Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

via catalana

Un dels carrers principals del ghetto de Roma es diu Via Catalana.
La comunitat jueva de Roma és la més antiga d’Europa. La presència més antiga documentada és del segle II a.c. (a.e.v., com diuen ells, abans de l’era vulgar). A l’any 70 la comunitat va créixer molt amb l’arribada dels esclaus jueus portats a Roma per Titus després de la destrucció del Temple a Jerusalem. N’és testimoni l’esplèndida sinagoga d’Ostia Antica, del segle I, la més antiga d’Europa. A l’edat mitjana la comunitat jueva de Roma va ser seu d’una important escola rabínica, que amb escribes i traductors va ser un pont entre la cultura llatina i la islàmica.
El major augment de població* de la comunitat es va produir quan el Papa Alexandre Borja va acollir a Roma a molts dels jueus expulsats de la Península Ibèrica el 1492. Els nou arribats eren diferents dels jueus romans, per llengua, per usos, per mentalitat i pels oficis. D’aquesta barreja va eixir l’hebraisme romà, però el temps de la tolerància va durar ben poc, el que va tardar en arribar la contra-reforma i, així, només dues generacions després els jueus romans, que vivien quasi tots a Trastevere, van ser obligats a traslladar-se al ghetto, instituït pel Papa Paolo IV Carafa, el 1555. Darrere els murs del ghetto, en un modest quadrilàter de cases vora riu, que s’inundava cada primavera amb les riuades, es va reorganitzar la comunitat. Per ordre del Papa al ghetto només podia haver una sinagoga però els cultes, les escoles, eren cinc (diu una vella dita jiddisch: dos jueus, tres sinagogues), així que van agrupar les cinc escoles i els cinc temples en un sol edifici (on ara hi ha la piazza delle cinque scole). Les cinc escoles eren la Scuola del Tempio que era la dels vells jueus locals, la Scuola Nuova, dels jueus de la resta del  l’Estat pontifici arribats a Roma perquè era l’única ciutat on tenien permés viure (a banda d’Ancona). La Scuola Siciliana, la Scuola Castigliana i la Scuola Catalana, aquestes tres de ritus sefardita.
El 1870, amb la unitat d’Itàlia els murs del ghetto van ser abatuts i es van alçar contencions per defensar-se del riu. Les quatre illes de cases més velles del ghetto van ser abatudes i al seu lloc es va construir la nova sinagoga, il Tempio Maggiore, i illes de cases noves amb carrers més amples, i a un dels carrers principals li van donar el nom d’una de les  velles cinc escoles, Via Catalana. Va ser molt a la vora on els nazis van concentrar els jueus del ghetto per deportar-los el 1943 i on va esclatar una bomba a l’eixida del temple el 1982.

*L’altre gran canvi demogràfic i cultural a la comunitat jueva romana va ser l’arribada del jueus de Líbia, i tripolini. Expulsats de Líbia (on una nombrosa comunitat sefardita hi vivia des de l’expulsió de la Península Ibèrica) el 1967 com a conseqüència de la guerra dels sis dies, 4000 persones van ser posades en avions i portades a Roma on alguns van ser instal·lats en camps de refugiats i amb el temps van marxar o es van instal·lar a la ciutat, però ja no al ghetto, la majoria viuen al meu barri que creixia aleshores.  



  1. M’encanta aquest post perquè aquest racó del ghetto, just al davant de l’isola Tiberina és un dels meus llocs preferits de Roma. Va ser una sorpresa immensa descobrir el nom del carrer (a l’escola que hi ha és on votava el Berlusconi) i finalment saber-ne el motiu.
    La Sinagoga té una presència important a l’estar al davant del riu, en un meandre. Però el que sobta és que la seva cúpula és l’única quadrada que hi ha a la part antiga de la ciutat, poder per fer evident que allò no és una església.

    enhorabona pels teus posts d’amor a la ciutat!

  2. Bon Dia Marieta. Fins avui …. Estava esperant en candeletes llegir un post teu referit a la Via Catalana. També va ser una sorpresa per a mí en les tres curtes estades a Roma veure aquest carrer, tot just al costat de la sinagoga.

    Ja coneixes la meva curiositat de tot el que veig; ara ja tinc tota la informació.
    Gràcies !
  3. També diuen “tres valencians, quatre banderes”, encara que sembli que darrerament s’apleguin tots sota la mateixa…

    Una curiositat d’aquests jueus italians n’era l´ús de l’italkià, una llengua sorgida del contacte entre l’hebreu, el jiddisch i l’italià, amb les seves corresponents varietats dialectals a Mantova, Livorno, Venècia i on vulgués que hi hagués una comunitat jueva d’una certa importància a la península italiana. D’aquesta llengua, precisament alguns romans, en deien per malnom ghettaiolo.

    Encara que declinà ja al s.XVII, va seguir tenint certa presència fins la segona guerra mundial, on ja no va ser la llengua sinó els seus parlants  qui sofriren el risc de l’extinció. Avui es considera un idioma en fase terminal segurament irreparable, però es calcula que encara hi ha uns 3.000 avis jueus a tot Itàlia que poden mantenir-hi una conversació. A Roma deurien quedar-ne alguns.

    Si en les teves exploracions aconseguissis trobar-te amb alguns d’aquests darrers italkians seria fantàstic que ens ho comuniquessis!

  4. Ara m’heu de perdonar perquè em posaré d’un pedant insuportable, però crec que no hi ha cap més manera per tractar d’açò del “jiddisch” normatiu contra el meu “ídix”. Segons el DIEC2, “jiddisch” té, en català, un ètim alemany. Tot i que eixa explicació és, com a mínim, arriscada, en alemany la jota (fora d’alguns xenismes) representa un so aproximant palatal sonor, paregut al català “Laia”, “iogurt”, etc. No és mai una palatal fricativa del català oriental (“jove”) ni una palatal africada (eixe mateix “jove” en català occidental –curós- o en la tj de “calitja”, “platja”, etc.) Que em seguiu fins ara? Com que calleu. Doncs bé, seguisc…

    El més important és que els parlants de “jiddisch” tampoc no fan servir un so palatal fricatiu ni africat en el nom de la seua llengua (més ben dit, *un* dels noms).  Vol dir que a la seua llengua no li diuen ni “jídix”, parlant “barceloní”, ni “txídix”, parlant “apitxat”. Així que si l’IEC i l’AVL prescriuen “quadrilla”, “xou”, “estàndard”, etc., (i Déu me’n guard de dir que no em sembla bé),  perquè s’ha d’escriure (i pronunciar!) llavors un “jiddisch” fantasma que no existeix en els presumptes ètims i que atempta no pas una sinó tres voltes (una jota que representa el so /i/, la doble de i la grafia –sch- per al so palatal fricatiu sord que en català és representat, en eixe posició, amb la ics: “peix”, “enriquix”, etc.?) contra els usos ortogràfics del català? Com que potser el català tindria problemes a acceptar una grafía “iídix” (i amb prou bones raons), hom pot aprofitar un altre nom de la llengua en “jiddisch”, que es transcriuria precisament “ídix”.
    Vet ací tota la meua dèria per eixa cosa del “jiddisch”. No sé si m’he explicat…

Respon a Jes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de llocs per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent