Un altre país

Fa dies, molts, que vull escriure una entrada i no sé per on agafar-la. I hauria de ser fàcil, és un dels temes de conversa més freqüents quan es parla de política amb amics i és la pregunta que no es formula clarament però que tots tenim al cap: com hem arribat a aquesta situació? Com és possible que aquest país s’haja lliurat sense remei a un boig perillós? Què se n’ha fet de la Itàlia que tots tenim al cap?
Jo la recorde, eixa Itàlia, l’he vista desaparéixer en deu anys, segurament si no sé per on començar a escriure és perquè no voldria fer un text ple de preguntes sense resposta i de paraules que encara que no porten majúscola, la porten.
El que ha passat en els darrers 15 anys ho sap tothom, després del terratrèmol de tangentopoli, en un moment de crisi política descomunal, guanya la no-política. Amb el problema afegit que ací la no-política la fa l’amo del país.
Però, és prou? és prou Berlusconi per explicar la transformació profunda de la societat italiana? No ho sé, no ho acabe de veure clar. Jo ho he vist, ha passat tot davant dels meus nassos, davant dels nassos de tothom. I ara mirem al nostre voltant i ens preguntem: com pot haver passat el que ha passat? Alguns canvis són molt evidents, els directament polítics: la composició inèdita del Parlament, la desintegració dels partits d’esquerres, el desencís de la gent ‘tradicionalment compromesa’.
Però hi ha altres simptomes més subtils d’una decadència més profunda, d’un canvi cultural, a voltes tinc la sensació d’estar assistint (i el verb és correcte, la meua doble condició d’estrangera observadora i de persona que hi és em dóna un punt de vista especial, un esguard desdoblat), d’estar assistint, deia, a un esdeveniment històric de llarga durada: l’enlletgiment (no sé com dir-ho) de la societat, un canvi del sentit comú (a pitjor), un canvi cultural profund.
Hi ha dues coses que han canviat radicalment i lenta des que jo visc ací, una és la capacitat de reacció política de la societat, quan jo vaig arribar, per molt menys del que està passant ara la gent s’hauria tirat al carrer, encara recorde l’època dels girotondi, milers de persones manifestant-se sense que la convocara ningú. L’altra és molt més subtil i és perfecta com a metàfora de tot plegat: des que jo estic ací l’italià dels mitjans de comunicació ha empitjorat d’una manera al·lucinant, ara veig programes de fa 15 anys i el primer que em ve al cap és pensar: que bé parlen!. Jo en vaig aprendre molt, amb la tele i la ràdio, no sé què aprendria ara. Tothom, els presentadors, els artistes, els polítics, la gent normal, tothom, parla igual de malament, fa feredat.
N’escriuré més, sobre aquestes dues coses, els hi dedicaré més espai (i més reflexió) a la incapacitat de reacció política de la societat (que crec que té a veure amb una certa sensació de fatalitat, de que no hi ha res a fer) i a la pèrdua dels subjuntius i altres sofisticacions lingüístiques que ajuden a expressar la complexitat.
Tot, com sempre, des del punt de vista de l’estrangera enamorada del país i de la seua gent, clar.