Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

professor

Joan Francesc Mira no va aconseguir ensenyar-me grec clàssic quan anava a l’institut, per culpa meua, tota tota meua, tenia massa pocs anys i massa coses pel cap, i prou que ara me’n penedeixo, de no haver-li fet una miqueta de cas, però en canvi, m’ha regalat la millor prosa en valencià que jo he llegit mai (el meu preferit és Els treballs perduts, m’encanta i hi torne…), m’ha ensenyat la Roma dels Borja amb un luxe de llengua que molts voldrien, m’ha regalat una versió de la Divina Comèdia que m’entren ganes de dur-la sempre a la bossa i m’ha fet començar el dia de hui de molt bon humor després d’escoltar l’entrevista que ens ofereix Vilaweb, amb frases com aquesta:

Hem aconseguit reconstruir una cultura moderna, sobretot la cultura escrita amb la llengua del país, i per tant ara la cultura escrita en català al País Valencià és hegemònica en el camp de la literatura de creació, en el camp de la narrativa, la poesia, en la ciència social, en l’assaig, en l’assaig universitari, en publicacions universitàries…l’editorial de la Universitat de València, PUV, és la millor editorial universitària d’Espanya, amb molta molta diferència!”.

Gràcies, professor.

PS: em feia falta una miqueta d’optimisme lingüístic, sobretot després d’haver llegit açò ahir.



  1. Tot comença si hom distingeix entre aprenentatge i ensenyament. Són coses diferents. Ens poden donar l’ensenyament però nosaltres hem de posar-hi l’aprenentatge per a que la cosa es resolga. Quan entenguí açò, entenguí moltes altres coses de passada. En qualsevol cas, per la part que li pertoca al Mira, la cosa important és que et va deixar el vestigi de l’amor pel grec.
    A partir d’ací, res no és perdut, ni tampoc el grec clàssic per a tu. Joan Maragall té unes cartes tendríssimes en què hi explica com es va posar a aprendre grec clàssic als quaranta passats. I tu, que a banda de no haver arribat encara als quaranta ni tindre’n traça, tens molt més talent que en Maragall, sempre seràs a temps d’aprendre grec clàssic. I física quàntica. Si jo m’he posat a aprendre astronomia i guisat d’arrossos mediterranis als vint passats, tot està per fer i tot és possible.

    PD: No sé si em prova bé la descripció que dónes de Dora Bruder. Caldria potser parlar-ne. A vore si trobara una miqueta de temps…

  2. jo sí que en vaig aprendre, ens feia classe cada dia a primera hora del matí. era més tard quan ens pujava la flaire dels entrepans de la cantina. la por al grec clàssic, però, ens va fer amenaçar un dia d’examen amb l’esclat d’una bomba, eren altres temps i  molt més joves i al remat vam fer l’examen igual: la nostra credibilitat d’aleshores ja era molt minsa. 
    és cert també el que diu uns dels comentaris, la llavor de l’amor al grec, malgrat l’oblit concret, roman.

Respon a vicentb Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá... per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent