Dissabte vam anar a l’oficina de correus de l’EUR a recollir el meu sobre amb la documentació per votar. No va poder ser perquè l’oficina estava ‘tancada per atracament’. Hui, a la pausa per dinar de la faena hem tornat… i abans de girar el cantó ja em vist la cua. Ens hem armat de paciència, ens hem comprat una safateta amb pizza calenteta i ens hem posat a fer cua mentre dinàvem, molta cua, una hora i tres quarts de cua…
Quan s’anava arrimant el moment (per a nosaltres) la cua s’ha anat posant nerviosa, perquè molta gent en arribar el seu torn ha descobert que no tenien les seues cartes i que després d’una hora llarga de cua hauran de tornar demà. Una senyora ha tingut una espècie d’atac de nervis i s’ha posat a cridar que aquest és un país d’ovelles (paese di pecore), se sentien comentaris contra Berlusconi (qualsevol ocasió és bona) i el senyor que estava darrere de mi i que estava molt tranquil ha trucat a la dona per dir-li que no preparara la pasta (Mariù, non buttare la pasta, ti chiamo io), m’ha fet riure la seua parsimònia i la preocupació per no menjar els spaghetti freds (o re-escalfats, pitjor encara).
Quan ha arribat el meu torn el nivell dels crits era considerable i la senyoreta amb les ungles postisses, els llavis postissos i les pestanyes postisses que m’ha atès estava molt nerviosa, m’ha fet firmar un paperet, després l’ha tornat a imprimir i me’l volia fer firmar una altra volta, li he dit que ja havia firmat i no el trobava, al final m’ha donat el sobre sense demanar-me cap document i hem aconseguit eixir d’allí amb el meu sobre amb les paperetes i la documentació.
Dimecres aniré al consolat d’Espanya a votar, aniré a primera hora, no siga cosa que em passe com la darrera volta que vaig aplegar just després d’un convent senceret de monges i em va tocar esperar que votaren totes i cadascuna de les mongetes.
Quantes cues per perdre sempre.
Quantes cues per perdre sempre. Sublim resum.
Jo també l’he demanat per correu, el vot. Encara no sé si per exercir-lo, però per si m’entra la picor en els propers dies.
El cas és que potser marxo de Madrid el cap de setmana de marres i la meva xiqueta, amb aquesta vaga possibilitat en l’horitzó, em va dir de demanar-lo per correu, tot i que sospito que és per estalviar-se la vergonya que passa quan hi anem junts i jo dic inconveniències o cometo petites fraudulències com la d’aquella vegada en què una iaia em va dir “hijo, ¿me ayudas a encontrar la papeleta, que no veo?” I jo sol·lícit “Sí, senyora, qui vol?” “I ella “Dame la de Aznar” i clec!, la d’Euskal Herritarrok (eren europees) que li vaig clavar al sobre.
El cas és que també em va tocar passar per Correus, que és la meva kriptonita i, com no, hi hagué sarau. Ara, cues de dues hores, això ja esgotaria qualsevol reserva de deure cívic que tingui. Total, pa’ perder. (No he “guanyat” unes eleccions en ma vida. Ni la de viatge de fi de curs de la la Universitat. Però una cosa és no guanyar i l’altra, com es preveu, perdre-les de manera ignominiosa com ens passarà ara).
encara que surti elegit en Berlusconi de torn, que no pas un “mandatari” [sic] el·legit per un dit no prou conegut, però sempre bon amic del mandatari imposat. Per “mandaos” de veritat, ja estem els subdits.
Atentament
(i vols dir que, tenint tan bones excuses, en coses d’espanyols no seria millor no ficar-s’hi? :-P)