Publicat el 19 de juliol de 2010
senyal
És cert que cada persona té sota el braç el llibre que es mereix.
Vitaliano Brancati
Com més passa el temps menys senyal em deixen els llibres, llig menys llibres que quan els acabe pense que els rellegiré. I em pareix que el problema no són els llibres que llig, em pareix que el problema sóc jo.
Comparteix això:
Respon a Jes Cancel·la les respostes
Aquesta entrada s'ha publicat dins de llibres per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
havia de ser un problema?
I no sé si és un problema, si és que fer-se gran ho és vaja. Cada cop escurço més les meves lectures i sóc infinitament més selectiva (que no vol dir que ho faci bé, és clar). Serà que ens fem grans, imagino. 🙂
Humilment penso que si s’ha estat una bona lectora, com suposo que és el cas, el que hi ha és un refinament del paladar, un destriament ja automatitzat entre el gra i la palla. Jo quan estudiava m’empassava totes les novetats d’autors en català i no vegis quanta palla hi havia… i amb l’agreujant que era incapaç de deixar un llibre a mig llegir. Ara no llegeixo res que els anys no hagi posat al seu lloc -actualment, el que portem, d’estiu, vaja!, un conte de Poe al dia amb incursions a Maupassat i als 25 contes de Pedrolo- i per suposat si una obra no m’agrada -i l’estètica és una cosa de cànon i consens, d’acord! però no deixa de ser molt, però, molt personal- doncs no l’acabo sense cap mena de remordiment que la vita brevis sed ars longa, i serà que no hi ha bons llibres per llegir i sentir, avalats per lector de tot arreu i de tothora.
I no em puc estar de dir que a vegades llibres que agafes amb una certa aprensió et proporcionen un plaer que per inesperat el fa més intens. Això em passà l’estiu anterior amb 1984 d’Orwell, que em feia por que no fos un pamflet antitotalitari i distòpic depriment, sobretot depriment, i vaig descobrir un llibre d’una lucidesa esfereïdora que està amb tot el mèrit entre les 10 millors novel·les angleses de tots els temps.
Perdona el rotllo! Retornant al tema no crec que el problema siguis tu sinó la selecció, i això amb el benentès que penso que llegir com tota activitat humana té altibaixos emocionals, perquè sinó seríem màquines… i tal com hi ha moments per un tipus de música, també hi ha moments per a un tipus de lectura… és qüestió de conèixer-se per conèixer l’exterior…. encara que soni una mica pedant, ho sento!
Per últim dir que discrepo totalment de la cita del Sr. Brancati, que només seria certa si hi hagués una correspondència òptima entre persones i llibres, i més que òptima diria que ideal, en el sentit de fora de la realitat, de finalitat a la qual s’aspira sabent, però, que està fora de l’abast per molt que ens escarrassem… Em fa por la gent d’un sol llibre!
Ànims i a llegir!
que mentre hi ha llibres hi ha esperança. Ara m’ho estic passant de conya amb la “Dublinesca” d’en Vila-Matas, que ja tindria tot subratllat si no evités costum tan barroer.
Estic d’acord amb la Cli que potser fer-se gran és això. I es pot aplicar no només a la lectura sinó a tots els altres vicis i plaers.