La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Personatges

En la pell d’Almodóvar

No sóc almodovariana; l’estètica que l’ha envoltat, eixa dels anys 80 i la movida madrilenya, mai no m’ha cridat l’atenció, ni en tinc cap nostàlgia -reconec que sóc massa jove per a tindre cap nostàlgia dels 80 en aquest sentit-, ni em reporta cap ganes de tornar enrere. Els 80? No gràcies. Em quede on estic, encara que siga amb aquesta panxa cada volta més arredonida. Però reconec…

Reconec que totes les pel·lícules seues m’han agradat. Totes les que he vist; és curiós, em costa vore pel·lícules seues. Les sis o set pel·lícules que he visionat ha estat perquè he anat al cinema amb algú més, perquè no tenia més remei -estava en un tren, o en un autobús-, o perquè el divendres passat (La piel que habito) era el millor que m’oferia canal +. I m’encanta. Reconec que m’agrada. La piel que habito és una creuadura de cables fantàstica: les investigacions mèdiques dónen cada volta més la possibilitat a Almodóvar de girar el caragol, enroscar-se el cervell (prou enravessat de per sí, si he de jutjar-lo per la seua ficció). La pel·lícula m’ha semblat impecable, tècnicament fantàstica, i amb un guió escrit clínicament, on no hi sobra ni falta res, i on no hi ha cap altra cicatriu que les que deixa la pel·lícula a l’espectador. I tanmateix…

I tanmateix sé que faré escarafalls la pròxima volta que s’anuncie una pel·lícula seua, se’m farà un mur engegar el play, pagar l’entrada de cinema, o posar-me a escoltar atenta. I em tornarà a agradar. Algú ho entén?

Enric

Crec que ja en vaig parlar, anteriorment, en el bloc; no només li professe admiració professional, sinó estima personal. Darrere la mirada patològicament tímida s’hi amaguen ulls de pintor, converses senzilles de bar, intrincades històries tipogràfiques. I parle en present perquè encara em costa digerir que Enric ens haja deixat

Feia temps que no hi parlava; me l’havia trobat molt de tant en tant, en els últims anys. Però seguia el seu treball amb avidesa; últimament, amb l’exposició “Retrats de l’invisible”, però durant la trajectòria -des que vaig ser coneixedora del seu treball fins ara-, també li he anat seguint les passes amb les il·lustracions, els dissenys. La imagineria editorial sencera passava per les mans d’Enric, per la seua mirada penetrant d’un House calculador però afable. 
El món de la cultura valenciana està de dol, aquests dies. Hem perdut una imatge clara del disseny valencià: a una imatge quotidiana, senzilla, amb plantejaments intrincats. La joventut que servava encara em fa més increïble la pèrdua, més dolorosa. Com si haguera deixat el dibuix de la seua obra a mig fer, quan encara li quedava pintura, idees, mans. I en tenim poques, de mans com les teues, Enric.

A mode d’adéu virtual, m’acomiade, com no podia ser d’una altra manera, amb un

Sol bes

Aparador

Les veig tots els dimarts i dijous a les nou i mitja, escampades al llarg del mateix aparador, mentre conduisc des de la meua insultant estabilitat de funcionària aficionada a la natació. Hi ha dies que les mire més detingudament, quan hi ha trànsit. Però en general passe com una exhalació i amb un cert sentiment d’impotència. Hi ha qui diu que són elles les que trien la seua feina. Jo no n’estic tan segura.

En ocasions hi ha redades. Alguna vegada m’han parat els agents de la Generalitat -tenim policia autonòmica!- per a identificar-me tot passant per aquell carrer, mentre ells fan la seua feina. Mai no sé ben bé contra qui o contra què. Contra les màfies, espere. Perquè elles són l’últim esgraó, el més sórdid, el més dèbil. El sac de boxa que rep per totes bandes.
No entenc els qui afirmen, quan resorgeixen els debats de la prostitució, que a elles ja els està bé. És massa coincidència que els agrade la feina als mateixos estaments de la població, els més indefensos, els més marginats, els més maltractats. I tampoc entenc perquè és, en general, el mateix gènere el qui frueïx amb la venta del propi cos. No són les dones. Són problemes més profunds que s’exterioritzen en la mateixa carretera, equidistantment ubicats. La major part de la gent hi deu vore putes: cossos exposats. Jo hi veig dones exposades en un aparador d’impotència. Impotència a dues bandes: per elles, i per mi. 

Sol beS

Els records de les seues il·lustracions comencen, per a mi, en un moment íntimament  important: El Bruixot Tararot, i el descobriment que la manera que jo parlava no es materialitzava només en l’oralitat casolana, sinó que també s’escrivia. Que els presents de subjuntiu no acabaven necessàriament amb el punt de la i. Aquesta nit, fent zàpping entre coixins, me’l trobe en el millor -Emili em rectifica: l’únic- programa cultural del país a Punt 2: Encontres.

Malgrat la timidesa patològica darrere la qual s’amaga una distància social previsora -inusual en aquestes terres-, ens vam fer companys de cafè de bar fa anys, durant la meua etapa de llibres i pous. Després dels meus temps postadolescents l’he anat trobant en algunes ocasions: a la Universitat d’Estiu, a presentacions i actes. I malgrat fer-me jo gran, ell sembla haver pactat amb Wilde a través, qui sap, de la seua pintura.
Ara una selecció d’il·lustracions i pintures correran la nostra geografia, dibuixos que formen part de l’imaginari col·lectiu, amb un estil molt propi, característic, poètic. Retrats de l’invisible sembla, des del que deixa entreveure la finestra virtual, un recull d’imatges serenes i suggerents; bombons visuals, sorpreses agradables, com descobrir l’existència de Tristam Shandy.