu. I els jueus, veient aquella alçada tan gran, esporuguits, es negaven a lluitar. Fins que un dia, un xic anomenat David, va dir al rei dels jueus que ell sí que hi aniria, a lluitar. Prengué la seua fona i baixà decidit fins al fons de la Vall d’Elah. Al seu davant, Goliat corria embogit cap a ell, amb ganes de lluita. David, peus al terra, l’esperà fent rodar la fona. I quan el va tindre a la distància justa deixà anar la fona. Segons d’espera. Un error hauria estat fatal pera David. Però no va errar. En aquell moment de tensió, en uns instants on li anava la vida, David llençà la fona en el moment crucial.

Aquesta metàfora és el fil conductor de la pel·lícula, una metàfora aplicable a Hank (Tommy Lee Jones), la detectiu Sanders (Charlize Theron), i el fill, Mike. I també és la metàfora dels Estats Units contra Vietnam, o contra Irak, o contra qualsevol d’aquests països xicotets que esdevenen un enemic imprevisiblement imbatible, difícil de tombar amb la facilitat amb què el pesat bloc de la Unió Soviètica caigué entre xerric i xerric, com un ferro rovellat. La pel·lícula està ben lligada, i manté el suspens tant com ho ha de fer. Al principi sembla un capítol del CSI, i es mescla amb imatges que em van recordar a Syriana, de Clooney. També es podria ficar dins el sac de drama nacional, o de drama personal. És dura, però no em va emocionar gaire -no sé si per culpa meua, que estava indiferent, o perquè realment no arriba al públic. No cal portar Kleenex, però val la pena pagar entrada. No té pèrdua el que succeeix al fort, les reaccions i el comportament dels soldats. El meu "germà" marine no era aixina. Notable.

En el Valle de Elah. Post preliminar.

Ara que em falten dues setmanes per agafar un avió recorde la primera volta que ho vaig fer. Tenia 16 anys acabats de complir, feia el trajecte de Barcelona-Atlanta, i el bitllet de tornada no estava previst fins al cap de deu mesos. Efectivament, vaig passar els meus "sweet sixteen" a un poble menudíssim de Carolina del Sud, de nom Six Mile (que venia a ser com La Font d’En Carròs dels Estats Units). I les memòries que en guarde em serveixen -entre altres coses- per a comprendre millor pel•lícules com la que em vaig menjar despús-anit, En el valle de Elah, de la qual ja en parlaré demà.

Els primers records que en tinc estan relacionats amb l’oratge, la calor, la humitat pesada i penetrant.Els records més interessants, però, estan relacionats amb l’Institut (el Liberty High School, on ja em coneixien perquè la meua germana hi havia anat huit anys abans). Malgrat que ja estava advertida d’algunes coses -com els balls de primavera, o la mala alimentació-, no vaig poder evitar algunes sorpreses. La primera, per a una jove amb inquietuds polítiques com jo, va ser la de trobar una bandera americana a cadascuna de les classes, i el fet que fóra tan absolutament normal. Ningú no protestava, per tindre una bandera insistentment col·locada al costat de la pissarra. Però l’acte més tendre de nacionalisme, es repetia tots els matins, entre la primera i la segona hora de classe (hora i mitja, de fet): la pregària d’aliança a la bandera. En tinc els versos tan ben tatuats al cervell -amb accent americà i tot- que el dia que tinga Alzheimer els meus néts se sorprendran de veure’m combinar la "pledge of alliance" amb cançons com l’Arare Xau (Arare Xau, com ja sabeu, és el meu nom, dum, dum, dum, dum, dum…). Ara bé, l’anècdota més espectacular es va produir el segon dia d’arribar a l’institut, quan em vaig trobar diversos alumnes disfressats de camuflatge -que en un institut feien de tot menys camuflar-se, clar-. Vaig anar corrent a la Julie, la professora d’espanyol -que era qui em va tindre a casa seua durant tot l’any-, a dir-li que uns militars passejaven pels passadissos. Va riure a cor què vols. Era el vestit que havien de portar per a la classe de ROTC -anomenat per les seues sigles, "aroutisí"-. Com qui porta el xandall a la classe de gimnàs, vaja. Era una assignatura optativa, però, ente nosaltres, estava dissenyada per a la carn d’exèrcit, que eren els fills de famílies pobres, molt nombrosos en aquella zona deprimida com el sud. Finalment, la meua relació amb el patriotisme i el militarisme americans estaven a la pròpia casa. Hi tenia dues "germanes" -una d’elles una bruixa que es va dedicar a fer-me la vida impossible, de la meua edat, i que supose que ara és una bellíssima persona-; i un germà, a qui vaig veure tres o quatre voltes, perquè era Marine. Els Marines no són com la resta de l’exèrcit. Són l’èlit. Una història que es conten entre ells és que "Déu va fer el món en cinc dies, el sisè va crear els Marines, i d’aquesta manera el setè va poder descansar tranquil". El germà va estar en combat crec que pel Golf, però va tornar, quan es va cansar, es va traure les oposicions de profe de literatura anglesa, i fins al dia de hui tinc entés que és un bon home i un bon professor.
De la mateixa manera que ací relacionem el nacionalisme espanyol amb el feixisme -o almenys en les nostres contrades, vaja-, allà el fet de ser americà va lligat amb el patriotisme, i és vist d’una tan natural que encara se’m fa difícil comprendre-ho. Se li feia estrany fins i tot a la meua millor amiga d’allà, la Laure Zacharie, una xica francesa, austera, afable i generosa. I amb tot aquest bagatge supose que es fa més fàcil entendre la tragèdia d’En el valle de Elah.