Bon dia i bona hora!!!
Aquesta setmana m’agradaria parlar d’unes paraules que he trobat gràcies al llibre La vida extraordinària d’en Jaumó Rabadà, de Josep Mª Folch i Torres. És un llibre que recomano molt, perquè és una història realment commovedora. Voldria dir que em va sorprendre molt el fet que Folch i Torres fos una persona tan humil. No ho dic perquè l’hagi conegut o perquè m’ho hagin explicat, sinó perquè el pròleg que va escriure en aquest llibre demostra que, malgrat ser un dels millors escriptors catalans, era molt humil i no creia pas que els seus llibres fossin gran cosa. Increïble.
Dit això, després d’aquesta breu introducció, us explico de què tractarà aquest article. Resulta que el llibre que he llegit és una edició que es va publicar el 1968. Hem de tenir en compte que aquest llibre va ser publicat encara en temps de dictadura, època en què el català va patir molt. Així, doncs, no criticaré les faltes d’ortografia que hi ha, sinó que parlaré d’una cosa que em sembla molt més interessant: de paraules que a finals dels anys seixanta s’utilitzaven, però que avui ja no es troben en la literatura actual i que, curiosament, em recorden a paraules franceses o italianes. Vegem-les:
PAÜRA
Sabeu què vol dir? ‘gran por’. Quan vaig llegir aquest llibre, va ser la primera vegada que la vaig veure. Vaig deduir-ne el significat pel context; però, sobretot, perquè és quasi igual que la paraula italiana paura, que vol dir ‘por’. Em va impactar veure que, en català, tenim una paraula gairebé igual a la italiana per a dir ‘por’. Curiosament, la paraula paüra en català és un arcaisme, però la paraula paura en italià és ben actual. Segons el diccionari etimològic, és molt probable que aquesta paraula hagi arribat al català a través de l’italià.
CAPIR
Aquest verb vol dir ‘entendre’. Vet aquí una altra paraula gairebé igual que la italiana actual: capire (‘entendre’). Actualment, en català, ja no se sent dir capir; el més habitual és dir entendre o comprendre. Aquesta, a l’igual de l’anterior, també ens ha arribat a través de l’italià.
OCCIR
Aquest verb vol dir ‘matar’. Curiosament, de nou, s’assembla molt a la paraula italiana uccidere, que té el mateix significat. Si no sabés italià, m’hauria costat més deduir-ne el significat. Aquesta ens va arribar del llatí vulgar *aucidĕre.
COL·LACIÓ
Segons el DIEC, aquesta paraula vol dir ‘apat lleuger’. Quan la vaig llegir, immediatament vaig pensar en la paraula italiana colazione, que vol dir ‘esmorzar’ (substantiu, no el verb). No sé si hi ha alguna zona de parla catalana que encara l’utilitzi, però jo mai no l’havia vista ni sentida. Aquesta ve del llatí, i com que l’italià és la llengua romànica que s’ha mantingut més propera al llatí, no m’estranya pas que l’italià tingui la paraula colazione dins del seu repertori lingüístic actual.
APRÈS
Segons el DIEC, s’escriu amb accent tancat (aprés), però jo l’escric tal com l’he vista al llibre. Els qui sabeu francès podeu deduir-ne fàcilment el significat: ‘després’ (en francès, després es diu après). Sí, curiosament aquí tenim un altre cas d’una paraula arcaica en català; però que, en canvi, s’usa molt en una altra llengua romànica. Aquesta paraula ens ha arribat del llatí ăd prĕsse.
PREST (A FER ALGUNA COSA)
Prest vol dir el mateix que la paraula francesa prêt: ‘preparat’. L’accent circumflex en francès indica que antigament hi havia una s (prest > prêt), així que era igual que en català: prest. Em sembla molt curiós que en català també tinguem aquesta paraula, però que ja no s’utilitzi. Aquesta paraula ve del llatí praestus.
FAISÓ
Sabeu què vol dir? El que els francesos anomenen façon: ‘manera’. En català actual ja no s’utilitza; en francès, en canvi, sí. Aquesta paraula en català té una altra forma alternativa: faiçó, que ve del llatí factio.
FERMAR (UN IMPULS)
Depèn de la llengua que hàgiu estudiat, podríeu pensar que vol dir una cosa o una altra. Si heu estudiat francès, probablement deveu pensar que vol dir ‘tancar’, perquè en francès fermer vol dir ‘tancar’. Els qui sapigueu italià, en canvi, deveu pensar que vol dir ‘aturar’. Doncs, segons el DCVB, és un italianisme:
“|| 3. (italianisme) Aturar; cast. parar. Fermí’m o aturí’m o stiguí segur: Astiti, Esteve Eleg. g 5 vo. La processó se ferma en cada iglésia per cantar los mutets, Ciuffo Folkl Alg.”
REVENIR
Quan vaig llegir aquella frase, no tenia ni idea de què volia dir revenir, perquè l’únic significat que té per a mi és ‘tornar a venir’. De seguida, però, em va recordar al verb revenir francès i vaig entendre, gràcies a això i al context, que volia dir ‘tornar en si’. En francès, un dels significats que té és ‘recuperar-se de’:
“♦ Revenir (d’un état physique ou moral altéré). Se remettre de. Revenir de son évanouissement, d’une maladie.”
Ara l’he cercat al DIEC i he vist que, efectivament, en català, també té el significat de ‘tornar en si’.
QUISCÚ
Aquesta paraula només l’he trobada al DCVB i vol dir ‘algú’. Suposo que és tan poc usual que no apareix ni al DIEC ni al diccionari.cat. Efectivament, significa el que vaig deduir gràcies a una barreja estranya de francès i català: quelqu’un (francès ‘algú’) i algú. Aquesta és potser la paraula més estranya (almenys per a mi) que m’he trobat en aquest llibre. Aquesta ve del llatí quisque ūnu.
AIMAVA
Segons el DCVB, aimar vol dir ‘estimar’ i, tal com es pot deduir, va arribar a la nostra llengua a través del francès (encara actual) aimer.
“1. AIMAR v. tr.
|| 1. Tenir amor; cast. amar. «Les nines de Muntanya | si’n fan de bon aimar» (cançó pop. de Llofriu). Qui fortment aymaua a la sua sor, Boades Feyts 63. Pera aymar a qui tant aymo | ja no tinch prou gran lo cor, Verdaguer Idilis. Etim.: del llatí amāre, mat. sign., per via del fr. aimer.”
A VOLTES
Aquesta diria que, de totes les paraules que he inclòs en aquest article, és la que més em sona. És a dir, no és que la senti sovint, però sí que em sonava que, en català, teníem la paraula volta per a dir ‘vegada’. El que em sembla interessant és que, en italià, la manera habitual de dir a vegades és a volte (sense s final perquè la e en italià indica femení plural).
En resum, com podeu veure, hi ha paraules catalanes que s’assemblen molt a paraules franceses i italianes, però això no és l’important. L’important és fixar-se que, curiosament, la paraula francesa o italiana és d’ús corrent i actual i que, en canvi, en català són paraules arcaiques que ja no s’utilitzen (o, si més no, molt rarament). Cal adonar-se de les diferències entre les llengües romàniques, no només de les similituds; altrament, es molt fàcil cometre errors. Espero que us hagi semblat interessant, gràcies per llegir-me! Fins aviat!!!
Penso que és una llàstima que aquest tipus de paraules hagin caigut en desús, trobo que li donarien més caràcter a la nostra llengua.
Doncs sí, jo també ho penso. Si les coses no canvien, acabarem utilitzant només les paraules que s’assemblen al castellà.
Molt interessant com sempre, tot i que em sobta que hagis inclòs el “revenir” i el “a voltes”. A casa meva (família de terres lleidetanes) si algú es desmaia, o vomita i es queda sense forces o coses així, un cop comença a recuperar-se sempre diem que “ja comença a revindre”. I l'”a voltes” jo no l’he feta anar mai però l’he sentida bastants cops (per exemple a la cançó “sàvia i rebel” d’Ebri knight).
Tal com dic a l’article, l’ “a voltes” sí que l’he sentit diversos cops. L’he inclòs per dos motius: perquè ja no es fa servir tant com “a vegades” i per comentar la semblança amb l’ “a volte” italià. Pel que fa a “revenir”, em sap greu, però a la meva zona (Vilanova i la Geltrú) no s’utilitza; per tant per a mi era una paraula nova que tampoc no havia llegit mai. Cal tenir en compte que no a tot arreu fem servir les mateixes paraules i/o expressions i, per tant, una paraula per a mi tant comú com ara “esgangalar” és totalment desconeguda pels meus amics del Bages i del Vallès. Fins que no em van fer cara d’estranyats no vaig ser conscient del fet que no tothom la deia.
Gràcies pel comentari i fins aviat!!
Al País Valencià “volta” és la paraula que sempre gastem per a dir “vegada”, i “a voltes” és tambe d’ús comú.
Sí, és cert, he conegut algun valencià i he sentit que ho diuen. Gràcies per la teva aportació!
Era el meu revasavi en Folch i Torres , jo tinc 11 anys , ara m’estic llegint algunes de les seves obres , en Pere Fi , Massagran , El Gegant Dels Aires , Blanca Casa de Maraselva i altres , m’ha sobtat ja que no coneixia el LLibre. Bé , el meu avi , com que en Folch i Torres era el seu avi , de fet si no s’ho creu podria dir-li el nom del meu avi , m’ha explicat coses . Gràcies per encara recordar-lo !
Hola, Mariona!
Tranquil·la, sí que et crec. Molt de gust! De res, m’alegro que t’hagi agradat. Gràcies a tu per llegir el meu blog!
Fins aviat!
Jo encara dic quiscú! Sóc d’un poble prop d’Alcoi. Ací pronunciem més algo així com “quixcú” però es gasta prou sovint. L’utilitzem en sentit de cadascú, encara que no exactament
Moltes gràcies per la teva aportació. Sempre és interessant saber com es parla en altres zones 🙂
Gairebé totes perquè parlo lleidetà, Barceloní i frances 😉
En el dialecte apitxat utilitzem “a voltes” en lloc de “a vegades”. Salut des de València cuitat!!
Sí, ja ho he sentit dir algun cop. Salut!
joan