La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Rodamón

Tudela i Bardenas Reales

Primer dia, de camí d’Almoines a Pamplona, vam fer parada a dos llocs: Tudela i las Bardenas Reales. En primer lloc visitàrem Tudela: el casc antic, on em va agradar molt una esglesieta romànica, Santa Maria Magdalena, i una visita llampec a la riba del riu Ebre, que ja allà dalt té un cabal que fa gust de vore. Em va cridar molt l’atenció, primer a Tudela, després a la resta de Navarra, tots els cartells en contra de la violència sexista.

La visita posterior, que quasi no fem, però vaig aconseguir convèncer a Emili, va ser a las Bardenas Reales. Trobar l’entrada a las Bardenas va ser senzill; però una vegada entrats, la carretera passava a ser bastant dubtosa. Quan ja penses que la carretera no es pot complicar més, va i es complica (cosa bastant típica del nord, com he comprovat en uns quants viatges). Finalment vam trobar en centre d’interpretació de las Bardenas, i ens van proposar diverses rutes. En vam agafar una de curteta, de mitja hora (en cotxe), però hi ha rutes més llargues. També s’hi pot anar en bicicleta, i fins i tot hi vaig vore quads.

Las Bardenas és un dels llocs que més em va agradar de tot el viatge. Hi vam fer una munió de fotos, perquè el lloc és preciós. És on es va rodar la part dels Dothrakis de la sisena temporada de Game of Thrones, on Khaleesi fa el discurs final.

 

Publicat dins de Rodamón, Sense gluten i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Viatjar amb bebès

La diferència principal entre un maleter de cotxe abans de l’era Ferran i després és el contingut de maletes, més que la quantitat. La roba dels xiquets m’ha cabut en una mini-maleta de cabina apta per a Ryan Air, i la roba d’Emili i meua, en un lloc on abans de casar-me no em cabia la roba a mi soleta. I amb què hem omplit el maleter? Menjar per a celíacs i dodots. Durada del viatge: 4 dies. Objectiu: Saragossa.

Estic contenta de vore que al final tota aquella exageració de menjar per a celíacs no ha fet falta, gràcies a McDonalds i a Telepizza. Fins i tot Dinòpolis, el punt i final del viatge per Aragó, oferia un menú apropiat per a Emili.
Pel que fa a Ferran, viatjar amb bebès tan menuts sempre és molt més fàcil del que la gent es pensa. Un bebè de mesos només necessita la seua mare -i una mica d’entreteniment de tant en tant-, per a estar conforme en anar a qualsevol lloc. A qui ens ha costat de convèncer d’entrar als llocs ha estat Emili que ha acabat aprenent, a la seua manera, moltes coses de romans i de dinosaures. Almenys ha erradicat la seua forma de protesta pacífica que perfeccionà a Berlín -estirar-se al mig d’una sala plena d’estàtues i negar-se a moure’s…
Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

De contraband

Vinc de tants lloc que quan algú em pregunta d’on sóc se’m cortocircuiten les neurones; en tot cas, si em feren una radiografia del cor probablement trobarien que té forma de Safor. Tots els llocs, fins ara, també tenien en comú la seua forma de muntanya: el turonet de Can Serra on es troba ma casa de l’Hospitalet, la muntanya del Tibidabo on es troba l’escola que em va criar, i els irònics desivells de la meua casa de “La Plana”, a La Font. Tots, excepte el meu poble adoptiu definitiu, que l’únic desnivell que té és la baixada que dóna al riu. I eixa és la gran novetat del meu poble d’adopció. 

Tot en la vida ho faig per la carretera general: em vaig casar com Déu mana -mai millor dit-, sóc funcionària després d’unes oposicions guanyades a pols, i, de moment, tinc els dos fills de rigor que s’espera de la meua família, una prototípica família tradicional, biparental, monògama, heterosexual, omnívora i que escriu amb la dreta. Però quan vaig a córrer res m’agrada tant com desviar-me dels camins establerts. Eixir-me’n de la carretera, vore altres dificultats, altres paisatges. Ahir em vaig desviar de la carretera del polígon fins al riu, entre les canyes. Això m’ajuda a descobrir-ne l’encant, a fer-me’l meu, com les muntanyes que fins ara havien governat la meua vida.

I perquè eixir-se’n de la carretera establerta, en aquestes anecdòtiques circumstàncies, té l’encant de la transgressió infantil. És com una discreta pintada a la paret amb retolador, un caramel a deshora, o un bombó de contraband de l’àvia, d’amagat de la mare. Perquè fins i tot les mares de família necessitem transgredir les normes de tant en tant. O no?

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Philly: la meca americana


En la foscor de la meua ignorància coneixia Philadelphia pel formatge d’untar i per la pel·lícula. Però Philadelphia –Philly, per a la gent d’ací- en realitat és el cor de l’Epopeia Nacional: és l’escenari de la Chanson de Roland nordamericana, el naixement de Ròmul i Rem, on reposa la Kaaba. Una “la milla quadrada històrica” al cor de la ciutat explica el naixement d’una nació tan jove que conserva el mobiliari que utilitzaren els seus pares fundadors. Això no ho poden dir molts països.

Tanmateix (o possiblement per això) es cometé l’error, en molts casos, de tombar edificis com la casa on va viure el primer president, o la primera biblioteca nacional. Dos-cents anys és poc de temps, però els canvis urbanístics en el cor de Philadelphia han estat trepidants. Adquirida, amb el temps, certa perspectiva sobre la necessitat de la memòria històrica, han anat transformant el cor de Philly; el resultat final és una certa reconstrucció d’edificis històrics –que no arriba a l’extrem de Varsòlvia, on tot el casc antic està reconstruït des dels fonaments per raons distintes- convertits en museus de pelegrinatge del nacionalisme americà.

De tots ells els que més em van agradar fóren el Hall de la independència –l’edifici on es va signar la delcaració de la independència, que roman pràcticament intacte- i el National Constitution Center, un museu dedicat a la constitució (…) amb un audiovisual que, d’haver estat americana, m’hauria fet caure la llagrimeta; a banda, un seguit d’exposicions en el museu que em van recordar molt clarment quins són els principis de la constitució –que ja me la feren aprendre als 16 anys-.

Eixint cap a fora, a la botiga del souvenirs, no vaig poder evitar comprar-me un parell de samarretes, la més espectacular de les quals resa: One nation, one constitution, one destiny. Amb les coses tan clares no sé quina cara se’m deu posar quan aquesta gent em pregunta allò de: So, where are you from?

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

El camí de la llibertat

Quan hom veu l’amabilitat que brolla del 95% de la població americana amb què s’ha topat li costa de creure que els Estats Units siga un país abonat a les guerres. La sorpresa, més enllà de l’amabilitat quotidiana, es fa extensiva quan veu l’orgull de la intensivíssima vida democràtica d’aquestes terres.

A més de l’accent i de les universitats, el que més m’ha cridat l’atenció de Boston és un camí -marcat en terra per rajoles roges- anomenat “El recorregut de la llibertat”-. Aquest camí, que hem caminat amb Emili com dos Dorothies buscant el Mag d’Oz, porta a través dels diversos edificis més emblemàtics, d’on es pot traure suc històric -i turístic-, sota l’excusa de la llibertat. D’aquesta manera, ens han englobat tant les lluites dels primers colonitzadors per obtindre la llibertat respecte Anglaterra, la idea de la constitució, la formació de l’estat de Massachusetts o l’alliberament dels esclaus afroamericans.

Una de les visites més curioses ha estat el del parlament de l’estat, un jove palau ple de marbre que hospeda les dues cambres legislatives. Tot escoltant al jove Skywalker que ens portava de memòria per tots els edificis, se’ns apropa un home i es queda escoltant l’explicació. Acabat el parlament, s’introdueix en la conversa amb el guia, i ens pregunta amablement per les nostres procedències, com qui es troba al menjador de casa. Era el senador Thomas P. Kennedy -no, no era família dels Kennedy, pel que es veu, és un cognom comú-, probablement anant a treballar. I és que l’edifici està obert a les visites fins i tot quan hi ha sessió parlamentària. Igual com a casa.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Tu de Boston i jo de Forna

Per fi arribem a una ciutat més típicament americana: edificis horitzontals, moquetes, bèisbol, centres comercials a mansalva, i Freedom Trail. El manual de Boston for dummies -Boston per a tanoques- ja ens ho advertí: les complicacions de la ciutat no són els mapes, els edificis, la circulació o el café. Són el dialecte i els semàfors.

És la primera volta des de fa anys -molts anys- que em trobe amb certes complicacions dialectals americanes. Els bostonians parlen molt de pressa. Molt. El tractament de la erra és singular, característic. Però el més característic de tot -i els altres americans en fan mofa- és l’harmonització vocàl·lica. És una harmonització que em recorda fortament a la que es fa al meu poble, o a Pego, o a les Valls -d’ahi el títol, del poble de Forna-.
Els semàfors són l’altre dels nostres problemes. Hom ha d’estar molt atent a que el semàfor es pose en verd, i aleshores esprintar com si s’acabara el món. Els semàfors duren poc més de set segons. Al cap de pocs minuts d’estar a la ciutat hom s’adona que ni els autòctons respecten les normes de circulació. Ni tan sols aquells que porten xiquets. La carretera es regeix per la llei de la selva al crit de “tonto l’últim”.
En el pròxim episodi de Boston, parlaré de com dos valencians van acabar parlant amb el senador Kennedy en el Parlament de Massachussets.
Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Déjà vu

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

D’algunes ciutats europees que he visitat en
coneixia necessàriament referències: la Torre
Eiffel, els Champs Eliseés, Versailles i el Pompidou a Paris;
el Big Ben, Buckinham Palace, el British o la Tate a Londres; l’Hérmitage a Petersburg, La Tetriakov i el Volshoi a
Moscú.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Però Nova York, una capital annexa a Europa en un
altre continent, a més de referents culturals també arribem amb referents
cinematogràfics. Quan encara o ha aterrat l’avió ja podem descobrir des de
l’aire una sèrie d’edificis que ens hem cansat de vore a través de la gran
pantalla. Però no només són els grans edificis –o la seua absència, en dos casos-
el que ens crida l’atenció. No són només les extraordinàries col·leccions del
Moma, la exorbitant col·lecció del Museu d’història natural –que conté el
meteorit més gran exposat al públic del món-, el museu Guggenheim. Són els
altres llocs, els llocs anònims. Són els carrers retratats per Woody, les
avingudes catastròfiques de les pel·lícules absurdes dels diumenges per la
vesprada; els carrers de Spiderman, el metro de Ghost, els cotxes de Taxi
Driver.

Potser és per això que és tan fàcil acostumar-s’hi,
a NY. Passat el primer ensurt, el de “ostres, estic xafant una vorra d’un
carrer de Nova York”, adaptar-se a la fesonomia urbana és tan inevitable com
natural; i la simpatia que brolla dels habitants de la ciutat fan que el
tràngol no siga arribar, sino anar-se’n.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Números

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Pel que es veu, una de les coses –quotidianes- de
les quals en presumeixen els manhattians és el caos. “Aquesta és una ciutat de
bojos! Cadascú va al seu ritme, hi ha gent de tot i per a tot, i tot plegat és
un caos”. Podria estar d’acord en les primeres afirmacions. Però no en
l’última.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Orientar-se per ací és senzillíssim. Tret del “casc antic” –també conegut
com la part financera, on els carrers tenen nom-, l’eixample de la poma es va
fer amb números. Ja me’ls imagine. “I ara que hem gastat tots els noms, què
fem, ens esperem a tindre més història, per a posar-li noms als carrers’” “No
home, no. Posem-hi números, i avall que fa baixada”. Aixina, no es precís
conèixer les parts de la corona Catalano-aragonesa, ni l’ordre d’importància
dels grans personatges masculins. Els números són internacionals i
pronunciables. I després de l’u ve el dos. I punt.

Aquest, afegit al fet que Manhattan està rodejada per quatre cossos d’aigua
–i una servidora, que és mediterrània per necessitat, sempre se serveix de les
grans masses d’aigua per a orientar-se-, fan que abans d’arribar ja es puga
saber com arribar als llocs.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Ben arribats

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Tant me fa el que diguen els antisistema. Els
Estats Units continuen al capdamunt del meu rànquing de països acollidors del
món. Encara no porte ni 24 hores a la ciutat i ja tinc la sensació de formar
part de la ciutat. Aquesta és la primera parada per una ruta que ens portarà
també a Boston, Philadelphia i Washington. En tot cas, tinc la sensació d’estar
en la més europea de les ciutats americanes: un apèndix d’Europa un tant
extremat, hiperbòlic, monstruós.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

La mesura de Nova York, com en totes les coses,
comença pel café. El que per a  nosaltres
és una beguda poc més llarga que un “xupito”, ací medeix tres pams. Em costa
agafar deu sobrets de sucre –furtivament, els sis últims- per endolcir-lo com
cal. Si la proporció del café és aquesta, ni m’imagine les proporcions d’altres
coses.

Si bé és cert que una de les primeres coses que
crida l’atenció ésl’amabilitat, una volta passada l’aduana el turista pot patir
una sobredosi de sentits. I el que més crida l’atenció és la vista. NY No
presumeix d’edificis alts per caprici. La competició d’altura continua vigent
hui en dia, malgrat els perills que això comporta. I quan hom es resigna a
deixar de buscar el final dels gratacels i abaixa la vista el cor del
capitalisme transforma la ciutat en un missatge massiu: benvinguts. Passeu i
gasteu. Ho tenen ben muntat, ací.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Road movie

El millor sistema per a que et pare la Guàrdia Civil és tenint un cotxe vell matrícula de Barcelona. Darrere d’aquestes matrícules els agents no hi solen veure a catalanes reciclades en valencianes-mestres-d’anglés, sinó algú exòtic i apassionant; i, fruit d’un impuls sobtat irrefrenable, em desvien per a un “control rutinari”. En dues setmanes m’han parat tres voltes. Ho jure. I el carnet de conduir em va caducar just a l’inici del frenesí tricorni.

Fins ara m’havia trobat agents joves, als quals els explicava que sí, que  el carnet estava caducat, però que estava en procés d’anar a renovar-me’l, que a la que em casara, aprofitant els dies de festa, pujava a València, en plan Tio Canya, a Trànsit, per a fer les gestions pertinents.

Però hui la cosa ja no ha colat. M’ha aturat el John Wayne reencarnat en agente de la autoridad, amb ganes de festa; que de tots els vehicles que eixien de l’autopista només m’ha seleccionat a mi, la matrícula de Barcelona empaperada d’ITVs. En veure’m el carnet caducat he començat la cantinella de la renovació, una cantinella que he anat disminuïnt a mesura que se’m mirava de fit a fit. I llavors m’he fet xicoteta, xicoteta com la Madó Cullereta, i m’he tornat de la mida d’una cullereta de café. I a mesura que una servidora disminuïa, la Rottenmeier amb pereta creixia proporcionalment.

“Però vosté sap que no hi ha res en aquest món tan ocupat com una nòvia? Que és que els carnets de conduir no haurien de caducar a un mes vista de la boda” li deia. Si ja ho vaig dir, que la meua especialitat no és parlar amb desconeguts. Perquè he continuat parlant-li de la disminució del pes i, finalment, del trasbals de les hormones. I no sé si han estat els kilos, les hormones, o la col·lecció d’invitacions de boda que he escampat damunt del capot per a donar suport a la tesi de la boda, però l’home, a la que li plorava la segona llagrimeta, m’ha dit que me n’anara, ale, de cap a renovar-me el carnet. Que no em denunciava perquè tenia tota la documentació en regla, i que no em disgustara, que yo a usté, señorita, no la he reñido, que la he tratao bién, eh?

En el fons, estic segura que m’ha deixat anar perquè jo no era la immigrant que s’esperava.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Comiats

Des de fa poc més de 24 hores tinc el cos en setmana santa. Ahir era la notícia que Vent d Cabylia ens deixava virtualment -o està en un stand by necessari-; i hiu és fer-me a la idea que me’n vaig; ja he enviat la primera remesa d’equipatge cap a La Font, -onze quilos de llibres, es diu prompte!- i demà m’acomiadaré dels meus xiquets de l’escola, els meus primers alumnes. I clar, tants comiats junts en època de revolució hormonal em converteixen en una vall de llàgrimes.
Em queden 3 dies més de Gran Bretanya, ara que m’havia acostumat. No, si encara tenia raó Laura, i quan tornem ens atropellaran a totes. Sense anar és lluny, hui, anant a dinar després de la meua pràctica magistral, quasi atropellen al meu tutor, que encara té el rellotge biològic valencià.
De manera que faré un exercici d’optimisme, i miraré d’una banda el que deixaré, i d’altra el que em trobaré. Deixaré uns veïns alcohòlics i pesats, i una alarma de foc que no para de sonar -em va tornar a sonar el diumenge passat, però no ho vaig escriure al bloc de vergonya que em fa ja la qüestió de l’alarma dels collons-. Deixaré nits fredes i plujoses pels estels lluents de la meua Safor. I para de comptar. D’ací, l’únic que no m’ha agradat són aquestes dues coses.
I a casa em trobaré amb la família, els xiquets, que hauran crescut un pam -els meus nebots- i estaran guapíssims, i també al meu xic, a qui ensomnie per les nits. I després em fa il·lusió tornar a la rutina, la MEUA rutina: el meu desdejuni a base de cafè i fruita, posar-me davant la meua taula de l’escriptori al davant del meu ordinador, parlar pel mòbil sense pensar que m’està costant una pasta, quedar algun dissabte a veure amics… i vore a un parell de xiquets que han vingut al món en l’únic més en què he eixit de casa des de fa set anys. I després de pensar en tantes coses bones, al final, una ja no té tanta pena. Només espere que aquesta fòrmula màgica contra la pena em dure 24 horetes més, prequè sinó, demà em passaré el dia amb “tot de cosetes” entrant-me dins l’ull.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Festa a la vil·la del Pingüí

Dickens va vindre una volta a Chelmsford. Es va estar una estoneta en un cantonet, i en veure que no passava res, afirmà que Chelmsford “era el poble més avorrit d’Anglaterra”. I això, fa dos segles, té molt de mèrit. Després d’un temps ací, i sobretot després de l’episodi del dilluns a la nit, he de dir que discrepe profundament de l’opinió de Dickens. Almenys ací, a la meua residència, que no sé quin nom té -no com la Carme, que ha rebatejat la seua residència de Tolosa un parell de vegades, per raons freudianes-, però que jo anomene la Vil·la del Pingüí. I dilluns a la nit vam tindre festa grossa. Els convidats? Tota la residència. I va vindre de poc que no s’apuntara la policia local -que, no ens enganyem, ja s´ha autoconvidat algunes vegades, a les festes de la vil·la del Pingüí-.
Quin haja seguit alguna volta el bloc, o qui em conega en persona, sabrà com valore el plaer de dormir, i com defense fins a la mort les meues hores de son. Doncs imagineu el meu estupor quan dilluns passat, pels volts de les 3 i mitja de la matinada (a les 3.27 a.m., si em pose britànica), uns energúmens em despertaren a crits. Al principi crec que cantaven algun himne futbolístic -podria ser que no, no hi entenc massa, de la lliga anglesa-. I els sentia com si estigueren a la meua habitació. Després, des de l’aparcament -que és on dóna la meua finestra-, un altre neandertal contestava. A aquelles hores i amb l’interruptor lingüístic apagat, vaig trigar encara uns minuts a ser capaç d’entendre alguna cosa. I quan ho vaig aconseguir, vaig sentir les paraules “absenta”, i “baixa de la finestra abans no et mates” ben a prop de la meua orella. !Home! Però si eren els meus xics preferits, les tres perletes de Chelmsford, els tres reis mags de la vil·la del pingüí que no es mengen un rosco, carregats amb porros, alcohol i absenta per a tots: Els Tres Veïns de Dalt!!
A partir d’aquell moment tenia dues opcions: intentar tornar a adormir-me, entre aquells crits que despertaven els éssers d’ultratomba, o agafar una bossa de crispetes, una birra, i asseure’m a la finestra a veure l’espectacle. Amb un poc de sort encara acabaven matant-se els uns als altres.
La perleta de dalt, el gendre que totes les mares voldrien -i totes les dones desitjarien com a amant, mhh…-, baixà finalment a l’aparcament, a esbatussar-se contra un tio amb pereta i jersei a ratlles que molt probablement competiria amb ell d’ací a uns anys pel Nobel de Filosofia. Entre tant, intentava escoltar, atenta, què deien: però el dialecte d’Essex em resulta encara complicat, sobretot si el parlant s’embarbussa amb la llengua per raons etíl·liques.
Al cap d’una estona, la meitat de la residència havia baixat a mirar el pressing catch en directe, i l’altra meitat s’estava posant les monges al microones, per a vore-ho tot des de la finestra i no passar fred. Entre els assistents al combat es veia un japonès surrealista que semblava que li hagueren acabat de donar corda i tinguera molls als peus, perquè no parava de saltar. Els contrincants, a banda i banda, s’espitjaven, fent-se els gallets, per decidir qui dels dos era el cap de la tribu. Sí, sí. “Dime de lo que presumes,….”.
En tot aquest temps -uns quaranta minuts degué durar l’espectacle- la policia, que té la caserna al costadet al costadet de la facultat, no es va apropar ni per error. Tantes alarmes de foc, tantes alarmes de foc, i les alarmes d’alcohol no les tenen posades… i mira que l’alcohol és inflamable… Finalment no va passar res. Tothom a sa casa i, aparentment, l’absenta en la de tots.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

L’episodi de l’alarma d’incendis

Diari de Martainsa Jones

Diumenge 2 de març

Pes: 65 Kg.   Unitats d’alcohol:0.  Traumes a causa d’episodis estrambòtics causats per una alarma d’incendis boja: 1

19.00 M’he passat el dia dormint, llegint i treballant, i m’he sentit com a casa. Normalment, un diumenge a la nit em faria per a sopar monges i cervesa, però com no en tinc, hauré d’indagar la nevera.

19.01. Mig bròquil quasi-caducat i dos ous que encara no han caducat -caduquen demà. Fantàstic! Vaig a fer-me el sopar.

19.06 Amb les cassoles ja bollint, em distrac mirant el suro de la paret. Hi ha tot d’indicacions de què fer si hi ha un conat d’incendi. La paret sencera coberta amb recomanacions per a saber com hem d’actuar en cas d’incendi. Realment, si hi haguera un incendi, algú s’apararia per a llegir-se les instruccions sobre com ha d’actuar?

19.07. He, he, jo sé d’un apartament on no hi ha cap conat d’incendi, perquè em sembla que no saben fer foc. He, he!

19.10. Mmmmhhh… què bé, ja m’arriba l’oloreta de bròquil. Tinc una fam! Pocs minutets i ja tindre els ous i el bròquil per a sopar. Bufa… la veritat és que fa molta calor, en aquesta cuina. Com és molt menuda i tinc dues coses posades a bullir, m’estic omplint tota de baf. Deixa’m obrir la porta de la cuina per a que es refresque.
19.10.30 Gaaaaaaaaaahhhh!!!! Què collons és aquest soroll!!!! L’alarma d’incendis?? Però si aquí no hi ha cap incendi!!! Ah! Aquest so infernal és insuportable!! Algú m’ha d’ajudar!!!! He d’eixir d’acíííí!!!

19.20 (de nou a casa) Després de sonar l’alarma d’incendi, he eixit al carrer desesperada, a la recerca d’ajuda. Ja m’imaginava que se’m plantarien els bombers a l’apartament i em clavarien dos plantofades per anar insinuant focs per la Gran Bretanya, quan he començat a trucar a tots els timbres. Curiosament, els qui han acudit a la meua crida per l’alarma de foc han estat els veïns de dalt -els tres-. Fantàstic, ningú millor per a apagar un foc que algú que no sap encendre’l! He començat a demanar ajuda inarticuladament, en anglès, intentant fer-me entendre malgrat els nervis, quan me n’adone d’una cosa: he deixat les dos cassoles al foc, i les claus dins de casa!!

Després de patir durant 30 segons més, ha aparegut el representant d’estudiants, que és qui té la clau que obri tots els panys -literalment-, i m’ha permès entrar de nou dins de casa, on he entrat com una esperitada, a apagar els fogons. Ni conat d’incendi ni res. Ha apretat un codi amb la lleugeresa de qui està cansat de fer sempre la mateixa feina, i l’alarma de l’infern ha callat

El representant m’ha dit que això de les falses alarmes de foc és el pa de cada dia, que són molt sensibles no al fum, sinó als canvis de temperatura. Anava a contestar-li amb una broma sobre els veïns de dalt, però finalment m’ho he repensat; no només per deferència als veïns de dalt, sinó perquè probablement aquest xic és l’única persona de tota Anglaterra sense sentit de l’humor. 

21.30. Torna la Sarah del cap de setmana. Fins ara he estat sola a l’apartament. Ja m’ha fet efecte la pastilla contra el mal de cap -maleïda sirena!-, i estic més tranquil·la. Li comente l’episodi de l’alarma. Em respòn que en 3 mesos a ella li ha passat 4 vegades. Definitivament, és absurd tindre una alarma tan hipersensible que esclata quan poses a bullir dues coses alhora. Ara entenc perquè s’alimenten de sandvitxos i no cuinen mai.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

L’encant de la City

No se si es perque Registres Particulars es refereix a Barcelona com a la City, o perque realment tenen un noseque en comu; el cas es que passejar per Londres em fa respirar aires de Barcelona. Naturalment, Barna no te el British Museum, ni la National Gallery, pero hi ha alguna cosa que me la recorda. Aixo mateix m’ho comentava anit una ex-companya de feina que viu aci, i amb la qual vaig quedar per anar a fer unes cerveses per la vesprada. Em comparava la zona de Spitefield amb el barri Gotic de la ciutat comptal. I des d’anit, he de dir que camine amb mes familiaritat pels carrers de la ciutat de Sherlock Holmes.

A banda d’alguns atacs de nostalgia completament impropis de la meua edat, els dies son fabulosos. El cap de setmana a Colchester fou un dels millors: pero he de confessar que el dia de hui, que l’he passat completament a soles, tambe l’he passat estupendament. M’he menjat la National Gallery pel mati -sencereta, sencereta- i el British Museum per la vesprada -tot i que crec que no he arribat ni al segle II AC, perque aci tenen la mania de tancar-ho tot a les cinc. I els vigilants a les quatre i mitja ens estaven fent fora massivament, perque es veu que tenien pressa per anar a fer-se el te. Si el mati ha estat un empatx d’art i pintura, la vesprada ha anat tan carregada de meravelles ancestrals -oh, el Parteno, i tombes egipcies, i el Mausoleu d’Halikarnas, i la civilitzacio micenica, i l’egipcia, i tantes civilitzacions que quan n’he eixit encara tenia els ulls oberts com el mussol que porte penjant al coll des que tenia 16 anys. I el meu mussol i jo cap al centre de London que ens en hem anat. Ara m’espera una estoneta de tren, i dema a treballar, que aixo de fer tanta festa crec que es anticonstitucional. Crec que es l’ultima volta que vinc a la City, i em queda pendent visitar un dels meus fetitxes: el museu de Sherlock Holmes. Ho deixe en l’arxiu de pendents, juntament amb els 2 mil.lenis que m’he deixat per visitar a la British, i qualsevol dia estic de tornada a aquesta Barcelona tan britanica.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

La inversio de la lateralitat (o la metamorfosi)

Una de les raons per les quals em fixe en les persones que utilitzen l’esquerra per a escriure ve de familia: la branca matriarcal te de malnom “les surdetes”. A banda, Maite es esquerrana de tota la vida -com son aquestes coses, vaja-, i tambe ho es una de les meues millors amigues, la Carme -que a mes a mes tambe te l’exotica caracteristica de ser vegetariana, i em fa molta gracia trobar dues particularitats tan inusuals en una mateixa persona. Me n’he adonat, en aquesta setmana que porte entre xiquets, que dels 27 que hi ha a la meua classe, en tenim 5 d’esquerrans. Una ratio molt elevada. Em pregunte si aixo te alguna cosa a veure amb la inversio de la lateralitat generalitzada a Gran Bretanya.

El cas es que des de fa alguns dies ja no trobe estrany que conduisquen pel canto equivocat. Abans de travessar el carrer, mire instintivament -instintivament- al cap a la banda britanica. Em resulta d’allo mes normal que el fre en un cotxe estiga al pedal del mig, que el canvi de marxes s’haja de canviar amb la ma esquerra i que els conductors s’asseguen al seient del copilot per a conduir. Fins i tot hui m’he topat amb un cotxe frances, que tenia el seient al canto europeu, i m’ha fet una mena de mal a la vista. Quines coses!
Pero aixo del sentit circulatori tambe afecta a altres mitjans de transport, com el tren, o, millor encara, com els peatons com jo. El mes corrent del mon es anar per l’esquerra, deixant que la persona que ve del davant et passe per la dreta. Tambe aixo ha passat a resultar-me d’allo mes natural. Estic sentint que m’envaeix poc a poc el canvi de lateralitat. Hui, a l’hora de dinar, m’he trobat agafant la forqueta amb l’esquerra. I el mes curios, aquesta vesprada, mirant les noticies, m’he trobat consultant amb avidesa els diaris El Mundo i Libertad Digital. Mmmm… i voleu que vos diga una cosa? Al capdavall, com mes hi pense, mes crec en la conveniencia de la privatitzacio de les escoles, dels serveis publics, i de la potenciacio d’un sector empresarial potent, els grans estats centralitzats, i l’anul.lacio de les xicotetes i molestes minories regionalistes, aquests nacionalistes radicals… 🙂

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari