Un altre país

Em fa molta mandra, em fa molta mandra eixa timidesa involuntària, que conec molt bé, per no ser capaç de parlar decentment. Respirar fondo abans d’entrar a una botiga, pagar sempre amb bitllets grossos perquè no he comprés el preu i somriure, somriure, somriure a falta de paraules.

Em fan molta mandra les ganes contínues de recordar a la gent que sóc estrangera, no sorda.

Em fan molta mandra totes eixes vocals que tenen els francesos. Encara recorde la cara d’estupor d’un cambrer a Grenoble quan, aparentment, li vaig demanar un got de vent. 

I eixe estrany aïllament que dóna no poder dir moltes coses que diries, perquè no en saps. Eixe inevitable diàleg amb ú mateix, frustrat, silenciós. 

Però també conec la joia de fer teua una llengua, eixes victòries menudes, quotidianes, eixe moment màgic en què la llengua se t’obre davant dels ulls, en què les taques borroses esdevenen paraules distintes i comences a comprendre sense traduir i a parlar amb les persones i a llegir llibres. Quan l’obstacle esdevé pont. 

I el regal més preciós, el premi final, el  llibres. Podré llegir els llibres de Romain Gary en francès, i Camus i Semprun (Proust ja veurem) i tota la literatura que no conec perquè no ha estat traduïda a cap de les llengües que puc llegir. I potser, si practique molt podré dir els poemes de Paul Eluard en veu alta.

I estic segura que si treballe molt, al final m’eixiran les erres. Par Toutatis!