Un altre país

Amb del seu turment intel·lectual, la seua denúncia contínua, el seu enfrontament públic i incansable pràcticament amb tothom, a més de les novel·les, la poesia, les pel·lícules, el teatre, els articles, la faena que li devien donar els més de vint processos que va haver d’afrontar (la majoria pel contingut de les seues pel·lícules). A més de tot això, Pasolini va publicar una extensa producció d’estudis sobre els dialectes* i la poesia dialectal. Des de Dialet, lenga e stil del 1944 va publicar molts treballs erudits sobre la literatura dialectal, sobretot del XIX.
Pasolini trobava en el dialecte el darrer reducte de llengua incontaminada, no homogeneïtzada. A banda del romanesco de Ragazzi di vita o de Accatone i el napolità del Decameron, fa parlar els personatges de l’Evangeli segons Mateu en el dialecte d’Abruzzo.  
A Crónicas Italianas, Terenci Moix explica una conversa que va tindre amb Pasolini, a finals dels anys60s, en la que li va preguntar sobre el sentit dels versos escrits al principi de l’entrada: "Em va explicar Pier Paolo el seu amor per les llengües romàniques, de les quals admira el català per la virginitat a què l’han forçada els successos de tots coneguts en aquests anys i, va afegir que, en la destrucció a què els mass-media han llançat a les llengües de tot el món, l’absència de mass-media en català haurà pogut evitar, si més no, aquesta corrupció". A les òbvies protestes de Moix, que li va dir que el preu d’aquesta puresa era la mort de la llengua, Pasolini li va contestar que era perfectament conscient d’aquesta contradicció, però no podia evitar "l’enveja per una puresa preservada, a partir de la qual tot era possible". Tot era possible.

* Utilitze dialecte perquè és la paraula que s’utilitza ací i es la que utilitzava Pasolini.