Molt bon article. S’ha de dir que no és fàcil aprendre un idioma, jo trobo que és una tasca molt complicada, aquest article anirà molt bé per la gent que vol aprendre italià i no faci errors.
Marta Garcia-Puig
Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres
Publicat el 10 d'octubre de 2013
L’APPARENZA INGANNA (Les aparences enganyen III)
Avui parlaré de les diferències que hi ha entre el català/el castellà i l’italià. Tot i això, cal dir que els exemples que us posaré no són ni de bon tros totes les diferències que hi ha entre les llengües esmentades, només en són un resum molt resumit (són sobretot coses de nivell principiant); ja que, òbviament, no es pot posar en un article breu el contingut dels llibres dels 6 nivells d’una llengua. Malauradament, l’apartat de fonètica no us el puc explicar bé perquè faria falta que em sentíssiu pronunciar els sons.
VERBS:
A. En italià, no és correcte dir a me mi piace il cioccolato; en català, en canvi, sí que es pot dir A MI M’agrada la xocolata. En italià, es pot dir A ME piace il cioccolato o bé MI piace il cioccolato. Aquest és un dels errors més comuns que fan els catalanoparlants i els castellanoparlants quan comencen a aprendre italià: diuen a me mi piace.
B. Cambiare macchina en català és canviar DE cotxe.
C. Chiamare Anna en català és trucar A l’Anna.
D. L’italià té dos auxiliars per al passat, com el francès: essere i avere (en català són ser i haver); en canvi, el català i el castellà només en tenen un: haver. Exemples: 1. mi SONO alzata (sono = sóc), en català és m’HE llevat; 2. Anna È andata al cinema (è = és), però nosaltres diem l’Anna HA anat al cine; 3. Marco È dimagrito di 2 chili seria el Marc s’HA aprimat dos quilos.
E. En italià, s’usa SER + adjectiu, per exemple: sono (=sóc) stanco; però en català és ESTAR + adjectiu: estic cansat, estic content, etc.
PREPOSICIONS:
A. Vado IN tabaccheria / DAL tabaccaio en català és vaig A L’estanc.
B. En català i en castellà, tenim la preposició de, la qual correspon en italià a di o da, depèn del cas. Per exemple: 1. dipende DA te en català és depèn DE tu; 2. facile DA dire en català és fàcil DE dir; 3. una commedia DI Dario Fo i en català és una comèdia DE Dario Fo; 4. è roba DA matti! en català és és DE bojos!
C. En català, sempre diem després DE: després de dinar, després de classe, etc. En italià, en canvi, no es pot dir dopo di (‘després de’): si va seguit d’un nom s’usa dopo + nom: dopo la lezione. Si va acompanyat d’un verb, també va sense di i, a més, el verb no és en infinitiu, sinó en un temps compost: dopo aver pranzato (vol dir ‘després de dinar’, i no pas dopo di pranzare, que seria la traducció literal de ‘després de dinar’ i és absolutament incorrecte).
E. Penso A te en català és penso EN tu.
F. Credo DI sì/DI no en català és crec QUE sí/QUE no.
FONÈTICA:
A. Com que en italià hi ha molt poques paraules que portin accent, quan ets principiant a l’hora de pronunciar-les comets molts errors, perquè fins que no les sents pronunciar no pots saber si són planes o esdrúixoles; per tant, la pronúncia no la pots deduir a partir de l’escriptura (poso en negreta la síl•laba tònica): giocavo (jo jugava), giocavamo (jugàvem), parlavate (parlàveu), mandorle (ametlles), abito a Venezia (visc a Venècia).
B. Consonants italianes problemàtiques perquè tenen un so que en català i que en castellà no existeix: G (gente, giorno), dobles consonants (oggi, cassa, letto, nonno, castello...), V (venire, vi vedete), Z (grazie, canzone), R de principi paraula (rosso, Roma). A més, molts castellanoparlants tenen el problema afegit de la S sonora (quan hi ha una sola s enmig de dues vocals, que els italians pronuncien com els catalans): casa, così… Aquests són els casos que he vist que costen molt de pronunciar a tothom qui comença a estudiar italià (jo inclosa en el seu moment), es triga anys a pronunciar-les correctament. Les dobles consonants, sobretot, costen molt de detectar quan les sents, per això inclús a nivells avançats a vegades dubtes si una paraula s’escriu amb doble consonant o no.
DIFERÈNCIES D’ÚS DELS MODES VERBALS:
A. La més destacable i la més difícil de dominar del tot (fins i tot quan es té el nivell C2) és el congiuntivo (subjuntiu), que no s’usa igual que en català i en castellà: 1. Anche se non È (‘és’, indicatiu) obbligatorio, lo farò lo stesso; en català diem encara que no SIGUI (subjuntiu) obligatori, ho faré igualment. 2. Come VUOI (‘vols’, indicatiu) és com VULGUIS (subjuntiu) 3. Penso che Marco SIA (‘sigui’, subjuntiu) molto gentile correspon a crec que el Marc ÉS (indicatiu) molt amable.
DIFERÈNCIES EN L’ESTRUCTURA DE LA FRASE:
A. Posició dels adverbis: sempre, anche, soltanto… En italià, van després del verb, en canvi en català i castellà van davant del verb: vado SEMPRE in palestra és SEMPRE vaig al gimnàs; mi piacciono ANCHE le mele és TAMBÉ m’agraden les pomes; voglio SOLTANTO una fetta di torta és NOMÉS vull un tall de pastís.
Així, doncs, qui afirmava que “l’italià és fàcil perquè és igual que el català i el castellà llevat d’algunes parauletes” ha pogut comprovar que no és pas cert. Cada llengua té una estructura i unes normes diferents de la resta, mil excepcions i hi ha una infinitat de frases possibles; i precisament quan es tracta de llengües de la mateixa família, s’ha d’estar encara més atent a les diferències que hi ha (i n’hi ha moltes!), perquè no són tan visibles a primera vista com en el cas de llengües molt diferents entre si. Per tant, qui no es fixi en tots aquests detalls, cometrà errors com ara cambio di macchina i, per consegüent, no parlarà italià, parlarà una llengua inexistent.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de CATALÀ - ITALIÀ | s'ha etiquetat en català, italià per MartaGarciaPuig | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent