Marta Garcia-Puig

Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres

Publicat el 13 d'agost de 2014

Veritats i mentides sobre el català

Avui m’agradaria parlar d’un tema una mica polèmic. Per desgràcia, amb el temps s’han escampat idees errònies sobre la nostra història, sobre els inicis d’allò que avui coneixem com a llengua catalana. És per això que considero important de parlar-ne aquí, així puc contribuir a la difusió de la nostra història.

A causa del gran abast territorial de la llengua catalana, podem distingir una gran varietat de dialectes. Però, què és un dialecte? Dialecte no és una paraula pejorativa com molta gent creu, simplement vol dir ‘varietat d’una zona geogràfica concreta’. Així que tots els parlars són dialectes: el de barcelona, el de tarragona, el balear, el valencià, etc. Per aquest motiu va néixer l’estàndard, un model de llengua que neutralitza la variació lingüística i que pretén facilitar la comunicació entre parlants de diversos dialectes. Cal remarcar que no és cert que l’estàndard dels Països Catalans utilitzi els trets del català central, aquesta idea no s’adequa al cànon de l’IEC, l’Institut d’Estudis Catalans va voler que el català estàndard integrés els cinc grans dialectes del territori. Tanmateix, aquest dialecte s’ha difós perquè és el més utilitzat i el més influent, a causa d’uns potents mitjans de comunicació i d’una forta activitat cultural. Amb la intenció d’intentar compensar aquest desequilibri, s’han establert tres estàndards: l’estàndard del Principat, l’estàndard valencià i l’estàndard de les Illes Balears. També hi ha qui pensa que els lingüistes volen imposar l’estàndard en detriment dels dialectes i que volen que els dialectes no s’utilitzin, però això no és cert. Hi ha un moment per a tot: l’estàndard s’ha d’utilitzar en documents formals, a l’escola quan aprenem català i quan parlem amb una persona d’un altre dialecte perquè ens entengui bé; els dialectes, en canvi, s’han d’utilitzar en situacions informals, amb els amics, pel carrer, a les botigues, etc. Ni l’estàndard ha de suprimir els dialectes ni els dialectes han de suprimir l’estàndard, simplement s’ha d’utilitzar un o altre segons la situació en què ens trobem.

Dit això, fem un salt en el temps i vegem com es va crear l’estàndard que avui coneixem. Ens situem en el Modernisme, a finals del segle XIX, que és quan es va iniciar la reforma lingüística. El Modernisme es va produir del 1890 al 1910, i aquí és on situem Pompeu Fabra. Abans d’aquest moviment cultural hi havia la Renaixença, que va ser quan es van restituir els Jocs Florals i quan es va començar a traduir al català. Però a quin català? En aquell moment no hi havia coherència en la llengua, un escriptor escrivia i i un altre y, ni un estàndard ni una ortografia oficial. A final de la Renaixença, hi havia dues tendències lingüístiques antagòniques:

  1. La dels Jocs Florals: era conservadora i defensava que s’havia de recuperar el català medieval, el qual estava ple d’arcaismes.
  2. El català que ara es parla: aquesta tendència havia tingut èxit en la premsa i en el teatre popular, i deien que no volien situar la llengua al català de quatre segles enrere. No volien cap cultisme ni cap arcaisme, encara que això comportés l’ús de barbarismes. Així, doncs, aquest català estava ple de barbarismes, era molt castellanitzat. Malgrat que feia dos segles que el català havia desaparegut de l’espai públic per la força, no havia perdut terreny com a llengua col·loquial majoritària; però, malauradament, encara no disposava d’un sistema de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques. Al llarg del segle XIX s’havien produït diversos intents de normativitzar-lo en diversos diccionaris i gramàtiques, però van fracassar.

És precisament en aquest moment històric quan va aparèixer Pompeu Fabra. Pompeu Fabra era enginyer químic, però tenia la dèria d’escriure gramàtiques en el seu temps lliure. Als 16 anys va escriure la seva primera gramàtica i la va ensenyar als seus amics, en Jaume Massó i Torrents i en Joaquim Casas-Carbó. Quan aquests dos tenien 18 anys, van crear la revista L’avenç i van proposar a Pompeu Fabra d’aplicar-hi la seva gramàtica. Pompeu Fabra va dir que li semblava bé. Aquesta revista va tenir molt d’èxit i, al cap d’un temps, la van convertir en una editorial i hi van aplicar la proposta fabriana. L’editorial també va tenir molta trascendència, encara més que la revista. El 1907 Prat de la Riba va convertir-se en el President de la Diputació de Barcelona i posteriorment va crear la Mancomunitat (la unió de les quatre diputacions provincials) i en va esdevenir president. Prat de la Riba va ser l’artífex de moltes realitzacions concretes d’una gran revolució cultural, una de les quals va ser la posada en marxa de la primera institució acadèmica d’estudi i promoció de la cultura genuïnament catalana: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

El 1913 l’IEC va adoptar les normes de Fabra i va dictaminar que serien les normes oficials del català. Aquell any, gràcies a l’oficialització de la reforma fabriana, es van esvair les reticències dels partidaris d’ortografies arcaiques. I així va ser com la gramàtica de Fabra es va convertir en l’estàndard, l’estàndard que avui encara fem servir.

Finalment, la reforma proposada per Fabra va vèncer les reticències tant dels qui defensaven un model retrògrad com dels qui defensaven un model popular barceloní, fins i tot les d’Alcover. La reforma fabriana es va basar en la claredat, en la correspondència amb l’oralitat, en l’harmonia amb les grans llengües europees, en el reflex i el respecte de tots els dialectes i, en resum, en l’ambició de crear un idioma modern i de cultura que estigués preparat per a qualsevol àmbit formal.

Tanmateix, l’obra de Fabra també tenia algunes limitacions; però aquestes limitacions cal relacionar-les amb l’escassetat de temps, la urgència en què hagué de fer algunes coses, la novetat de la seva obra (que partia pràcticament de zero) i els trasbalsos que el país va haver de patir, com ara la dictadura de Primo de Rivera i la molt més llarga i asfixiant de Franco. Hem de tenir en compte, per exemple, que el seu Diccionari General de la Llengua Catalana va haver de ser redactat en un termini de sis anys. El mateix Fabra el considerava un instrument provisional per a satisfer unes necessitats urgents mentre l’IEC no publiqués el diccionari definitiu. El que passa és que les circumstàncies han anat ajornant l’elaboració d’aquest diccionari definitiu i el país ha anat funcionant durant molts anys amb el diccionari de Fabra com a referència normativa bàsica; però això no és pas culpa de Fabra, que en pau descansi.

Així, doncs, en lloc d’acusar Pompeu Fabra de voler imposar aquest estàndard, li hauríem d’agrair la gran tasca que va fer; perquè, gràcies a ell, la llengua catalana va passar de ser una llengua oral a ser una llengua amb unes normes establertes per als usos formals. Gràcies a ell, el català compleix tots els requisits necessaris per a ser considerada una llengua com qualsevol altra llengua oficial.

Per a més informació, podeu consultar:

  • Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4004036/20120419/catala-llengua-multidialectal.html
  • Culturcat, Generalitat de Catalunya: http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=f9a5edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
  • CPNL blocs: http://blocs.cpnl.cat/divendresvespre3/files/2012/12/estandard.pdf
  • Universitat Autònoma de Barcelona: http://www.uab.cat/Document/53/865/castellanos_estandarditzacio2009,0.pdf
  • Gabriel Bibiloni: http://bibiloni.cat/textos/debat_obert.htm


  1. Molt bon article Marta! A mi també m’ha resultat d’allò més interessant, i a més a més, em sumo a lo que diu en Xavi, està explicat d’una forma amena i comprensible. Felicitats!

    1. Moltes gràcies pel comentari, Marta! m’alegro molt que t’hagi agradat!! La veritat és que la meva intenció sempre ha estat exposar els temes d’una manera que pogués atreure també la gent no especialitzada i si dieu que està explicat de manera amena, em quedo tranquil·la! Bon estiu i fins aviat!

  2. Val la pena d’afegir-hi una consideració més: la diversitat dialectal del català és, vista a escala global, de les més petites que hi ha. Els dialectes de l’alemany, per exemple, són molt allunyats, en alguns casos no comprensibles mútuament. Això difícilment passa en català, on la intercomprensió és fàcil, fins i tot entre persones poc viatjades.

    En realitat, entre la diversitat dialectal d’una llengua i la consideració de dues parles com dues llengües diferents no hi ha una transició abrupta. Per exemple, la majoria dels lingüistes considera que el suec, el danès i les dues variants del noruec constitueixen en realitat una sola llengua amb quatre estàndards diferents (una altra cosa diferent és l’islandès i el feroès, clarament diferenciats)..

    A l’extrem oposat tenim el cas de l’àrab. Hi ha un estàndard comú, però les parles col·loquials d’un marroquí (que parli àrab) i d’un iraquià – per posar els dos exemples geogràficament més allunyats – tenen poc en comú, i no són mútuament comprensibles.

    Una cosa semblant passa amb el xinès estàndard i el cantonès (i altres), molt allunyats de l’estandard pretesament comú.

    Són objectivables les similituds i les diferències? No és fàcil, però s’han fet assaigs en el camp del vocabulari. Morris Swadesh (1952) va crear les llistes que porten el seu nom. Es tracta d’un vocabulari bàsic i amb la mínima càrrega cultural possible. El mateix autor en va fer diverses versions, i altres autors han fet llistes similars.

    Podeu veure una llista de Swadesh comparant l’anglès i el català a http://en.wiktionary.org/wiki/Appendix:Catalan_Swadesh_list

    1. Sí, és cert que les diferències entre els dialectes catalans són mínimes respecte d’altres llengües. És veritat que la frontera entre dues llengües diferents i dos dialectes és molt fina i que a vegades és difícil d’establir. Moltes gràcies per les aportacions sobre altres llengües, està bé que cadascú aporti el que sap. Gràcies per llegir el blog i bon estiu!

  3. Gràcies per l’article, només una consideració, hem de fer servir l’estàndard quan parlem amb una persona d’un altre dialecte? Com diu l’Albert Vila la diversitat dialectal és de les més escasses.

    1. Bon dia, Jordi!

      Moltes gràcies pel comentari, m’alegro que t’hagi semblat interessant. Pel que fa a la teva pregunta, la resposta és: Depèn. És a dir, si parles amb una persona que té un dialecte molt diferent, potser sí que seria convenient utilitzar l’estàndard. Per exemple, si tu ets de Vilanova i la Geltrú i parles amb una persona de Mallorca o del País Valencià, parlar de manera més o menys estàndard, us pot ajudar a evitar paraules que l’altre no coneix. En canvi, si tu ets de Vilanova i parles amb gent de Manresa, no cal. Per exemple, jo mateixa sóc de Vilanova i tinc amics de Manresa i del Vallès Oriental, i els parlo tal com parlem a Vilanova. Gràcies a això, de tant en tant descobrim que hi ha paraules que ells no coneixen (o que jo no conec) i m’adono que només es diuen a Vilanova o al Garraf! Un dia, quan vaig dir “se m’ha esgangalat la samarreta”, vaig veure que no ho entenien i, per tant, vam descobrir que és una paraula que només es diu a la meva zona. Veure aquestes diferències entre dialectes és maco i forma part de la riquesa de la nostra llengua. Jo opino que l’estàndard és una cosa que sobretot s’ha d’utilitzar a l’escrit, per tenir una llengua escrita comuna i amb una ortografia establerta, perquè “això no sigui can pixa”. Quan parlem, en canvi, jo crec que és maco mantenir els diferents dialectes (sempre que això no dificulti la comunicació) i veure aquestes diferències que enriqueixen la llengua.

  4. M’afegeixo als agraïments per l’article. Quant als requisits necessaris per ser llengua oficial, no hi ha dubte si ens circumscrivim estrictament a l’àmbit lingüístic, però el concept de llengua oficial no és lingüístic, sinó polític i, per tant, els requisits depassen l’àmbit lingüístic i obliguen, a més, a fer matisacions segons els diferents territoris de parla catalana. Proveir-nos d’una llengua amb capacitat per a l’oficialitat és una feina en la qual no podem defallir, i conseguir que sigui plenamet oficial hauria de ser un objectiu polític irrenunciable.

Respon a Albert Vila Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de CULTURA, General | s'ha etiquetat en , , per MartaGarciaPuig | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent