La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Terra

El país on visc

La primera etapa del matí és com tots els dies. Ens alcem cantant “bon dia al dematí”, ens canviem el bolquer, ens posem roba de mudar i encarem el xiquet cara a la tele un quart d’hora per a que sa mare puga mudar-se i esmorzar. Una hora. La segona etapa canvia. El xiquet continua un quart més castigat de cara a Pokoyo per a que sa mare prepare tot l’equipament necessari per a qualsevol imprevist en aquest viatge d’anar i tornar a València. 

Afortunadament Emiliet m’ha eixit viatger. Quan l’assec i el nugue al maxi-cossi ja sap de què va la cosa. Sol calmar-se i aquietar-se fins que s’adorm i no diu ni piu fins que el torne a traure. Aixina que Emili s’adorm horeta i mitja fins que arribem a l’aparcament. Muntem el carro, l’omplim amb totes les trifulgues necessàries per cobrir imprevistos, el fique dins la motxilla i ens encaminem cap a Direcció Territorial. Han passat tres hores des que ens hem alçat. 
Ens deixen entrar sense ni tan sols passar el detector de metalls -coses de la maternitat-. Tampoc ens cal agafar número. Únicament es tracta d’apropar-se a la taula d’enfront a l’esquerra i agafar tres sobres. Tres sobres (un per a mi, un per a Emili, un per a Juli) per al concurs de trasllats. I ja està. Em fan fer tot el viatge per a agafar tres sobres amb tres papers que ben bé es podrien haver imprès a casa d’algun formulari. Però no. Els havíem de vindre a agafar. 
Girem cua.
Ens espera una hora i mitja llarga per a tornar a casa.
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Hardatxos al patchwork

Mira que em costa eixir del rovellet; i això que el meu rovell, les comarques centrals, juguen en la Champions Meteorològica dels registres de pluja. Millor m’ho posen: menys ganes d’eixir de casa. Però amb això de ser una dona alliberada -d’oposicions i compromisos- he posat la directa en la vida social. I si hi ha un lloc on m’entusiasma anar quan he d’eixir del meu país petit és Sogorb. 

La primera visita a Sogorb em va impulsar a la recerca d’una essència valenciana, tot just quan començava la meua valenciania a jornada completa. Amb el temps, després d’una recerca tan infructuosa com probablement absurda, he arribat a la conclusió que el meu país no és de Chanel. Té més aires de mercat, un puzzle d’olors, una manteta de patchwork. I Sogorb n’està a l’altra punta, de la manteta. 

Tanmateix, furgant entre pernils, entrades de bous, i cubalitres m’he trobat amb fils curiosíssims que recorden els nostres orígens lingüístics: mantenen valencianismes que, en alguns casos, nosaltres ja hem perdut. A una persona golosa se li diu  laminera (llaminera, paraula que hem perdut ací). Els poals (galledes) són pozales. I els fardatxos -o sarvatxos-, hardachos


Si algú té curiositat, ací es pot vore l’entrada de bous i cavalls retransmesa per Canal 9 el diumenge passat -el dia que nosaltres, Emili i senyora, assistírem a l’entrada).

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

L’hort de Pataetes

No hi vaig entrar mai. Mentre alguns horts de La Plana havien estat sempre de subsistència, i pertanyien a gent coneguda, amb cara i ulls, -i aprofitàvem la confiança per acaçar-nos a taronges-, l’hort de Pataetes estava tancat al xicotet públic com nosaltres. Era un hort adult, de tarongers seriosos i collites generoses. Es cuidava durant tot l’any, i m’agradava especialment en estiu quan, amb la calor de la nit, amb la finestra oberta, sentia el rumor de l’aigua escampant-se per les venes d’aquell bé de Déu de fanecades.

Patadetes es podia dedicar només a això, fa uns anys. El pujol ubicat enfront de ma casa -La Plana és de tot menys plana-, cobria una part molt visible de la zona, i la verdor perenne era emblemàtica per a la gent no només de la Plana -érem quatre gats, la meitat família-, sinó de la gent de la Font que pujava al poliesportiu a nadar. Però el negoci no dóna per a més.

Visc rodejada de discursos importants, apocalíptics, integrats, discursos de nacions emergents, de nacions impotents, de països valencians, d’espanyes opressores i polítics adulterats. I mentre posem la vista al cadafal, el nostre món se’ns ensorra al voltant. Ens despisten, ens fan mirar cap a un altre costat mentre fulminen a colp de serra la gerontocràcia vegetal. No només és qüestió de paisatge; és una qüestió d’arrels. I les estan tallant. Ens les estan tallant.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Pintant parets a l’oli

Una de les característiques que més criden l’atenció en el recorregut diari per les marines és el transcurs del paisatge. És impossible creuar les muntanyes sense fer breus viatges cap als temps dels moriscos. Al final, quan Santa Bàrbara trau el nas per l’hortizó, la terra ja ha adquirit quelcom de llunar, i cap subconscient no s’estranyaria trobar un dia d’aquests a Neil Armstrong al peatge, intentant cobrar els 6 euros (i mig) que pague d’autopista cada dia (d’anada). 

De tornada cap a casa, per la vesprada, el desert alacantí es difumina en vinya passada la Bèrnia -el túnel del Mascarat-. Avançant amb parsimònia, em torbe recitant les cadenes muntanyoses com una pregària: Puigcampana, Bèrnia, Montgó, Segària. Aquesta última -que pareix un home mort-, es desfà en marjal, i la planúria m’obre pas cap al meu país petit.

Les fronteres de la meua comarca es dibuixen, en aquestes circumstàncies, des de l’horitzó, i obrin la la porta acollidores. Perquè la Safor té això: es pot palpar amb els ulls. El circ de la Safor al sud, el Montdúver al nord, i la Vall del riu Vernissa a l’interior. Enmig d’aquestes quatre parets que són ma casa, els pobles -cada volta menys menuts- disparen cadascú el seu campanar cap amunt, com una bengala. I és divertit, amb aquestes formes, pintar les parets de casa en un post a l’oli com aquest. 

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

La manera més fàcil de fer les coses

Procedent de cultura urbanita, no entenia a Emili quan em deia que la manera més fàcil d’ajuntar-se dues persones és casant-se com la gent s’ha casat tota la vida: per l’església, i amb un banquet posterior per a tres-centes persones. Però les coses tradicionals sempre tenen una raó de ser. Els casaments voluminosos valencians són com són perquè vivim en una societat xarxa: no ens casem nosaltres sols; també es casa el nostre entorn.

En efecte, un dels elements més curiosos de la vida saforenca és aquesta contínua sensació de viure enxarxada. Sempre hi ha algú que és amic d’un amic, o família d’un familiar; no cal cap experiment de 6 graus, amb 3 anem sobrats. Hi ha qui això li reportaria una certa sensació d’engabiament o pèrdua de privacitat. Per a algú com jo, que pràcticament ja no té secrets per amagar, resulta més un avantatge que un inconvenient: tinc la constant sensació d’estar sempre acompanyada. I més avant, quan hom té família, aquesta xarxa pot esdevindre en ocasions una barca de salvament. 
Desafortunadament, com tot, això de les xarxes pot tindre contrapartides. Una d’elles és l’organització de casaments. Les bodes són maneres de casar a dues famílies, és cert, però també de dibuixar amb tisores fins on arriben els nòduls. A més a més, un casament en xarxa, implica tanta gent que l’organització ha de ser exquisita -i va més enllà del que les persones normals estan bonament acostumades-. No es pot deixar res a l’atzar. L’elaboració i la planificació de cada detall ha de ser quirúrgica: invitacions, llista, flors, anells, vestit, arracades, corbata, regals, detalls, menú, còctail, música, cadires, taules, convidats, padrins, i jugar al tetris ubicant a les taules a la gent que -anant a la mateixa boda- no es pot ni vore.

I aquesta, senyors i senyores, és la manera més fàcil de fer les coses.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Un elefant al menjador

No ha passat res especialment gros (o nou) últimament. No estic enfadada, ressentida, o trista; però no ho estic perquè crec que hom aprén a viure -per pura supervivència i salut mental- amb el seu elefant al menjador. Intentar viure amb normalitat és la millor manera de convertir l’elefant en un moble. O en una mínima molèstia. Coneixent el propi espai, hom pot intentar fer la vida en la resta de menjador, i més o menys anar acomodant-s’hi. Però aixina i tot, l’elefant continua estant ahí.

Vos presente el meu Elefant? Es diu Resistència. Anormalitat. Clandestinitat. I vist en perspectiva -allunyant-me de la imatge anglosaxona “the elephant in the living room”-, no només tinc l’animalet al pis, tapant-me la pantalla de la tele i manipulant puntualment els telenotícies en la llengua vernàcula. També està a la ràdio, als periòdics; sobretot a les tertúlies. Es troba latent en el dia a dia, pels passadissos de l’escola. M’hi tope de morros quan isc del meu rovellet de l’ou -les meues comarques centrals- i baixe del tren a L’estació del Nord. Quan m’apreta al vagó del metro, o quan em torna el canvi en una panaderia. L’elefant ho tapa tot: els intel·lectuals del país, la Universitat, la vertebració social i la resistència aborigen. 
Mentrestant, com una rata, una ha aprés a ignorar l’elefant -perquè sap que té por de les rates-, i escriu sobre les ungles pintades, memes de cafè, o sobre els pastissets de nadal de la tia. Per pura salut mental; perquè intentar viure normal ara, ací, encara és -d’alguna manera- possible. Però ara que no estic ressentida, que no tinc motius de queixa particulars ni la llengua enverinada, vos volia presentar el meu elefant, que quan aprete la tecla de publicar i tanque el portàtil per a fer-me un altre cafè, continuarà ací assegut amb mi, a la chaiselongue del menjador. 
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Entre família

Em queden algunes manies de l’època en què era periodista: una d’elles, com sempre he dit, la d’escriure quotidianament (el que siga, i amb el lema subconscient de “no penses: tu escriu”). Una altra de les coses que he conservat és, aparentment, aquesta capacitat farandulista d’apuntar-me al que faça falta. I aquest cap de setmana tocava dues presentacions igual de fraternals i significatives: la celebració del 20è aniversari de la Penya Barcelonista de la Safor, i l’agermanament entre les ciutats de Gandia i Reus.

A tots dos actes -i a tots dos posteriors sopars, celebrats tots dos a Tano i amb el mateix menú, cosa que va encantar a Emili-, ens trobàrem en família: tant, que en ocasions tenia la temptació de deixar-me endur per la confiança i soltar davant del micro un monòleg a l’estil post.

En l’acte de l’agermanament hi hagueren dos detalls que em feren especial gràcia: el primer, l’instint espectacular de tots els castellers que,sentint les primeres notes de “Paquito el chocolatero”, es posaren a desfilar davant de la banda de música com si foren moros i cristians de tota la vida -amb un estil un tant diferent, però no filaré tant en aquestes qüestions-.

L’altra anècdota transcorregué durant el sopar, quan tot embotint-nos la carn rostida, la delegació de l’ajuntament de Reus ens demanà quina funció fèiem nosaltes en l’ajuntament de Gandia: els explicàrem que no anàvem exactament de part de l’ajuntament, i que formàvem part més bé del que anomene “La trinxera del farandulisme”, on tot el que fèiem era per amor a l’art, més que per la compensació de cap tipus; llevat del sopar a Tano, evidentment, i d’estar entre família.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Empremtes locals

Amb això que últimament han deixat de posar-se de moda els sous, pel tema de la crisi m’he recordat que no és una cosa nova: els meus pares conegueren, de menuts, no haver sous, sinó jornals. La feina es cobrava al dia, i no al mes, i hom no tenia la garantia de treballar tots els dies.

Abans de l’albada, en època de collita, els hòmens disponibles per a ser jornalers s’arribaven fins a la Plaça dels Xorros. Poc a poc s’ajuntaven també els amos o els patrons, i feien un contracte verbal: tu, vine. Tu també. El contracte era discret i sense ostentacions, i després els contractats desapareixien cap als bancals adjudicats. Al final del dia, els contractats rebien la seua paga, el seu jornal. I l’endemà, tornar a començar. I clar, si un no havia treballat satisfactòriament el dia anterior, ja pot estar segur que l’amo no el tornaria a agafar, i n’agafaria un altre en compte d’ell.

Curiosament, a manera d’empremta digital, els hòmens mantenen el costum de reunir-se de bon matí a la Plaça dels Xorros. Ara que hi ha crisi, la reunió masculina és molt major: en part, imagine, perquè sembla ser un nucli de contactes laborals, de reunió social. Però no ho puc saber, només puc imaginar-ho, perquè només els hòmens formen part d’aquesta crida antropològica. I em resulta curiós passar amb el cotxe pel davant d’aquesta empremta digital municipal, que resisteix el pas del temps i sobretot -i especialment- els temps de les crisis.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Ni fava

Una de les meues primeres preocupacions van ser les argelagues, que envaïen el trosset de terra que m’havia volgut llaurar. No és que haguera triat el trosset més malvat, sinó que tot l’hort estava en un estat llastimós. Després de trencar-me el llom vaig aconseguir les llavors i els coneixements, i combinats amb la il·lusió, em portaren a vore eixir les primeres fulles. Llavors la preocupació va passar a ser l’aigua: plouria?
Fa algun temps vaig parlar d’una font que ix al meu hort. És el mateix hort on m’he partit l’espinada, i on vaig plantar les meues il·lusions en forma de faves. Ho havia pensat tot, menys la possibilitat que, un any més, un octubre plujós obrira de nou la terra en els clots apocalíptics que s’endurien les meues favetes per davant. Només en pensar un bon sistema de drenatge -cavallons que conduiren l’aigua cap a la carretera-, se n’haurien pogut salvar més. L’aigua, que era el que més em preocupava, s’ha endut les meues faves per davant.
Transvassaquè?

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Misteris il·licitans

El primer misteri que em ve al cap quan pense en Elx és el que envolta les meues visites a eixa ciutat: cada volta que hi vaig, plou. A Elx, una ciutat desèrtica, coneguda per tota la humanitat per les seues palmeres oàsiques. L’altre misteri és com he pogut viure tots aquests anys sense saber res d’aquesta ciutat que, pluges a banda, engloba tants encants. 

Tots els anys, quan arriba la Mare de Déu de l’Assumció -15 d’agost per als descreguts-. Probablement tots els anys he vist per la tele allò de la magrana i els xiquets disfressats d’àngels i de maedéus; però no se m’havia ocorregut mai baixar a vore-ho en persona, tement patir alguna experiència mística envoltada de gent, calor i olors de suor. Afortunadament, els anys parells repeteixen el misteri en una versió hivernal, els primers de novembre.
Ahir aprofitàrem l’avinentesa per a vore La Festa -com l’anomenen a Elx-. Veure-ho en directe, és molt emocionant: primer, per l’espectacularitat de l’esdeveniment, i segon, perquè vaig estar més de mitja hora amb l’ai al cor quan mentre quatre àngels, penjats com un pernil a quinze metres d’altura, esperaven que acabara la conversa entre Tomàs i la Mare de Déu a mitja assumció.

Un dels misteris d’aquesta festa (significats espirituals a banda), és el de com s’ha pogut mantindre durant tants anys, ja que és una festa única a Europa, conservada amb obstinació pels habitants de la ciutat. L’altre misteri és el com s’ha pogut conservar en valencià. Tampoc tinc ganes de resoldre’l, però, el misteri. Em limitaré a donar gràcies a la Mare de Déu. I a la cort celestial que l’acompanyava amarrada a la magrana. 

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

La pols i l’era

Mire el debat de tot això de l’ossa Hvala (un nom que pareix txec) amb certa curiositat i perplexitat. Els boscos dels Pirineus, domesticats al llarg del segle XX, tornen a ser perillosos, pel que sembla. A mi, de fet, no em cal anar tan lluny per a trobar boscos perillosos: el secà familiar -curull d’esclatasangs, a hores d’ara-, no és una zona segura. Sota qualsevol pedra, al costat del rimall més inesperat ens pot eixir un sacre o un aleacrà (escorpí).

No és el mateix una ossa que un aleacrà, ho sé. Els ossos són més grans, i tenen més força; corren més i s’alimenten de borreguets. Però els aleacrans no estan exempts de perill, són verinosos i precisament és el fet de no veure’ls -amagats entre el fullar de pins del sotabosc- el que més m’alarma. Però per això ja sé que hi ha certs llocs on no puc anar, i altres on he d’anar en compte. I això ho sabem els caçadors de bolets, i els caçadors de pardalets.
 Ací, a les comarques centrals, els caçadors -de bolets i pardalets- són la gent més sostenible que conec. Per raons pràctiques, d’acord: si no hi ha aviram, no hi ha caça. Però són responsables del manteniment de les sendes, són uns molt bons coneixedors  de les muntanyes, i els primers que detecten canvis en la fauna d’un ecosistema. En tot aquest enrenou de l’ossa txeca el que crida l’atenció és percisament que un caçador haja donat el toc d’alarma. Entenc que els ramaders de la muntanya n’estiguen fins als testets; i en reintroduir l’ós al pirineu, això s’havia de tindre en compte. Però un caçador ha de ser conscient que els boscos impliquen un perill, i que qui no vol pols, senzillament no va a l’era. 
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Els camins de l’aigua

Als municipals de La Font els falten mans, cada volta que el cel insinua mascletaes d’aigua com la d’aquests dies, per tallar la carretera de Beniarjó; i és que tot fonter sap que la carretera, al pas del Molí Canyisset, s’inunda amb un got d’aigua. Ara, mentre, de casa estant, em grate la pell per la incipent aparició d’escates, m’encurioseix aquesta mania de l’aigua de passar sempre pel mateix camí.

Aquests pseudomonzons mediterranis de finals de setembre no es poden controlar. Com deia Raimon, la nostra pluja ni sap ploure, ni la podem portar a escola -no com la pluja britànica, que és moderada, puntual i educada-. Per això mateix resulta especialment curiós que, ja que no hem sabut domesticar l’aigua, no haguem estat capaços de controlar el seu pas cap al riu. 
La gent amb més experiència -del voltant de la seixantena-, a voltes es refereix a la Safor com La conca de la Safor. Simptomàtic. Efectivament, els barrancs, barranquets, riuerols i caminets per on es desplaça l’aigua quan comencen a caure quatre gotes es dirigeixen com caragols sense closca cap al Serpis. Els barrancs recuperen el seu terreny sense demanar permís, i sense preguntar si tallen alguna carretera deixant-nos incomunicats. Senyors: no hi ha manera de tallar els camins de l’aigua. Però es poden domesticar. 
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Xicotets miracles domèstics

“Toca, almenys ha plogut bé” va dir la veïna l’altre dia mentre agranava. Han estat a punt d’eixir-nos escames. Però anant a la muntanya a buscar pebrella per a les olives vaig poder olorar i trobar molts esclata-sangs (alguns d’ells verinosos); a més a més, prompte es podran tornar a trobar lletsons pels horts. Però sobretot, el que més il·lusió m’ha fet ha estat vore els brots de faveres. 

Un observador extern em podria arribar a titllar d’infantil per aquesta felicitat tan planera: la felicitat que rebossen els brots de les faveres plantades fa deu dies. Però mirant-los m’ature a pensar que fa deu dies aquests brots no eren més que faves en remull, i que la pensada de soterrar-los juntament amb la combinació de terra i una bona saó han convertit aquestes llavoretes en plantes ufanoses; i em sent responsable d’aquest xicotet miracle de la vida, però a escala domèstica.
A més de les faves han crescut els alls grillats, i l’agret s’estén per tot el tros (l’agret és bo, em diu mon tio, perquè saona la terra).
És octubre, però l’hort exhala vida. Quina felicitat més necessite?
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

El meu home del temps

La Isabel, la meua professora de català de COU (sóc de la vella escola) ens deia a classe que els hòmens del temps semblava que els triaven tots iguals: “No us hi heu fixat mai? Són tots iguals, esprimatxats i poca cosa, però tots ells molt simpàtics”. No sé si s’han inspirat en les reflexions de la Isabel, però els de Activa Multimèdia han dissenyat un home del temps també esprimatxat i simpàtic, i amb un tros de nas. Es diu Sam -com una amiga meua d’Oliva, tot i que ella és remarcablement més bonica que aquest meteoròleg virtual-, i fa el temps a la carta. 

Hui m’ha vingut al cap parlar d’ell perquè prompte es complirà un any de La caiguda del pont de Benidoleig -un vídeo que no he aconseguit trobar a la xarxa-, en una època de pluges que recorde especialment intensa. I pel que diu la Mònica -a la Tele 1, que s’ha passat a l’enemic-, enguany la cosa va pel camí de repetir-se. Des de que m’he fet llauradora, crec que encara estic més pendent de la meteorologia del que solia estar-ho, i SAM, l’home del temps virtual, és d’una gran ajuda. 
Els punts forts d’aquesta aplicació és que permet la personalització de la predicció, i em deixa consultar l’oratge que farà a Gandia; també m’agrada que es pot consultar i repetir tantes voltes com vulgues, està sempre disponible i no t’has d’esperar ni a l’acabament del telenotícies, ni a la propaganda de Repsol.
Els punts febles que hi trobe són les opcions lingüístiques -només té opció en castellà i en anglès (en la versió anglesa té una veu supersexy)-; i tampoc no permet anar en una pervisió més enllà d’un dia. I sobretot sobretot sobretot em manquen els comentaris finals del Temps, on mostren les fotos dels núvols que envien els espectadors, o els informes sobre l’escalfament global que fan que una se’n vaja a dormir amb la tranquil·litat que dóna la consciència de saber que no falta tant per a la fi del món.
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Vida rural

Veient-me arribar hui a casa ningú haguera cregut que fa pocs anys una servidora pertanyia a Orgull Xava (sí, que tenia per decàleg coses com: “Tot arbre és un pi“, “on no arriba el metro és muntanya” i “negaràs la diferència entre un arbre i un arbust“). Des de fa algunes setmanes se m’ha ficat al cap recuperar un hort que tenim mig abandonat a dos minuts -caminant- de casa. Probablement el que més m’ha impulsat a fer-ho és la poca fe que tenien a casa: “On vas, amb l’aixaeta, dona? Si antes d’arribar ja t’hauràs cansat!”. I com sóc genèticament cabuda, he aconseguit fer entrar el clau per la cabota. 

Aquest estiu vaig llegir Animal, vegetal, milagro, un llibre que parla de l’experiència d’una família americana que decideix viure un any sencer del que planten ells -van a viure a una granja, on tenen grans extensions-. Realment no tinc pensat posar-me a menjar només del que plante -tot i que potser aixina aconseguiria que m’entrara el vestit de núvia, que falten pocs mesos i ja me les veig i me les desitge-. Però fa temps que em pareix una llàstima la pèrdua dels horts. Com vaig a comprar tomaques de Múrcia -que potser prèviament han passat per Madrid-, podent-ne tindre unes quantes a l’hort?
De manera que Marta, àlies Senyoreta Pepis, agafa l’aixaeta, uns guants -per a no espatllar-me la pell de les mans-, l’emepetrés amb el temari d’oposicions passat a àudio, i el mòbil -que no vullc deixar de tindre certa vida social-, i se’n va a l’hort, a remoure la terra i a cavil·lar sobre tot el que plantaré. 
Encete una nova categoria, de Vida rural, per tal de garbellar en una mateixa etiqueta els posts horticultors, però per a recollir informació ancestral sobre coneixements horticultors he encetat aquest blog. No promet acualitzar-lo, el nou blog: només espere que siga un lloc on abocar informació d’aquella que no hauríem de permetre que es perdera (com per exemple que els alls s’han de plantar en divendres). El que sí promet és retransmetre-ho en directe tot, tot, i tot ací, als meus apunts diaris. 
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari