La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: 2500 caràcters a doble espai

L’home dels nassos (i altres espanta-criatures)

Tal dia com hui, quan donava faena, ma mare i la tia m’enviaven a buscar l’home dels nassos. “Busca un home amb tants nassos com dies queden de l’any”: I jo em tornava mico buscant un home ple de nassos. El que mai vaig caure és que tal dia com hui a l’any només li queda un dia; i que hui, 31 de desembre, tots els hòmens són l’home del nas.

El Tió (celebració pagana catalana que hem adoptat a casa) li va cagar al meu fill, enguany, el conte de La Maria no té por (de Francesc Gisbert i Dani Miquel), on apareix, d’entre altres, aquest mite de la por infantil. Gràcies a aquest llibre, d’altra banda, m’he retrobat amb altres personatges de por que havia sentit a parlar remotament: el botoni, la bruixa, els dracs, els donets, i Mussa (un personatge a qui per la meua zona anomenen “El moroti”). Dani Miquel, de qui són una fan empedernida, co-autor d’aquest xicotet tresor literari, ha fet una cançó molt marxosa sobre el llibre.

https://www.youtube.com/watch?v=LLa81d2RVWw

El riu d’Elena

Falta una horeta, si fa no fa, per a presentar per primera volta alguna cosa que he escrit: El riu d’Elena, un conte per a primers lectors amb temàtica mediambiental. Aprofitant que acaba d’eixir i que és la setmana ambiental d’Almoines, el presente ací, al poble, amb contacontes inclòs. A les cinc, a la biblioteca. 
Hauria d’estar tranquil·la: parlar en públic no ha estat mai el meu problema, ni parlar sobre llibres, ni parlar sobre medi ambient.  Però tinc papallones a l’estómac.

Escriure un conte per a xiquets no és complicat. O millor dit: no és difícil escriure amb un llenguatge comprensible per als més menuts. On rau la dificultat és en la temàtica i en el to. La temàtica, afortunadament per a mi, em va ser donada. -Vols escriure un conte per a xiquets sobre algun problema del medi ambient?- Em van proposar. Sí, vaig dir sense pensar-ho. El que vaig estar pensant durant molt més temps va ser quin tema exactament. Finalment, l’escollit: l’aigua. El lema: malbaratar aigua porta més conseqüències de les que pensem. 
Per a qui tinga curiositat per conèixer un poc més el conte, ací pot trobar  el conte amb les delicioses il·lustracions de Fran Parreño. Les tres ben tocades també n’ha parlat en el seu bloc. Si decidiu endinsar-vos-hi, bona lectura i navegueu tranquils; no cal saber nadar per entrar al riu. 

Llibres ací

Molts dels autors de la Safor continuen exercint de saforencs encara que la vida els porte lluny. Pel que es veu, això (quasi) sempre ho acaben reflectint en la seua obra. I em resulta extremadament curiós. En les presentacions dels seus llibres arriba un moment on l’autor/a recorda en veu alta els dies de llum i joventut al poble, a Gandia o entre tarongers. Tothom, entre les cadires, assenteix empàticament. Amb la meua excepció, naturalment.  

I no és que no vulga empatitzar amb els autors; és que els meus records tenen més a vore amb l’olor de rata de metro morta, o amb la llòbrega claror dels florescents del Liceu. I mentre els de la sala recorden col·lectivament els dies de platges sense adulterar, em mire el melic i els seus voltants en expansió pensant que canviaré els meus records urbans per un esdevenidor perenne i més fructífer. I els records ja els empraré quan llija els llibres de la gent d’ací. 

Literatura escatològica

De la facultat de filologia de Barcelona en recorde tres xicotets plaers: el claustre, la biblioteca i els banys. I tots tres -com en tota bona universitat- induien a la lectura. Oh, aquelles converses de la porta del bany, un precedent literari del messenger, com distreien. A voltes hi entrava només per vore si alguna conversa havia evolucionat. O m’esperava que quedara lliure algun bany que feia temps que no visitava per a tindre noves lectures. 

Els temps de la universitat han passat -afortunadament-, però no els dels banys exposats als bolígrafs erudits. I és que tenim conversa, les dones. Estic segura que els labavos dels hòmens no estaven tan farcits de polèmiques com les dones, que dialogaven d’amors, odis, política, dolors menstruals i qualsevol altre tema que puguera eixir d’una estilogràfica. 
Ara, a l’escola, els banys de les mestres estan impul·luts. S’ha acabat la literatura automàtica -aquella sorgida de les necessitats imperioses del cos-. Afortunadament tots els dimecres tinc un curset de mestra d’anglès a un institut. I quan hi vaig, ara que últimament estic més abonada als banys que mai, torne a disfrutar de la literatura de les portes dels banys: un tant menys elaborada que la universitària, menys sorgida de les necessitats fisiològiques que potser de l’avorriment. Però em reconforta observar que les generacions que venen continuen conservant segons quins gèneres literaris. 

Gallonets

La meua europeïtat m’ha empés la curiositat sempre dins els límits de la influència del vell continent -o en la pista de tennis de la guerra freda, si voleu: Estats Units i Rússia-. Confesse que molt poques vegades he mirat més enllà. I les voltes que ho he fet, han estat llambregades. Les úniques incursions que he fet a la cultura del sol naixent, per exemple, han estat pel bloc de la Marina i per aquell curs de cal·ligrafia xinesa a distància on es va immergir Emili durant un temps fa alguns mesos. I des del divendres, sense avisar, en tinc una mostra a la biblioteca familiar.

Divendres per la vesprada vam anar a la presentació de dos llibres de poemes. El primer era de la terra, de Pere Císcar, en el que em va parèixer un poemari de l’orfebreria de la paraula -o de la lletra-; que recorda a Brossa i a Màrius Serra. A plec dispers, editat per 96, en la col·lecció Razef -una col·lecció agradosa per l’estil i la simplicitat de les pàgines i del preu-.
L’altre poemari que es va presentar va ser Ebri de lluna, de Li Po. Com explica Juli, Li Po és una de les cimes de la poètica xinesa en el temps de major esplendor de la dinastia Tang. Eduard Verger ha traduït quinze poemes en aquest poemari -del miler que se’n conserven-i, i ens en va llegir pràcticament la meitat en la presentació; un acte que esdevingué la meua lliçó magistral d’introducció a la cultura i l’escriptura xinesa. 

La simplicitat dels conceptes mesclada amb la complexitat de la seua interpretació m’han deixat fascinada. Si en comptes d’agafar-ho amb trenta anys haguera descobert aquest sistema amb vint, qui sap si encara m’hauria animat.  En tot cas, sempre em queda la possibilitat de disfrutar dels gallonets de poesia que m’ofereix l’edició bilingüe de 96. Com està en bilingüe, no se sap mai; amb internet i un poquet de paciència…

Cura sana amb idees i paraules

No he heredat la tradició catòlica de la mare, ni l’ateïsme iracund del convers que caracteritza a mon pare (d’aquells ateismes que es cultiven a base de subratllar la bíblia). Però de tots dos he aprés una certa tradició de paraula com a medicina: les paraules que, cura-sana, amb un conjur i un beset són capaces de guarir ferides quotidianes.

El cura-sana val als quatre anys, evidentment (una edat on val pràcticament tot). Però no als vint ni als trenta, ni menys encara als quinze. En aquest punt cadascú es decanta per la via que més li agrada: el literari, a la literatura. El filòsof, a la filosofia. I les marujes 2.0 com jo, entre altres coses, al morbo de guaranejar (tafanejar) en les vides virtuals alienes exposades en la blogosfera. I a la presentació de totes tres coses vaig anar el divendres passat, en el llibre que ens hem menjat a mitges Emili i jo Idees i paraules, de Vista Parcial.

Els filòsofs de la presentació trobaven en el llibre trets literaris, i els literats, ho veien com una exposició clara i diàfana dels pensaments de Tobies sobre la filosofia. I jo, que ni sóc filòsofa ni literària, hi veig una agradosa combinació entre literaura, filosofia i blog, a mode -ara que el cura-sana ja no ens funciona-d’aspirina de l’intel·lecte.

El teu nom i el meu nom

Amb això de la pluja abelleix arraulir-se al voltant d’una tassa de tè (de frambuesa, amb un núvol de llet) i recórrer a la poesia per a recuperar-se de -o recrear-se en- l’astènia tardoral de l’esperit. Per això no em va anar gens malament assistir fa pocs dies a la presentació de Rizoma, a la Nucia -en un auditori es-pec-ta-cu-lar, d’aquells que, vistos de lluny, ja dónen una idea de quin partit està al poder-. Anècdotes a banda, la protagonista de la nit va ser la poesia, en un acte dels que et fan recordar perquè -de tant en tant, en el meu cas-, a hom li agrada tastar-la.

En això de la poesia és fàcil dir allò de “uf, és que això jo no ho entenc”; jo mateixa moltes voltes m’he sentit així -llegint poemes d’algú que no diré qui és-. Però sóc de les que creu que, encara que sense un estudi previ potser siga complicat entendre la filosofia que destil·len, per exemple, els Fruits Saborosos, cal llegir per a sentir. Perquè bàsicament la poesia el que ens fa és sentir. 
Alexandre Bataller, professor de català de Magisteri, aprofita precisament aquesta capacitat de fer sentir per a commoure els seus alumnes de secundària: fa un taller de poesia dels que deixen petja, segons tinc entés; fins al punt que l’exposició del seu taller -amb la pressa del cronòmetre i asseguda en les esquerpes cadires de la decrèpita facultat en l’últim congrés- em va arrencar mitja llagrimeta i un calfred. Perquè la poesia ha de fer sentir, com em va passar fa dos nits amb Rizoma; o com aquell altre poeta, perquè és impossible trobar algú que no se li pose la pell de gallina quan llig allò de 
“el teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats”. 

Plagis

No sóc cap autoritat en la matèria, però com a consumidora de llibres, crec que la literatura feta al País Valencià ha augmentat molt en els últims anys, i trobem autors excel·lents en qualitat i públic, com Ferran Torrent, de qui no n’amague la devoció, com a escriptor, com a personatge i com a persona. 
M’he menjat molta literatura històrica, però he de confessar que la que més m’agrada és la literatura basada en la contemporaneïtat. I en aquest sentit, he fet una gran troballa aquests dies: Plagis, d’Urbà Lozano, que si continua aixina entrarà en el meu llistat de devocions. 

Plagis és Premi de Narrativa Ciutat de València de l’any passat i, com diu el lema publicitari, es tracta d'”una obra original, inimitable, tot i que el títol jugue a despistar-nos“. Plagis està ambientada en la societat contemporània, i té lloc a diversos escenaris: la Ribera, València, la Catalunya Central i l’illa de Mallorca, i m’agrada perquè, tot i que no he estat mai als escenaris de Catalunya o de Mallorca que apareixen a la novel·la, m’identifique en totes els referències valencianes. Urbà fa una radiografia encertadíssima de la vida universitària i de festa de la capital (on apareix fins i tot el Glop, de Benimaclet! Oh, quins temps!), i parteix de vides diverses i de fils aparentment inconnexos que s’acaben enfrontant i desemboquen en una història rizomàtica (amb permís de Joan Carles), infinita, reflexada i repetida, però mai igualada.
Un altre dels encerts de Lozano és la producció d’un estil propi particular, amè, divertit i elaborat alhora, amb reflexions metalingüístiques ací i allà. Finalment, els personatges i la dosificació de la intriga estan ben elaborats, i fan creïble l’esdevenir de la narració -una cosa que no és fàcil d’aconseguir-. 
En definitiva, és tracta d’una obra genial -que me la vaig menjar en tres mossos, el primer de vint pàgines, el segon de cinquanta, i el tercer de cent-, que forma part d’aquesta literatura necessària per articular l’imaginari col·lectiu i la societat, i em dóna esperança per a trobar algun dia una goteta d’eixa essència que vaig buscant des de fa temps. Urbà, gràcies! Però en volem més. 

Invasió no tan subtil

La invasió començà pràcticament des del principi, quan vaig deixar triomfal el meu primer raspall de dents al seu lavabo. Val a dir que mai no he tingut cap reticència per part d’ell, la qual cosa ha fet menys estressant qualsevol tipus d’invasió. Amb el temps hi he anat deixant altres objectes, com arracades, o llibres de lectura, per una qüestió de comoditat. I ara que tenim prestatgeries, la veda està oberta.

Triar els llibres que m’emporte -ara per ara- és una decisió necessàriament selectiva, que requereix reflexió i la correcta combinació de sentimentalisme i utilitarisme. Pel cantó del sentimentalisme no em puc deixar a casa el Slownik Poprawnik Polsczyzny, el diccionari de correcció d’errors en polonès amb qui vaig estar casada una breu -però intensa- temporada. En el mateix pack sentimental, m’enduc la (LA) història de les literatures eslaves, que encara conserva els subratllats trèmuls de la primera joventut. Se’n venen amb mi -com se n’han vingut sempre- l’edició luxosa del Little Women i la més luxosa encara edició d’El bon soldat Svejk. M’emporte els últims de Kundera, Mrozek -imprescindible-, i uns quants volums de la psicologia del desenvolupament.

M’enduc, per a completar la col·lecció d’Emili, els Bromera Poesia i la biblioteca familiar. També complemente la col·lecció de Visor Poesia, i uns quants d’Anagrama i Graó. No aporte cap volum d’Ariel -dels quals ell en té diversos- i faig l’única aportació de Quaderns Crema que hi ha, de moment, a la nostra incipient biblioteca. I després de tot el tràfec, comprove amb alegria que no tenim cap llibre en comú i que, si m’estires molt, no coincidim ni en temàtiques: i pense que és una bibliòfila manera de comprovar que estem fets l’un per l’altre.

Refranys, frases fetes i contes populars

“La llengua és l’eina de comunicació per excel·lència; gràcies a ella és possible la societat, és possible el món on vivim, el món que fem cada dia. Però també és cert que la llengua diu més sobre nosaltres del que ens podem imaginar…”

I fins ací vos puc llegir….

Aixina comença el volum de Refranys, frases fetes i contes populars, de la campanya Llegir en valencià.  El “meu” primer llibre. De fet, no és el “meu” llibre, és de la Fundació Bromera. Jo em vaig limitar a fer les tasques d’investigació, recerca i redacció de la temàtica proposada, i després el text va passar per revisions, correccions -de correctors- reescriptures -meues, des de Londres-, reescriptures -de correctors, des d’Alzira, m’imagine-, maquetacions i tot l’aparentment inacabable procés de gestació d’un llibre.

I el llibre ix dissabte -demà-, a tots els quioscos valencians -en principi-, per menys del que val una canya al bar més tirat de Londres, acompanyat del diari El Mundo. Va ser divertit i costós, escriure’l. Ho vaig fer majoritàriament en Nadal, amb les Rondalles Populars Valencianes de Rafel Beltran -una meravella- a una mà, i milers de volums de rondalles, refranys i locucions, a l’altra. Em vaig menjar més de quinze llibres en menys de quinze dies, per a poder fer-ho cabre tot en poc més de 60 pàgines en un valencià entenedor, senzill i agradable.

El text inicial, el que vaig escriure entre els ordinadors d’Emili a Almoines i dels pares a La Font, és semblant al del llibre que finalment s’ha publicat, però, entre nosaltres, m’agrada molt més la versió corregida. És com un post llarguíssim, escrit a moltes mans.

El pont sobre el Drina

Sempre que comence a llegir El pont sobre el Drina alguna cosa em canvia radicalment la vida. Ho tinc comprovat. El vaig comprar en octubre de 2001 -sempre apunte el mes i l’any en la contraportada, quan compre un llibre o quan me’l regalen-, i ho vaig fer probablement per a l’assignatura “Història de les literatures eslaves”.
Al cap d’un mes, la vida se’m va capgirar de dalt a baix: vaig tornar a la nau nodrissa definitivament, a La Font.

La següent volta que ho vaig tornar a intentar va ser l’estiu de 2004, l’estiu que vaig conèixer a Emili. I això també em va capgirar la vida. De fet, el llibre era el senyal distintiu acordat per a reconèixer-me al concert de jazz on quedàrem, ja que portàvem setmanes escrivint-nos correus electrònics diaris sense cap excusa per tornar-nos a vore passades les conferències de la Universitat d’Estiu de Gandia, on ens havíem conegut.

Anit vaig tornar a casa a les onze, després de, suposadament -i em pique la closca tocant fusta-, haver acabat l’últim examen de magisteri. Em queden alguns treballs per entregar -perquè acabar magisteri és més complicat que acabar una partida de tetris-; però tot apunta a un punt d’inflexió, tard o d’hora.
I com, aquesta volta sí, és en condicions controlades, anit vaig tornar a agafar El Pont sobre el Drina sense cap por, sabedora que no hi ha millor manera de fer certs canvis que de la mà de la deliciosa escriptura d’Ivo Andric.

Llegir en valencià

En la transició jo era molt menuda. Era tan menuda que recorde vagament els hòmens barbuts -mon pare, que sempre ha estat molt d’esquerres, encara no s’ha tret la barba-, els acudits sobre Guerra i Fraga, i les campanyes del català. De fet, sóc la primera generació que va rebre tooooot l’ensenyament en català. Des d’aquells temps la transició política ha madurat cap al bipartidisme; tanmateix, podem vore de lluny que la siutació lingüística no ha madurat cap a cap bilingüisme  fefaent. I si em trasllade al cas valencià, la situació no resulta precisament més afalagadora. Per això iniciatives com la de la Fundació Bromera em pareixen tan importants.

Comença la tercera temporada de Llegir en valencià. Enguany, per a conèixer-nos, els llibres que es repartiran amb els diaris Levante i El Mundo són sobre la cultura dels valencians: festes, gastronomia, arquitectura, economia (bé, l’economia pot resultar un art, sobretot ara, en èpoques de crisi, per això l’he inclosa dins de cultura valenciana), oficis valencians, costums i tradicions, llengua, literatura, grans personatges, música, espais naturals, refranys i contes populars, i me’n deixe algun més, ja m’excusareu.
La presentació va ser ahir, i va vindre quasi tota la flor i la nata: Pedro Muelas, el director del Levante -un diari que té un nom xungo, però que sempre ocuparà un espai especial al meu cor-, del Mundo, d’Obra Social Bancaixa -Josep Cataluña, un home que em va fer molta gràcia, i que ell solet ja mereixeria un post-,… i més gent que em deixe per no resultar avorrida. Mentre es feien tots els parlaments de rigor, al darrere anaven apareixent diapositives, on es mostrava qui participava en la campanya: Pràcticament tothom. Toooots els partits polítics (i quan dic tots, dic tots, inclòs el partit popular), un ventall amplíssim de la societat civil valenciana, tres mitjans de comunicació importants -Levante, El Mundo i RTVV-… i tots ells remarcaren la importància de llegir en valencià, i es lamentaren dels baixos índexs de lectura en la nostra llengua. Tanta gent que hi participa, i no som capaços de capgirar les dades… quines coses.
En fi, per a saber-ne més: ací i ací. I ale, atents, que la campanya comença el 20 de juny. Als quioscos s’ha dit!

A riures toquen

Un dels membres del Gran Consell em dóna una còpia dels Sermons de J Serred, amb un bonus track: Poesies festives. Els textos són dignes del millor humor elaborat pel Senyoret Cabota -que amb això que s’ha tornat un xic treballaor i casaor mos té descuidats-. Un dels poemes m’ha fet tanta gràcia que he sentit la compulsiva necessitat de compartir-lo amb la resta de la Catosfera, especialment amb la “Valosfera”.
El poema que copie a continuació és del llibre A riures toquen (poesies festives), de l’any 77. L’autor és Maties Ruiç, fill de Mislata -com resa la portada. Aprofite per a dedicar el poema a Mr Cabota, a qui em vaig trobar l’altre dia al supermercat, mig desmotivat. A vore si torna al món de la faràndula, encara que siga moderadament.

A les flors marcides

La dona Déu la creà,
de l’home creat primer.
Quan el Senyor la va fer
és que sa falta notà.
Agafà fang i el pastà,
mesclant-lo en una costella.
Quedant feta la femella,
digué a Adan, d’amor propens:
Tin, Pascualo, ¡Ahí la tens!
¡Ara t’apanyes en ella!

Els dos, com uns angelets
bobos, vivien asoles.
Ella, ni trencà casoles,
ni anà mai a fer roglets.
Però a pesar d’estos fets
al tinde Adam tal fortuna,
es quedà sense dir pruna.
I en pressentiment se sap,
que digué, agafant-se el cap,
¡Me n’han donat massa en una!

Dotat de clara visió
repetia… ¡massa dona!
Encara que siga bona,
¿Quin pecat hauré fet jo?
Prompte vingué l’expulsió
de la parella insubmissa,
i al pobre Adan li precisa
llaurar la terra i suar,
i tindre’s que arromangar
sense haver gastat caminsa.
(…)

Biblioteca familiar

Des de fa algun temps amb Emili hem començat la biblioteca familiar. No és que puguem tindre una biblioteca massa gran, encara, bàsicament per qüestions d’espai. Potser precisament per això és bo que haguem començat aquest projecte, perquè aixo de la biblioteca familiar, el que implica, a la pràctica, és que comprem només un exemplar del llibre que ens abellisca tindre en aquell moment. Tanmateix, últimament la nostra “biblioteca familiar” està adquirint altres matisos.

Fa pocs dies ens arribava a casa l’últim llibre a cura de Juli: l’Antologia de Vicent Andrés Estellés -Bromera, els Nostres Autors-. Tinc alguns llibres d’Estellés, però crec que encara no tenia cap antologia. I m’ha fet il·lusió. Ens n’ha regalat un exemplar per als dos.
D’altra banda, amb motiu de la gira de presentacions d’Aimia, el llibre de poesia de Juli, vaig pispar de casa l’exemplar de la nostra biblioteca per llegir-me’l amb tranquil·litat i bona lletra. Sembla, doncs, que últimament la “biblioteca familiar” està adquirint un aire familiar en el sentit més extens de la paraula. Prompte, si no vaig errada, afegirem dos volums més a la biblioteca. Però d’això en parlaré un altre dia.
De moment, aquesta vesprada hi ha la presentació d’Aimia a Ambra, a les huit de la vesprada. Si algú en vol un avançament, Emili ja n’ha parlat al seu bloc, ací i ací.  

El meu Sant Jordi

Passege per la catosfera el dia de Sant Jordi amb les galtes enceses, saltant i arreplegant floretes, com una caputxeta. Als meus enllaços he decidit posar els posts que més m’han agradat o que més de bon humor m’han posat. I amb el bloc obert de bat a bat no puc resistir la temptació de dir-hi la meua, hui. Però no serà del tot meua. Serà de Maite, la meua germana. Al capdavall, va ser ella qui em va transmetre la passió per la literatura. Com aquell estiu, quan Maite va llegir Como agua para chocolate, que li va agradar tant que després es va dedicar a llegir-me’n un capítol cada dia, mentre érem a la piscina descansant. Si això no és animació lectora…! 

Aquest matí a l’escola hem contat contes, i quan arribe a casa em posaré a llegir uns llibres grossos i seriosos sobre literatura: assaig sobre la narrativa. Però en un dia com hui m’agradaria recordar un gènere que deixe de banda més del que deuria, i que em plau recuperar de tant en tant. El meu xicotet post per a Sant Jordi acaba  amb un poema de Maite, d’El poema és sobrer. Perquè hui és un dia per a ser reivindicativa, i el poemari ho és. I molt. I perquè cada volta que el llig, se’m fa un nus a la gola que em deixa sense paraules; ella ja ho diu tot.

IX

La tribu fosca viu només als llibres
(retrat del meu futur despús-demà,
la morca greu de tots els solls possibles),
les cares botinflades per la sang.

M’hi reconec, enderrocs als cabassos,
rostres distrets disfressats de firaires.
Serem això i poemes als estants
d’arxius novells d’antigues llengües mortes.

Buide la cambra, el rebost i l’armari;
no trobe mots per dir aquelles coses.
-No hi falta res, diuen, que allò ja no s’empra,
cares colrades que jauen als solcs.

Deixe de creure que l’art no em fa falta,
serve les veus per salvar el llibrell,
per fer pa tou i fènyer a la cuina,
que amb la llet tèbia s’estova més bé.

Ara que anem avall, la meua tribu,
tinc la quimera que encara es reconeix
en el sotrac subtil de la desfeta,
en el mos tendre del dolç segí.

Podrem salvar quelcom més que els arrossos,
el berenar al ras, bunyols de festa,
coques a l’escalfor i verbs solemnes,
que han travessat els ponts de la ingomínia?

Ferum, sentor resclosa, greus presagis.
L’infern deu ser posar retrats als llibres
per fer-ne exposicions a l’estranger
o veure’ns reduïts a la paella.

Maite Insa