Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Veltroni

Ja tenim xiquet, ahir va nàixer oficialment el nou Partito Democratico. Ningú tenia dubtes sobre la victòria de Veltroni, la dada interessant era veure quanta gent aniria a votar a les primàries, quanta gent aniria a les paradetes que havien posat pel carrer i pagaria un euro per expressar una preferència. En aquests temps de discursos polítics tan rics i profunds com el vaffanculo de Beppe Grillo, i el dia després de la gran manifestació de la dreta a Roma, trobe que el que va passar ahir és molt important, jo no m’ho esperava. Quasi tres milions i mig de persones van anar a votar, quasi tres milions i mig de persones es van mobilitzar per dir que la política els interessa i que volien participar en la fundació del nou partit. D’alguna manera, tot plegat, fa tornar l’esperança en un moment molt difícil. El centre-esquerra italià té ara una gran responsabilitat, Veltroni ha de saber aprofitar el que va rebre ahir, potser siga l’última oportunitat. Massa vegades en els últims anys s’han malaguanyat moviments i esperances, fa pocs anys, amb els girotondi, ningú va saber recollir i donar resposta a un moviment increïble i espontani, a les nombroses manifestacions autoconvocades demanant als polítics que feren política de veres. Tot plegat ho van deixar morir d’avorriment.

A mi Veltroni m’agrada (hi ha moltes coses d’ell que no em convencen, però en parlaré un altre dia). És jove, ha estat un excel·lent alcalde de Roma (on el vota fins i tot la dreta), en aquest anys s’ha mantingut allunyat del circ televisiu que ha estat la política italiana i ha sabut mantenir una reputació de polític honest i treballador (i això a Itàlia és un miracle). He de dir, però, que també m’agrada molt Rosy Bindi, una de les seues contrincants en les primàries, que, tot i ser democristiana, està fent batalles molt serioses com a ministre de la família i és l’única que ha donat una miqueta de guerra en la campanya de les primàries i ha fet que semblara una campanya de veritat. 

Ara cal veure quin efecte tindrà açò en el delicat equilibri de la coalició de govern, com resistira el precari lideratge de Prodi al nou partit i al nou líder. És ben estrany que una coalició que governa es dissolga per crear un nou partit sense deixar el govern. Si fins ara semblava que cada setmana el govern cauria, no sé com s’ho faran d’ara en avant per mantindre’l viu. Veig difícil que, com diuen ells, el nou partit estabilitze el govern, quan tothom té els ulls posats en les properes eleccions, que haurien de ser el 2011. No crec que ningú pense seriosament que Prodi aguantarà fins aleshores. Hi ha moltes altres incògnites sobre el PD que anirem veient com s’aclareixen en els pròxims mesos, una de les més importants és on es col·locaran al Parlament Europeu. Dels dos membres fundadors del nou partit, la Margherita fa part del Partit Democràtic Europeu (democristià) i els DS del Partit Socialista Europeu, veig molt difícil que troben un acord.

He de dir que vist des de l’Argentina, on en plena campanya electoral, molt tranquil·la, ningú té cap dubte de la victòria de Cristina Fernández i hi ha il·usió en que el nou govern ho farà, al menys, bé com l’actual, fa impressió la precarietat i el desgavell de la situació italiana.



Respon a peremerono Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de gent per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent