La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Punt de llibre

Comence a tindre la sensació que aquest bloc s’assembla més a un punt de llibre del que hauria pensat mai. Demà torne a passar pàgina, per enèssima volta en la meua existència, i torna a acabar-se un altre capítol vital. Abandone defintivament València, amb l’Ibiza carregat com un caragolet, per a retornar al meu quilòmetre zero: La Font d’En Carròs -oh, com m’agrada el nom del meu poble. M’encanta mastegar-lo, encara que siga per escrit-. Sé que porte un parell de dies nostàlgica, i això no és gens propi de mi. Quan tanque la porta del pis se’m passarà. Mentrestant, em cuegen els records com peixets moribunds en la memòria. I és que tota la vida havia tingut la sensació que algun dia viuria a València.

És curiós; moltes voltes he trobat estudiants valencians que hagueren donat el que fóra per anar a estudiar a Barcelona -i molts d’ells ho han fet-, i jo, que estudiava a Barcelona, hauria baixat de bon grat als 18 anys per a quedar-m’hi.
No han estat quatre anys, han estat quatre mesos, però em conforme. La veritat és que aquesta última setmana la vida estudiantil a València s’assembla bastant a l’adjectiu miserable; el sistema nerviós se’m manté a base de cafenia, anit vaig sopar dos paquets de monges -sí, sí, de dacsa al microones-, i demà per a dinar tinc una mescla de llenties, fideus i mig litre de caldo artificial que ja vorem com me les enginye per a combinar. Però l’experiència ha estat divertida, i m’he llevat del damunt, sincerament, una de les coses que tenia pendents per a fer en la meua vida: viure a València.
Ara només me’n queden dos per a abans d’arribar als quaranta:
– Muntar a cavall
– i furtar-li el casc a un policia

Oda a les meues companyes de pis

Sé que porte mesos despotricant en públic i en privat sobre com d’inapropiat em resulta no haver deixat d’estudiar a aquestes alçades; però l’època d’estudi també ha de tindre les seues coses bones, forçosament, com tot. Una d’elles, han estat les companyes amb qui he compartit pis durant quatre mesos. I és que les companyes de pis són com els melons: fins que no els proves, no saps com t’eixiran. Amb el desavantatge que a una persona amb qui vas a compartir pis no li pots picar el cap amb el puny tot auscultant-la per a comprovar si està verda o madura.

Però ni que les haguera triades a propòsit no m’hagueren eixit tan bones. Al pis n’hem estat una de cada: hem eixit un meló d’Alger, un meló de tot l’any i un cantaloup, convivint pacíficament en les quatre parets destartalades de la casa. Cadascuna amb les seues manies, de vegades complementàries. Com per exemple la Neus i jo. Jo sempre em deixava el gas del calentador encés, i ella anava a la galeria i apagava el gas. Però es deixava la porta oberta, i jo, que sóc una tancadora de portes olímpica en les meues estones lliures, anava darrere i la tancava.
La neteja i les tasques de la casa no han estat mai un problema, i hem compartit el menjar com a bones germanes: sobretot amb la Su, que a casa hi té una verduleria, i la setmana passada vaig tindre el privilegi, gràcies a ella, d’estar mirant Anatomia de Grey tot menjant cireres un mes de gener.
També han estat mítiques les estones al davant de la tele, tard, a la nit, totes tapades al sofà amb una manta -jo fent de germana gran, per primera volta a la vida-, i menjant xocolata.
No sé, tot plegat, han estat xicotets moments, en una convivència pacífica en la qual mai se m’ha destorbat l’única punyetera mania que tinc: que se’m respecten les hores de son. Ara ja s’acaba tot, el pis, les classes… s’acaba el semestre i anirem a fer pràctiques. I després de les pràctiques, títol en mà, eixirem a la vida real -bé, elles eixiran, jo hi tornaré-; però sabeu què? Crec que Meló d’Alger, Meló de Tot l’Any, i Cantaloup ja estaran madures per a eixir al mercat.

La trucada del dilluns a la una

Des de fa 4 mesos cada dilluns entre les dotze i mitja i les dues rep una telefonada o un missatge. Quina casualitat fa que sempre siga a eixa hora eixe dia va més enllà de la meua comprensió i ben segurament també de la ciència de la probabilitat: si en una caixa amb 500 boles blanques i dues de negres em feren estacar el braç dos voltes, de ben segur que agafaria les dues boles negres -i que conste, Vista Parcial, que aquest post no és cap problema de lògica. És la suma de grans casualitats.

I la qüestió és que la meua vida social és bastant reduïda; almenys per telèfon. No sóc d’aquelles que s’estan hores i hores xerra que xerraràs, amb tal i amb qual. Ni tan sols seguisc ja les cadenes de correus electrònics que m’envien Sam i Cristina, dues amigatxes de la Safor. Però si em gire a mirar enrere, no és més que una quantitat enorme de casualitats la que em porta a aquesta cita setmanal amb el meu mòbil cada dilluns al voltant de la una:
– Una editorial per a la qual faig un encàrrec últimament
– La tele
– Maria Torres, una escriptora a qui veig una volta a les mil, i que em telefona una volta a les mil -això sí, sempre un dilluns a la una, casualment-
– La meua germana
– El meu cunyat
– Ma mare
– La diputació de València
– Missatges publicitaris de telefònica
– Telefonades des del departament de didàctica de la llengua
El més divertit és que la setmana passada, que tenia una entrega pendent, vaig telefonar al responsable de l’entrega, fent broma amb la premonició que estava segura que em voldria telefonar al cap de mitja hora, concretament a la una. Després de riure, encara em va enviar un missatge a la una.
I hui, continuant amb el ptronòstic, m’han telefonat des d’Òmnium cultural.
El més curiós és que el dilluns a la una sempre tinc classe. I ara que no tenia classe, va i tinc un examen. Afortunadament, ja fa temps que estic acostumada -com una mena d’hàbit o de vici- a treure-li la veu sistemàticament al meu telèfon mòbil. Menys mal, perquè si no, seria coneguda com la xica de la telefonada del dilluns a la una…

Una vida de propina

“Viure és una experiència confusa: un miracle fugaç i desconcertant. Per més que intentem racionalitzar-lo i buscar-ne un sentit (…) tal miracle continua sent un misteri insondable, un absurd irresoluble. (…) Intuïm, amb major o menor fortuna -ai!-, què hi ha en això que en diem la realitat. Tanmateix no en tenim prou. I tendim a omplir el buit desèrtic de la quotidianitat amb els sumptuosos palaus de la ficció. Tenim el llenguatge. Construïm, amb la pedra tosca de les paraules, móns nous inspirats en el nostre. Imaginem. Inventem històries. I aconseguim així, dins la que tenim, una altra vida de propina.”
Joan Borja introducció de La narrativa oral: rondalles i llegendes en l’imaginari col·lectiu contemporani.
Hui ha vingut Joan Borja a fer-nos la conferència del postgrau sobre la literatura oral. Quin privilegi de conferència! S’ha passat tres hores seguides explicant-nos la narrativa oral de la manera que s’ha de fer, explicant històries. Encara em penja la bava! Definitivament, m’he enamorat de manera espiritual i irreversible de la tasca d’aques home -que em recorda físicament al Joaquim Maria Puyal en l’època en què presentava La vida en un xip, mira quines coses-.
Una de les llegendes que ens ha explicat, preciosa, parlava de Sant Jordi. Però no del Sant Jordi que em van ensenyar en l’escola, i que ateus i militants literats celebren religiosament tots els 23 d’abrils regalant-se llibres i roses. No. Un altre Sant Jordi, més proper: el d’Alcoi, que jo encara no coneixia.
A la Marina, per a espantar als xiquets, en comptes de l’home del sac diuen:- Que vindrà el drac! Però aquest drac no és tal, sinó que és l’evolució fonètica de Al Azraq, moro valent d’ulls blaus, que en l’època de la conquesta de Jaume I era l’amo i senyor de la zona de La Gallinera, Ebo, i tota la part muntanyosa de les marines, que comunica amb l’Alcoià.
La llegenda diu que en l’època de la conquesta, doncs, Al-Azraq va anar a fer-se amb Alcoi, i quan ja els tenien a tots assetjats, els cristians d’Alcoi enviaren un emissari per a demanar reforços a unes tropes avançades que els cristians tenien a Penàguila. Però els moros, que tenien un major coneixement del territori, planejaren fer-los una emboscada al barranc de la batalla -nom que encara perdura-. Els cristians de dins d’Alcoi, en sentir-los, es veieren morts, perquè sabien l’avantatge amb què jugaven els moros; tanmateix decidiren anar al barranc, a ajudar als seus compatriotes cristians. I contra tot pronòstic, quan arribaren al barranc, en comptes de cristians moribunds veieren que els derrotats eren els moros. Interrogant-ne a un que quedava mig viu, li preguntaren què havia passat, i ell els repongué:
– Uali! Uali! -que vol dir: el tot poderós! El totpoderós!
I a partir d’aquí saberen que qui havia ajudat a guanyar la batalla no havia estat altre que Sant Jordi, que havia matat a tots els moros, ajudant als cristians. En aquella batalla, també va moror Al-Azraq, el moro d’ulls blaus, un nom que evoluncionaria després a la Maria cap a “El drac”, per a espantar als xiquets de la contrada, quasi huit segles després.

Llàgrimes per les pregàries escoltades

S’han vessat més llàgrimes per les pregàries escoltades…
Aparentment els virus han escoltat les meues pregàries, i he sucumbit al control dels virus -els nformàtics no, els altres-. Tornaré a les pantalles quan esdevinga de nou una persona, i no aquesta animeta en pena que cueja encara pels passadissos de la facultat, rematant treballs i preparant exàmens.

I a déu pose per testimoni que mai més tornaré a demanar que els virus m’ataquen massivament per a escurçar un constipat vulgar que igualment durara cinc dies, amb o sense paracetamol, estant o sense estar al llit. Sospir.

Para salvarse.Ellas.

Des de fa 24 hores camine en el limbe entre la salut i la malaltia. I això fa tanta ràbia com la gent que beu coca-cola light sense cafeïna: per a això, no begues coca-cola, beu aigua! Doncs a la malaltia li dic el mateix. Per estar així, preferisc enganxar una galipàndria com una casa de pagès, estar tres dies al llit, i au, si tevistonomeacuerdo. Una solució és eixir al carrer amb el cabell banyat, acabada de dutxar (a l’estiu ho faig), però tampoc voldria forçar les coses. En tot cas, és millor posar-me malalta ara que d’ací a exactament a 24 dies i 2 hores, moment en què estaré agafant un avió cap a Londres. I d’això volia parlar: ja ens han fet la reunió per a explicar-nos què anem a fer i, més divertit encara, ens han donat consells de comportament.

El que anem a fer està estipulat en cada minut de la nostra vida anglesa. Som un grup de 5 xiques -d’edats entre els 20 i els 28, crec que jo sóc la més major-, que anirem a integrar-nos progressivament en les pràctiques en una escola anglesa. Primer hem de mirar -com els mussols en aquell acudit, no parlarem, però ens hi fixarem molt-, i després anriem intervenint poc a poc a la classe fins donar una lliçó completa.
El tema de la roba, això de no poder portar texans, resulta que al final no és cap llegenda urbana. És oficial. Ni els mestres ni els alumnes poden portar texans, ni sabatilles d’esport, ni cap samarreta que porte lletres -per a evitar aquelles samarretes que diuen coses ofensives però que ací no ens hi fixem massa perquè en el dia a dia tampoc no utilitzem tant l’anglès-. És per a evitar l’anomenat currículum ocult.
Més coses divertides: no podem fer fotografies: per la qüestió d’evitar la pedofília. I finalment, ens aconsellen seguir estrictament els horaris. Bé, d’això no ens hem de preocupar. Al capdavall, no tindrem altra cosa a fer que seguir horaris.
Finalment, des de la universitat, ens han donat consells tals com: encara que no entengues res, somriu. Integra’t. No parles de temes complicats. Accepta qualsevol proposta -si et conviden a anar a un museu, o de compres,….- per més estúpida que et semble. No intervingues per a res en la primera setmana d’estada. Aprèn molt.
Tots els consells tenen sentit, i probablement els hauria seguit per pur instint, però em ve fer gràcia que me’ls donaren per escrit: semblava un manual d’urbanitat que em vaig trobar a les mans fa una dècada (Fa una dècada!!), que es titulava Para salvarse.Ellas. que datava de l’època més retrògrada del règim franquista, i aconsellava fins i tot quins balls es podien ballar, com portar els cabells, o quina distància era raonablement prudent per a ballar amb un xic. En aquest cas, els consells no són sobre com ballar, sinó com treballar. Els temps canvien…

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Bilingüisme

El més paregut que he fet mai a vore una pel·lícula de terror ha estat vore mítings al telenotícies. No només perquè jo mai no he vist una pel·lícula de terror (excepte una coreana que em va portar a vore Emili  un divendres a les quatre de la vesprada, on un peix gegant s’engolia a mitja ciutat, però això no feia terror, sinó més bé fàstic). Els mítings d’alguns partits i en segons quines èpoques em fan pànic.

Ahir em va entrar el riure fluix quan una de les promeses electorals d’un partit era la de garantir l’ensneyament en castellà en les comunitats bilingües -no hauria de garantir primer l’ensenyament en valencià??-, i després, a la resta de l’estat, fer que els xiquets siguen bilingües. Si el bilingüisme a aquestes comunitats ja resulta un problema per a aquesta gent, com van a implantar el bilingüisme a la resta de l’estat? Ni que siga en anglés. I no em queixe de que intenten implantar el bilingüisme a Espanya. Em queixe que les seues actituds no són coherents.
Hom no pot pretendre tindre un bon parlant d’anglés, o un bon bilingüe en general si l’actitud que es fomenta envers altres llengües és negativa. Sense anar més lluny, ara ací, a la facultat de magisteri, al segle XXI, encara m’he trobat gent que diu que "la obligan a aprender el valenciano". Sí, obliguen a aprendre el valencià, i el castellà, i les matemàtiques. I el que més em fot, m’obliguen a aprendre Teoria i Institucions Contemporànies de l’Educació, una assignatura que s’entesten a fer difícil. I no veig que ningú es queixe que l’obliguen a fer TICE. I per experiència puc dir que els estudiants que tenen una actitud negativa envers una llengua minoritzada (estatal) solen ser menys habilidosos a l’hora de parlar l’anglès, ja que no han entrenat tant l’oïda, la fonètica, i són com caragols tancats en la pròpia closca. Per més que ploga, no podran beure.

Era inevitable:

"el olor de las almendras amargas le recordaba siempre el destino de los amores contrairados". Mentre espere el dia que puga anar a pagar una visita al cine a vore El amor en los tiempos del cólera -de la qual n’he sentit a parlar i no en parlen bé a tot arreu, encara he de decidir si per purisme o amb tota la raó del món-, vagarege pels llibres empolsegats de l’habitació, que comencen a mirar-me amb retrets. I decidisc revisar poemes que s’han pràcticament esborrat de les pàgines, de tantes voltes que els he llegit. Un d’ells no m’he atrevit mai a llegir-lo en cap boda civil -sóc carn de canó com a lectora de poemes en bodes civils, però lluny de molestar-me, és una feina que m’agrada fer-, però m’agrada tant que m’esmussa.

Testament mural

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d’un amor invencible,
paraules que parlaven d’un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d’uns dibuixos,
en una convivència que m’agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d’amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s’enllaçaven les nostres cames,
fosca escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l’escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d’un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

V. Andrés Estellés

Enraonies

Cada dia falta menys per a deixar el pis de València i tornar a casa. És curiós, vaig tindre una època en què el que més desitjava era viure a València, en un pis d’estudiants, i ara que hi estic, el que tinc més ganes és de tornar a casa. La veritat és que el pis està pervertidament a prop de la facultat -a uns 69 segons-, i d’això me n’enrecordaré el semestre que ve, quan haja de vindre per les vesprades a fer un parell d’assignatures i cursos de doctorat.
El pis està molt bé, el veïnat i el porter són certament curiosos. I com a bon bloc de pisos, corren un seguit d’enraonies per l’escala.
Una d’elles és que es diu que en un dels pisos viu la mare de Santiago Calatrava in person, i que Calatrava vivia en el bloc de xicotet. No sé si és veritat o no, però per si de cas, cada volta que baixe els sis pisos per les escales -a princip de curs ho havia de fer perquè vam tindre l’ascensor espatllat durant tres setmanes, ara ho faig per gust-, baixe aspirant l’aire que m’envolta, per veure captar qualsevol partícula de genialitat que es poguera deixar Calatrava en l’ambient. Però crec que aquestes coses no van per partícules, és quelcom més profund, i l’única cosa que aconseguisc respirar són les partícules d’olor de l’alcohol que consumeix el porter, un bon home que em diu bonica tots els dies, quan em dispose a recórrer els 69 segons que em separen de l’aula 26 -on tinc la majoria de classes-, però un bon home que també té un color de pell poc saludable. En fi.
D’ací a unes setmanetes del que parlaré és de la gent del tren… em tocarà veure més món. Quin remei…

Segells

Ahir vaig anar a comprar segells, per primera volta en el segle XXI. Crec que l’última volta que vaig anar a comprar-ne va ser per a enviar-li una carta al meu primer novio, Fermí, quan ell vivia a La Font -encara continua vivint en la Font-, i jo vivia a Barcelona i encara no havia començat el meu Dakar universitari particular. Fa tants anys, d’això, que mentrestant la nostra relació s’ha tornat en una amistat familiar (i a mi m’ha donat temps de començar quatre carreres en quatre universitats diferents, per a no avorrir-me), de manera que procure no recordar l’època en què anàvem junts, perquè em faria la sensació d’haver comès incest. No sé, és de la família (de nou, algun dia he de penjar un post sobre el meu ample concepte de família).

En aquella època, l’època en què Fermí i jo ens escrivíem cartes -que més que cartes d’amor, eren cartes de política i militància-, els segells es compraven en pessetes, i recorde passar de comprar segells de 20 pessetes, a segells de 21 pesseta, a 22 pessetes, i crec que no vam arribar a enviar-nos cartes de 23 pessetes, perquè ja havíem tallat.
Al principi posàvem el segell, i ja està, amb la cara del rei ben apegadeta, per a que no es perdera el segell i la carta arribara a bon port. Després, un dia se’m va ocórrer posar el segell del rei cap per avall. I des de llavors, les cartes ens les enviàrem amb la cara del rei a l’estil socarrat, pujant-li tota la sang al cap.
Ahir vaig anar a comprar segells, perquè havia d’enviar uns documents a diputació. A l’hora de posar-los, em va vindre un flaix, i va anar del canto d’un duro que no l’apegue cap per avall, al senyor rei (que val 5 cèntims d’euro, 0,05, i tot és un zero que apareix en el segell). Però no ho vaig fer al final per si de cas, no sé si la gent de la diputació està per a brometes :-))

Kamasutra al llit… del Túria.

Arribem a la catarsi estudiantil: època d’exàmens. Hui a les set i mitja del matí, mentre me’n tornava de la cuina a l’habitació amb un tassó de cafè a una mà i llevant-me les lleganyes amb l’altra, he entrevist una companya de pis a la seua habitació, plorant de nervis per un examen que tenia hui. Li he demanat que parara, per l’amor de Déu, que aquelles no eren hores de plorar, perquè ni jo mateixa sóc conscient encara de com em diuen. I al capdavall ens hem tranquilitzat les dues.
Ara que ja estic desperta i demà tinc examen, em toca el torn dels nervis a mi: em venen ganes de fer de tot menys estudiar. Després d’unes quantes hores seguides a la cadira, he decidit anar a passejar pel llit del Túria, ja que em note encarcadada i que les meues corbes s’han passat de la ratlla en la seua exuberància.

Torne ara de caminar: quin gust passejar-se tranquil·lament pel jardí paradisíac que és el llit del riu. Un gran invent, eixe riu. N’hauríem de fer més aixina -total, com no porta aigua, això és de bades-. Es notava que era l’hora del cafenet, perquè la gespa estava farcideta de parelles que, per les deixalles que els rodejaven, havien acabat de dinar, i havien decidit menjar-se per postre l’un a l’altre.
He passejat escoltant un audiobook sobre neurolingüística -per a matar tres pardals d’un tir: l’esport, escoltar alguna cosa en anglès, i preparar el proper treball que he d’entregar, una investigacioniua xicotiua sobre neurolingüística-; però no podia deixar de mirar de reüll a tota la joventut que, en diferents posicions, com una exhibició de Kamasutra, es menjava a mossos, talment com si algun cometa estiguera a punt d’acabar amb el món en qüestió de minuts. Pel que sembla, amb tot això del canvi climàtic, tenim la sang alterada ja en els mesos d’hivern.

Ideologia en la literatura (II)

Continuant el post d’ahir, explique la polèmica que es va crear en la conferència, i de la qual entenc les dues posicions, però encara no m’he decidit per què pensar-ne. Es tracta d’aquest llibre que va escriure Bernardo Atxaga, "Xola". De fet, una sèrie de llibres on la protagonista és una gosseta molt simplàtica anomenada Xola. En la traducció al gallec, al qual va ajudar Agustín Fernández Paz (un autor del qual m’han agradat tots els llibres que he llegit d’ell). En el llibre utilitzen dues llengües, la castellana i la gallega, i tracta del següent.

La Xola és una gosseta gallega urbana, que va de vacances a un poble, on coneix a Angelinho, un gos que lladra en "gallec". El resum de la història és el següent:
"Shola va de viatge al camp. Allà coneixerà a Angeliño, un gos molt tossut, que s’han entestat en caçar a un ratolí molt llest. Shola decideix ajudar el seu nou amic i, en l’aventura, acabarà per convertir-se ella també en una gosseta de poble".
Un crític gallec en va fer una crítica feroç dient que allò era un ús diglòssic dels gallec, reduint-lo al provincianisme. L’Agustín es va disculpar dient que no havia pensat mai que es veuria l’ús del gallec de manera diglòssica, i que havia vist en aquesta obreta una manera d’apropar el gallec a aquella gent que no el coneix massa.

Si això passara en valencià, tenim una llengua suficientment normalitzada com per a considerar que el tractament no és diglòssic? Aquesta és la qüestió. Donat el cas que la Shola coneguera a Bola (que és el nom del gosset del meu veí de La Font), seria diglòssia?

Ideologia en la literatura (I)

El dissabte tinguérem una sessió apassionant del curs: sobre la ideologia en la literatura (literatura en general i infantil i juvenil en particular).
Per poc  que hom haja llegit -i especialment si s’ha sentit a parlar (o s’ha llegit, que no és el meu cas) el cànon de Bloom-, un s’adonarà que les obres considerades més importants en la literatura que anomenem universal, veurà que les obres clau són quasi totes escrites per hòmens, blancs, i europeus o nordamericans. I les conseqüències que se’n deriven afecten a la ideologia per necessitat.

La conferenciant que va vindre -Mari Jose Olaziregi- proposava fer una ullada, sense anar més lluny, a la visió que occident havia tingut d’orient: allò exòtic, desconegut, promiscu, irracional, espiritual… elements contraposats amb l’ideal europeu de la il·lustració: allò conegut, racional, moral. I com això havia afectat la nostra visió d’Orient -en serio, qui no ha tingut mai aquesta visió, aquesta idea? I quants de nosaltres han tingut la sort de poder anar-hi per a comprovar-ho amb els propis ulls? (Marina, tu no comptes :p).
Els mateixos casos ens els podem trobar en l’imaginari infantil, bé amb unes idees innocents (que els elefants tenen por dels ratolins, o que els conills es tornen bojos per les safanòries), o bé amb idees que no ho són tant d’innocents. I ací citaré el text d’una sèrie de novel·les a què em vaig aficionar de tal manera que me les vaig arribar a aprendre de memòria: Las mellizas en Santa Clara, de l’Enid Blyton, unes bessones que estudiaven en un internat. Quan les bessones arribaven a l’internat on passaven l’any i on passaven les aventures, la directora de la institució els feia un discurs explicant-los que havien de treballar i estudiar molt "para llegar a ser unas excelentes madres y esposas en un futuro". Vist en perspectiva, aquest discurset esmussa. Però després no m’he tornat tan retrògrada com la Blyton -que continua sent una de les autores més llegides del món-. I mira que vaig llegir-la tant, que als dotze o tretze anys vaig escriure una novel·la sobre unes xiques a un internat -on també hi havia xics, això sí. La coeducació m’havia de servir per a alguna cosa!-, una novel·la graciosíssima, escrita a màquina amb folis DinA-5, encuadernada amb un cordil de llana i amb les portades forrades d’aeron-fix per a que no es fera malbé. Ah, i també la vaig il·lustrar!
Volia explicar en aquest post una polèmica que es va crear al final de la classe, però m’està eixint massa llarg. Demà ho exposaré.

Vocacions

Probablement sóc la pitjor persona del món per a parlar de vocacions.  A segon de BUP volia ser dentista, astrònoma i professora de català. I en COU volia ser no sé quantes coses més. Als 28 anys em trobe que vaig començar uns estudis de dret que vaig abandonar per continuar fent filologia, vaig acabar comunicació audiovisual i ara he reiniciat l’època estudiantil fent magisteri. I ara que no em sent ningú, he de confessar que no vaig començar magisteri per cap mena de vocació concreta -com he dit, tinc vocació per pràcticament tot-, sinó buscant noves possibilitats, noves portes.

Afortunadament, professors com la Teresa Hermoso, José Ramon Insa i algun més que encara tinc i a qui no anomenaré en aquesta ocasió, per raons òbvies, em van fer despertar ganes de ser mestra fins al punt que estic arrepentida de no haver començat aquest camí des d’un primer inici. Sobretot estic contenta d’haver agafat l’especialització de llengua anglesa.

Estic segura que de tota la gent que corre per aquests passadissos, excepte la gent d’infantil -per a fer infantil s’ha de tindre vocació-, el 90% no en tenen, de vocació de res. O potser de tot, però no particularment de la docència. Com jo, vaja. I a llengua anglesa he pogut observar-ho especialment. Al meu "grupet", de les companyes que sempre fem els treballs juntes, hi ha 3 periodistes, 1 historiadora i 1 historiadora de l’art. En tot cas, el que sí que s’hauria d’esperar de la gent d’anglesa és que tinguera un cert domini de la llengua; perquè no tenim temps, ni ens donen suficients crèdits d’aquesta llengua com per a que algú que la domine poc es puga sentir segur. I, tanmateix, passa.

L’altre dia sentia com algú de primer deia:- bé, el meu anglés és el de COU, però jo he vingut ací a que m’ensenyen anglés!- Home, sí. Però no de tot. Tinc la sensació que per a voler viure d’una llengua, s’ha de tindre un cert gust per a trobar-se quotidianament amb aquesta llengua. No es pot pretendre vindre a classe, esperar que et donen la lliçó, i tornar a casa simplement. Cal fer esforços extra, com intentar mirar pel·lícules en anglès (una tasca a la qual dedique almenys una hora diària), i tindre una certa vocació "internacionalista" -que no de ciutadà del món, tot i que algun dia ja en parlaré del que pense sobre aquesta concepció-. Al capdavall, per a dedicar-se a l’anglès, potser sí que un ha de tindre una certa vocació. Si no, estarà condemnat de per vida a encadenar-se a un diccionari.

Reflexió sobre la “literatura de dones”

Tot fent zapping per les publicitats -a voltes és divertit, però s’ha de lluitar contra els programes que posen entre propaganda i propaganda-, em trobe amb noves col·leccions: llibres sobre biografies d’estrategues de guerres i batalles (…), la col·lecció completa de les novel·les de Ken el Follet, i també em tope amb una col·lecció de "literatura de dones". De dones? Què està escrita, en Nushu?

Si fóra que la seua destinació és únicament a dones, farien bé d’ampliar aquesta "literatura de dones", ja que en qüestió d’hàbit lector, solem guanyar per golejada.
Perquè és "de dones"? Perquè està escrita per dones? Perquè només ens interessa a les dones? Perquè el que escriuen les dones només interessa a les dones? I la "literatura d’hòmens" què fa, interessar a tothom? Les dones ens podem dirigir només a la nostra comunitat, la de dones, mentre els hòmens es poden dirigir al gran globus de la humanitat? A voltes pense que algunes actituds -masclistes i feministes-, tenen aquest rerafons (capciós o mal calculat) d’aïllar o reduir el fet d’escriure per part d’una dona. Perquè a voltes, amb intencions benintencionades, després de llegir premsa literària, hom corre el perull de traure l’absurda conclusió que un poeta escriu poesia, i que una poeta escriu poesia per a dones.
Confesse que jo també vaig caure -en la meua joventut- en aquest error; considerant i parlant sobre literatura de dones o per a dones. Però posar-li l’adjectiu dona a la literatura produeix un cert efecte nushu, és a dir, restringeix -en el millor dels casos- o converteix en ghetto -en el pitjor dels casos- la lectura d’una obra que no té perquè deixar de dirigir-se a la totalitat de la comunitat de parlants d’una llengua.
Faig l’exercici contrari, d’imaginar què pensaria si isquera una col·lecció anomenada "literatura d’hòmens", el que em suggereix, i se’m posen els pèls de punta. Faig l’exercici contrari, també, i em pose en la pell d’un home que veu que ix una col·lecció de "literatura de dones", i també se’m trauen les ganes de llegir-la.
En una època com aquesta, de coeducació, internet, TDT i energia solar, no ens podem limitar a tindre simplement literatura?