Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

riure

Hui una història de riure per celebrar que fa trenta-tres anys que es va morir Franco (ese hombre).
El 1964,  per  honorar  la  celebració dels veinticinco años de paz,  les autoritats de Castelló van decidir que ja era hora que la ciutat tinguera una estàtua de Franco com totes les capitals, van pensar posar-la a la Plaça Maria Agustina on hi havia (hi ha) la Diputació, el Govern Civil i el Sindicat. A l’hora d’encarregar-la van haver de decidir com la volien, es veu que per una estàtua eqüestre no arribava el pressupost i, en un atac de creativitat, van decidir que l’estàtua del dictador reproduïra la postura de la del Rei en Jaume (a la foto) atorgant la Carta Pobla a la ciutat, així que van encarregar un bronze de Franco atorgant, imperialment, un paper enrotllat a la ciutat, ves a saber amb quin significat. 
Potser perquè l’escultor era maldestre o perquè la posició de la mà del dictador, era molt més baixa que la de Jaume I, exactament a l’alçada de l’entrecuix, la qüestió és que quan les forces vives van anar a veure el resultat poc abans de la inauguració, van decidir que no podien posar allò a una plaça, es veu que la impressió mirant-la era que Franco tenia un membre enorme i que se l’aguantava amb la mà dreta.
Aquesta història l’explica Toni Porcar en el llibre A l’ombra del lledoner, no tinc el llibre ací i l’he explicada de memòria, segur que ell l’explicava amb més gràcia que jo, deia, a més, que ell mateix, xiquet, va aconseguir colar-se al magatzem del Govern Civil on estava l’estàtua i la va veure i que efectivament semblava Franco atorgant a la ciutat un pardal* enorme. Van intentar que la cosa no se sabera, però la veu va córrer ràpid per la ciutat, sovint m’imagine com es devia explicar, en veu baixa i amb sornegueria, al bar enmig d’una partida de guinyot o en altres situacions i m’agrada pensar que una història tan ridícula fes riure a gent que havia patit molt en aquells anys.
I aquesta és la història de perquè Castelló va tindre l’honor de ser l’única capital sense estàtua de Franco.

*pardal, piu, en fi, membre viril (com diu l’Alcover)



  1. Els de Castelló teniu cops ben amagats !!  Encara estic rient, i molt, després de llegir aquesta història. Riure és bò, i més encara durant aquells anys foscos; encara que avui no és que estiguem vivint un temps meravellós …
    Vols dir que van veure que el ‘pardal’ no tenia res a vore amb el ‘pardalet’ de veritat i per això no van plantar l’estàtua ??????? Un comentari més … dins la blocosfera.

  2. Realment, si non é vero é ben trobato. Però jo m’apunte a que tal qual ho diu Toni Porcar és veritat. Al seu lloc, en canvi, van posar una estàtua (sic) inversemblant d’una dona “alada” però perquè te un colom al cap (de pardals no n’eixirem). Tots els xiquets i xiquetes de Castelló (ho recordaràs, Maria) i els que no són xiquets i xiquetes ens hem passat la vida convençuts que aquella senyora és la titular de la Plaça, i per tant la tal maria Agustina. Clar, no és el cas, perquè ella és la senyora “25 anys de pau”. Sí que és evritat que la plaça te cops amagats, sí. O millor dits, simplement colps. La de “morraes” que m’he pegat caient del pedestal (de pedra i angulosa, ideal per als xiquets) de la dona esta de la pau. I en fi, deixarem per al futur que la tal plaça ha estat per molt més que vint-i-cinc anys, lúnica plaça que els cotxes haviend e girar en sentit contrari al que mana el codi de circulació. Era una proba identitària infal.lible: qui la rodava mal, era de fora.

     

     

  3. la gent s’amollava més que no ara. Ara pareix que tots tenim restrenyiment. I no es limitaven a fer acudits, sinó que deien animalades, sobretot d’en Franco. Els de la Base deien que tenia aquella veu de màscara perquè al nord d’Àfrica li havien pegat un tret a les part pudendes. Si és així, d’on va sortir la marquesa de Villaverde? També record que quan va néixer el primer fill de la marquesa, en comptes de posar-li el llinatge del marquès, li posaren Francisco Franco. I La Codorniz va sortir amb el títol Codorniz La. La segrestaren, però jo la vaig veure perquè un amic meu ja l’havia comprada quan la guàrdia civil va arribar al quiosc. 

  4. Aviat, dos mots pel teu afectiuefectiu diccionariet.

    Deixa’m dir-te, parlant de tot, que aquí tenim un xouman, en Bruno Oro, que feineja d’actor al programa Polònia. Resulta que el seu pare era napolità i n’ha tret un primer disc amb cançons en italià, 14, composades per ell, es titula, esclar, “Napoli”.

    Això és perquè en sàpigues/sapigueu més:

    http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1802_1_641454348,00.html?bcnAccessible=true&accio=detall&home=HomeBCN

    Petons,

    Pere

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá... per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent