sípia
L’argomento della mia poesia (e credo di ogni possibile poesia) è la condizione umana in sé considerata. Eugenio Montale
Ja fa temps que tinc una mica abandonada la poesia (o viceversa), que no en llig com abans i que la que llig no m’aprofita com abans. Un amic diu que es l’edat, no crec. O sí, ves a saber. Darrerament estic tornant a lliscar cap als llibres de poesia, però sempre els mateixos, els de capçalera.
D‘Ossi di seppia, d’Eugenio Montale (la veu és de Vittorio Gassman, com sempre):
Non chiederci la parola che squadri da ogni lato
l’animo nostro informe, e a lettere di fuoco
lo dichiari e risplenda come un croco
perduto in mezzo a un polveroso prato.
Ah l’uomo che se ne va sicuro,
agli altri ed a se stesso amico,
e l’ombra sua non cura che la canicola
stampa sopra uno scalcinato muro!
Non domandarci la formula che mondi possa aprirti,
sì qualche storta sillaba e secca come un ramo.
Codesto solo oggi possiamo dirti,
ciò che non siamo, ciò che non vogliamo.
Vittorio Gassman Eugenio Montale Non chiederci la parola che squadri da ogni lato –
A vull llegir…, hi ha el poema en català.
Actualització: no sé perquè pareix que només es pot sentir un tros, si és així, ací el podeu escoltar complet.
La traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís:
No ens demanis la paraula que quadri per cada costat
el nostre ànim informe, i en lletres de foc
ho declari i resplendeixi com un safrà
perdut al mig d’un polsegós prat.
Ah l’home que se’n va segur,
amic dels altres i d’ell mateix,
i no té cura de la seva ombra que la canícula
imprimeix sobre un ensulsit mur!
No ens demanis la fórmula que pugui obrir-te mons,
sí qualque torta síl·laba i seca com una branca.
Sols açò avui podem dir-te,
allò que no som pas, allò que no volem pas.
Jo diria que s’ha espatllat la junta de la trócola, perquè no arriba més de trenta segons ni a una banda ni a l’altra.