La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Remember when...

La Diada de fa deu anys

No he anat a la Via Catalana, per prioritats personals entre altres raons. Però no puc evitar sentir sorpresa, incredulitat, en veure les imatges de la Diada els últims anys. Veig truites somniades a través de la televisó. Jo he estat en eixes Diades, quan vivia a Catalunya. Cridava el mateix que criden ara. Independència. Rosegava la idea entre les dents amb impotència. Però aleshores -i estic parlant de fa poc més de deu anys- formava part d’una minoria tan ridícula que quan venien els anti-disturbis semblava més que ells ens protegien de la societat que no pas el contrari. 

“S’han tornat bojos aquests catalans” em ve al cap de tant en tant. Des de que me n’he anat la societat ha canviat radicalment; o pel que fa a la política, com a mínim. Al meu barri de l’Hospitalet, quan vaig anar aquest estiu, la gent continuava parlant en castellà, amb accent andalús, extremeny o sudamericà. Però podia veure alguna estelada penjada del balcó. Fins ara, l’única estelada que havia vist el meu barri havia estat la de la meua carpeta quan anava a l’institut, a la facultat. No em coneixia ningú, al barri, però probablement, de ser coneguda per alguna cosa, era per la meua estelada. 
I ara la Via Catalana passa per l’Hospitalet. Hi ha gent del meu barri en la Via, segur, gent que potser fa quinze anys mirava amb indiferència l’estelada de la meua carpeta. I ara la Diada no és cosa de quatre; i no busca desesperadament les portades dels diaris. La Diada és la portada. Mireu deu anys arrere. Mireu ara. Tot ha canviat. 

Arqueologia intel·lectual

No sé quin estrany impuls em va dur a engrapar un cabàs d’apunts antics, carpetes i fundetes de la meua cambra de soltera, amb la intenció de buidar paperots inútils i reutilitzar tot el material -físic, de papereria-, per als pocs afers a què m’ocupe en l’actualitat en el poc temps lliure que el meu home m’ajuda a arrapar alguns dies. Hui, en un d’eixos arraps de lleure, tinc escampada per damunt la taula papers, apunts -i fins i tot algun post escrit en paper!- i capítols que algun dia van significar alguna cosa.

Em costa recordar que algun dia vaig tindre vocació de lingüística; i no ho dic perquè em supose cap tedi repassar aquells apunts, sinó perquè amb prou feines puc recordar de què tractaven. Em retornen els noms com ecos del passat: Mercer va formar part de la meua família una llarga temporada, així com Hymes, Voloshinov o Chomsky, tots ells condemnats a l’exili per un còctel de pas inexorable del temps, la batalla diària dels llibres de text i l’arribada desitjada del fill. 
Més que cap sensació de culpa, derrota o frustració, abunda en mi una satisfacció i un orgull de pensar que algun dia em vaig dedicar a aquests afers. I quan deixe de fer la cosa més important del món, que és el que faig ara, i que és criar a un fill, intentaré tornar a passar el temps amb aquest retalls arqueològics. 
 

Primer viatge a Berlín

L’alemany sempre se m’ha resistit. Podria fer-me l’ànim de parlar txec, búlgar o eslau antic. Però amb l’alemany no hi ha hagut mai manera. De xicoteta vaig anar a una escoleta alemanya, on a la mestra li dèiem “tante” (tia, en alemany). Deu ser alguna mena de trauma infantil. No recode perquè. El que sí recorde -millor que l’escoleta- va ser el meu primer viatge a Alemanya, a Berlín.

Corria el 3 d’agost de 1990, el dia que Irak va invadir Kuwait, i enfilariem dos mil quilòmetres en les següents catorze hores. Al cotxe: calor i maletes. I una pica amb un martell. 
Després d’alguns dies trotant per la Selva Negra, finalment arribàrem a la nostra destinació: la capital. En recorde pocs detalls, però hi ha escenes que les tinc tatuades al lòbul frontal. La imatge que sempre conserve és la mon tio Salvador, pujat a una cadira, pic i martell al costat d’un alemany autòcton, amb qui no s’entenia ni un borrall, però amb qui compartia la gana de tirar el mur al terra. Recorde molts carrers que semblaven estar en obres. Entre paret i paret, metres de carrer sense adoquinar, que em cridà també l’atenció. Físicament, Berlín continuava partida. 

Amb el temps i les classes d’història de la Maite Bosch i la Fina Vilardaga he anat entenent que la caiguda d’aquell mur representava molt més del que veia amb ulls de preadolescent. I ara que sóc gran aprofite per a decorar moments històrics com hui amb aquelles impressions incipients, de qui ha vist passar alguna cosa gran sense saber ben bé perquè. Amb aquestes imatges i amb trossets del mur de Berlín que encara conservem a casa.

Quàntica pràctica

Des que tinc el bloc no havia estat mai tant de temps sense escriure. Des de que tinc el bloc tampoc no m’havia posat a preparar un casament. Deu ser això. Queden poc menys de dos mesos per al gran dia, i en comptes de posar-me la crema hidratant pels matins, el que faig és untar l’agenda amb anti-aging, a vore si aixina aconseguisc traure algunes hores. Accelerador de partícules? Que es casen a la valenciana, aquests científics suïssos!! Ja voran com se’ls acceleren les partícules!

Alguns dies, quan arribe a casa i comprove que l’anti-aging no ha fet efecte, m’endormisque al sofà i se’m desperta l’altra Marta, la xava. Perquè jo tenia una Marta barcelonina dins; una per a qui el món el conformava una habitació immigrada plena de llibres amb un piano. I després venia la resta. Venia el Tibidabo, el Conservatori i el Liceu francés. Venia el Bloc d’Estudiants Independentistes, els Via Fora i la literatura russa. I en tota aquesta mescla, li resultaven equidistantment indistints l’església i el matrimoni. 
 
Aquella Marta s’ha anat adormint a dins, amb els anys, supose, substituint el mapa del metro per les comarques centrals, i els acudits de bascos pel Xavi Castillo. Però de tant en tant es desperta. Com hui. Es desperta amb un gin tonic a les mans, posat de sobrada, i se’m riu a la cara. No entén qui em mana clavar-me en aquests embolics, ni que les coses siguen tan complicades. No entén que resulte més senzill participar en l’organització d’un cicle de poesia catalana contemporània a la UB -a l’empar de la Marisa- que una simple unió entre un home i una dona. Bah, no li feu cas: és pel xoc de cultures. L’envie a llegir Fredydurke. A vore si s’adorm. O madura. O s’adapta. Després creue els dits per a que no se’m desperte un altre dia enmig d’una classe de secundària. No me la imagine discutint amb el Yónatan. 

Emma

Les amistats de la infància ja tenen alguna cosa especial per sí mateixes. Tendreses a banda, el mèrit més notori de la nostra amistat probablement rau en què no va ser fàcil; no era perfecta, ni infranquejable. Ens enfadàvem, ens perdonàvem, ens tornàvem a enfadar. Compartírem alfabets ciríl·lics, amors platònics, i lectures; moltes lectures al llarg de l’adolescència, l’etapa més puta de la vida. Una volta sobreviscuda la voràgine social, ens exiliàrem cadascuna a la seua terra promesa. I aixina acabàrem, l’Olga a Achen i jo a Almoines. 

L’última volta que la vaig vore no teníem més de 20 anys, en un restaurant de menjar ràpid a la Plaça Urquinaona. Gràcies a la tecnologia, però, he pogut viure el seu embaràs en directe, des que apenes es notava la pèrdua de la cintura fins ara, que s’ha materialitzat en una Emma clavada a sa mare. 
Si la tinguera davant probablement no m’hi podria comunicar amb l’Emma, perquè l’alemany és l’única llengua europea que m’he sentit sempre incapaç d’aprendre. Però si poguera tindre-la al davant i parlar-hi, li recomanaria dues coses: La primera, que sempre fera cas de sa mare que -en general, ho confesse- sempre tenia raó. I la segona, que li demane per la fantàstica col·lecció d’arracades que tenia, sobretot unes boletes de vidre que, a través, es veia l’arc de Sant Martí. Coses que té la infància.