Marta Garcia-Puig

Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres

L’inconscient col·lectiu català

Bon dia a tothom!! Avui he cregut convenient escriure un article sobre alguns detalls importants que, a la majoria dels catalans, ens passen desapercebuts i que, en realitat, són punts clau per a la supervivència de la nostra llengua i de la nostra cultura. Tot seguit us explicaré millor a què em refereixo.

Qui de vosaltres sabia que, en realitat, Palma de Mallorca és una castellanització del nom original català? Tal com explica Rosa Calafat en el seu llibre Per a un ús ètic del llenguatge, el nom original és Palma. Palma de Mallorca és una invenció moderna començada a difondre a partir de la reestructuració territorial de l’Estat en el segle passat: el decret de Javier de Burgos de 1883, que dividia Espanya en quaranta-nou províncies, instituïa la de Palma de Mallorca. En aquell moment, els nostres veïns espanyols es van trobar amb la necessitat de diferenciar entre Palma, Las Palmas i La Palma, tres noms amb els quals sempre s’han fet un embolic, i això va provocar l’esguerro Palma de Mallorca.

El professor de Psicologia de la Universitat de València Ferran Suay, en un article seu que parla de la intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics, fa unes reflexions realment importants: Suay parteix del fet que tot i tenir un context legal que despenalitza i oficialitza l’ús del català, els catalanoparlants no han arribat a fer les passes que calen perquè aquesta llengua sigui la d’ús normal al territori «I tanmateix, una majoria de la població no ho fa (parla directament en castellà), o hi renuncia amb una facilitat espaordidora (abandona el català davant el mínim senyal d’incomprensió o, fins i tot, de dubte).» Segons Suay, la causa d’aquesta actitud del parlant català prové del conjunt de creences, judicis i prejudicis que té acumulat en trobar-se amb un interlocutor que no li respon. El pas del català al castellà es dóna sovint no per raons de no entesa lingüística, sinó pel procés històric acumulat. Tot catalanoparlant, vell o jove, porta a l’esquena un cúmul de situacions comunicatives estressants: «No te entiendo, en castellano/español, por favor» és una frase que podem sentir en molts bars en demanar-hi un cafè, tot i que la distància lingüística del mot entre català i castellà és mínima.

Finalment Suay proposa les mesures següents: «Caldrà, d’entrada, que la persona identifiqui quines són les creences que actuen com a limitadors del seu comportament, per tal de substituir-los per altres de més satisfactoris. Es tracta d’aprendre a reduir la incomoditat que ens pot generar el manteniment del català. Per això cal aplicar la tècnica de l’assertivitat. La conducta assertiva consisteix a exercir els nostres drets lingüístics més que no a explicar-los o discutir-los.»

Dit això, us convido a reflexionar si us sentiu identificats amb allò que Suay descriu. Jo reconec que anys enrere ho feia, canviava al castellà, però fa uns quants anys em vaig adonar del que comporta aquest canvi, de les causes i de les conseqüències que implica. Si volem mantenir el català, haurem de fer un esforç per a no canviar de llengua amb tanta facilitat. Si nosaltres no parlem català, qui ho farà?

 

Informació extreta del llibre Per a un ús ètic del llenguatge, de Rosa Calafat.

 



  1. Totalment d´acord amb el que diu el Sr. Suay. Crec que és important, si volem presrvar la nostra llengua, que els catalanoparlants l´utilitzem sempre i procurem no canviar quan ens parlen en castellà. Tot i així, soc conscient que no sempre és fàcil i que en certs contextes, especialment el laboral, hem d´acabar “claudicant” doncs hi ha la prioritat de fer-se entendre de la millor manera possible, i moltes vegades això passa per canviar d´idioma.

  2. És veritat que els catalans tenim tendència a canviar d’idioma quan parlem davant d’un castellanoparlant, jo mateixa reconec que ho faig i penso que em fa una mica de ràbia ser jo la que hagi de canviar d’idioma.

    De totes maneres, també he conegut (tot i que em sembla que és un col.lectiu minoritari) de castellanoparlants que sí han canviat d’idioma i m’han parlat en català i és d’agraïr.

    Potenciar el català sempre està bé ja que davant del castellà és una llengua minoritaria. Felicitats pel blog i endavant!

    1. Moltes gràcies pel comentari! És cert que també hi ha gent castellanoparlant que et parla en català, però normalment som nosaltres els qui canviem. Moltes vegades passa que catalanoparlants, quan van a una botiga o un bar directament demanen en castellà, fins i tot quan qui l’atén no és un immigrant que no entengui el català i no ha dit que no sàpiga català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de CATALÀ, General | s'ha etiquetat en , , per MartaGarciaPuig | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent