Miquel Roman

Nou Barris (Barcelona)

20 de maig de 2010
0 comentaris

Una estudiant revela la vida del psiquiàtric de Pi i Molist

EL PERIODICO 19/5/2010  UNA HISTÒRIA DE NOU BARRIS… EL MENTAL DE LA SANTA CREU • L’hospital es va inaugurar el 1915 i era tan gran com el palau de Versalles

FOTO: Un dels dormitoris de la secció de dones (publicada amb l’article original i treta del fons de l’ARXIU HISTÒRIC ROQUETES-NOU BARRIS)

ERICA ASPAS. BARCELONA. Fa dos anys, Sílvia Martín es va haver d’enfrontar, com la resta dels seus companys del col·legi Mare de Déu del Roser de Barcelona, a l’elecció del seu treball de recerca de segon de batxillerat. No va tenir cap dubte sobre el tema. «Des de petita m’havia impactat la història del Mental de la Santa Creu. A més, visc al carrer de Pi i Molist i volia saber qui havia sigut aquest home». Van ser mesos de molta feina, de recórrer els arxius de la ciutat i de descobrir, a poc a poc, la història d’aquest edifici i els seus pacients. «Em vaig sentir com Indiana Jones respirant l’olor dels papers antics», comenta Martín, que ara té 19 anys.

Mig segle de lluita
Conegut pels veïns per acollir la seu del districte, la història del Mental de la Santa Creu és la de la voluntat d’un psiquiatre, Emili Pi i Molist, que va dedicar tota la seva vida a la construcció d’un manicomi digne per als malalts mentals, però que no va arribar a veure acabat. Era el segle XIX i va topar amb nombrosos problemes burocràtics, econòmics i d’enfocament mèdic.

«La insalubritat de la ciutat i del mateix Hospital de la Santa Creu, del qual depenia el Mental, i els avanços de la medicina i de les teràpies amb malalts psiquiàtrics van fer necessària la construcció d’un manicomi als afores de la ciutat», escriu Martín en el seu estudi.

L’administració de l’hospital tenia pocs recursos i, al ser provincial, depenia de les decisions de la Diputació de Barcelona. Finalment, gràcies a les aportacions d’un anònim, tot indica que de Pi i Molist i la seva dona, i després de 50 anys de litigis, el Mental es va inaugurar el 1915. Tenia capacitat per a 700 pacients i unes dimensions comparables a les del palau de Versalles. El centre es va clausurar el 1987 després d’un traumàtic desallotjament.

A la primera meitat del segle XIX, els malalts mentals de l’hospital rebien un tracte gairebé inhumà. «Moltes vegades eren encadenats, dormien a terra i eren ocupats en tasques de neteja i en el trasllat i enterrament de difunts», explica l’autora. El 1847 i per iniciativa de Pi i Molist, se’n van ampliar les dependències i s’hi van instal·lar banys, una infermeria, tallers i una sala de visites. El psiquiatre defensava un tracte sense violència i millors condicions de vida per als malalts.

El Mental té tantes llegendes com pacients. Milicians marcats per l’horror de la guerra civil i la història d’Ada, una jove casada amb un republicà que després de donar a llum patia paranoies. El marit va emigrar a Panamà i hi va refer la seva vida. I el petit xalet, on avui hi ha les taquilles de la Guàrdia Urbana, recorda la vida d’una pacient burgesa que va construir casa seva al Mental.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.