quaderns de bitàcola
No hi ha cap lloc on un home sol se senta més sol que a Roma. Herman Meville
M’agraden els bons llibres de viatges i m’agrada molt llegir la impressió que va fer Roma als escriptors estrangers que l’han visitada. Per sort, sobretot durant el segle XIX, molts van fer el seu viatge a Itàlia i van escriure sobre la ciutat i sobre el van sentir visitant-la o vivint ací. Quasi es podria dir que les impressions del viatge a Itàlia es va convertir en un gènere literari.
Els escrits sobre Roma més coneguts són els de Goethe, Stendhal i Shelley que hi van viure, però n’hi ha molts més que la van visitar al llarg del segle i que es van deixar inspirar per la ciutat.
Amb el títol Dall’Italia, hi ha publicades les cartes que Gogol va escriure durant els dos anys que va passar a Roma, al 1838 i 39.
El 1909 es van publicar, amb el títol Italian Hours, els llargs articles que, sobretot l’any 1873 que va viure ací, va publicar a diverses revistes Henry James. També Nathaniel Hawthorne, Dickens i Zola van passar llargues temporades a Roma.
El 1955 es va publicar Journal of A Visit to Europe and the Levant, el diari del llarg viatge que Herman Melville va fer per Europa i Terra Santa al 1856. Hi ha una traducció de la part que correspon a Itàlia publicada ací, Diario Italiano. Ja sabia que al llibre no trobaria al capità Achab, però esperava un relat emocionat de la ciutat i de la seua gent. Doncs no. Una de les primeres frases és: “serà perquè vinc de l’orient o perquè estic d’un humor irritable, però Roma m’ha semblat aplanada. Una planassa que oprimeix“. Es veu que el mal humor no se li va passar mentre va restar a Roma, es deixa impressionar poc pels monuments, es queixa de l’olor de la ciutat, de les cares poc amables dels romans, del que es cansa de caminar…
Quan visita el colosseu escriu: “El colosseu és com una cavitat entre els turons. Fa pensar al Hopper de Greylock” (una vall dels Apalatxes) i troba molt boniques les ribes del riu vistes des de sota de Castel Sant’Angelo perquè li recorden a l’Ohio. No l’he acabat de llegir, m’he fartat abans, trobe que és una llàstima que no sentira the luxury of loving Italy de què parlava Henry James durant la seua estada, potser en un altre moment li haurien fet més profit les seues passejades romanes.
Moltes vegades quan tornes d’un país i vols llegir les impressions de l’escriptor del seu viatge per aquell mateix país, no té res a vore amb el que jo he vist.
Quan volia llegir el llibre de George Orwell de Birmània, em vaig trobar amb un llibre de memòries d’un xicot de l’ètnia Padaung i que ha arribat a estudiar a Cambridge i té la llicenciatura de literatura anglesa, que ha resultat ser més que un llibre de viatges. He après més coses llegint aquest llibre de Pascal Khoo Thwe que de qualsevol altre llibre. Per cert, a més és catòlic convers per el Padre Lesioni, italià, i el va batejar amb el nom de Pasquale, i les seves germanes porten el nom de Pia, Piarina, Sophia, Remonda, Paula i Patricia !
El poster ….. imprescindible !
Bon Dia Marieta !
Potser qui ha descrit millor el nostre país d’Itàlia, en la literatura castellana, siga Miguel de Cervantes. Ja saps: «Que sería bueno volver a Italia […] pues las luengas peregrinaciones hacen a los hombres discretos». Que ho diga Rinconete (o Cortadillo?) és només una prova més, per si calguera afegir-n’hi, que la paradoxa és la condició primera i senyera del viatger i de l’enyoradís. És ben paradoxal esta opinió meua, potser, perquè don Miguel no va fer mai un llibre de viatges a Itàlia però, en tants i tants passatges dels seus escrits, s’hi emmiralla Itàlia sense nomenar-la. Reprenent una paraula que m’explicaren (qui m’ho explicaria?) que hom diu al nord del País Valencià, és com si el país d’Itàlia s’encantara dins les obres de Cervantes, com una remor suau i corrent però que hi roman anònima.
El país d’Itàlia li féu molt de bé a don Miguel i, per tant, a tots els seus lectors, em sembla. Una raó més per brindar pel bell país d’Itàlia i per la seua capital, que és la capital del món que és Itàlia.
Passe correguent, que dins de pocs dies haurem de tancar paradeta de ca l’Alfonso per motius urgents que ja coneixes i hi estic fent dissabte per a deixar la casa agençada, les plantes regades i les persianes mig baixades que la primavera ja se’ns acosta. Entre d’altres raons, per a fer tant com siga possible per a portar la mare al nostre país d’Itàlia. Estarem ocupats
PSDIC (etc): De ben segur que em diràs «que sí, home, com no hauria de conèixer-los?», però jo m’hi atrevixc de qualsevol manera: coneixes la Nuova Compagnia di Canto Popolare? Jo acabe de descobrir-los i, si no fóra qüestió de guardar les proporcions i el decòrum, gosaria dir que m’han deixat enlluernat.