Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Presentació de ‘Després vénen els anys’ a can Vilaweb

Dimecres que ve presentem la novel.la a l’Espai Vilaweb, a les 19.30 (no valen excuses, el partit comença molt més tard i a més ja estem classificats).

Tot és com havia de ser, havia de presentar-la a VIlaweb perquè jo, si no haguera estat pel bloc no hauria escrit aquesta novel.la, l’experiència del bloc ha estat fonamental per embarcar-me en una aventura com aquesta. I pense que sense Vilaweb mai no hauria obert un bloc, o si més no, la cosa no hauria anat com ha anat. Dimecres jugue a casa, tots juguem a casa.

Els lectors del bloc figuren als agraïments del llibre,  havia de ser així, els hi dec molt, però la cosa va més lluny: a Barcelona, amb Assumpció Maresma, editora de Vilaweb, presentarà el llibre el Ricard Garcia, poeta i amic, a qui vaig conéixer gràcies al bloc. Ricard presentarà la novel.la, una novel.la que va trobar editor gràcies al bloc: Vicent Baydal, membre de l’editorial Llibres de la Drassana, el vaig conéixer gràcies al bloc, al meu i al seu. I entre les persones que m’han ajudat i m’han encoratjat en tot el procés d’escriptura moltes les he conegudes ací. Les poques persones a qui vaig enviar el primer manuscrit per tindre les primeres opinions eren totes amics fets gràcies al bloc, lectors esdevinguts amics esdevinguts lectors. I entre el públic, dimecres, espere trobar a molts dels altres amics que he fet a aquesta casa, amics i amigues de veres.

I ella no hi serà, no hi serà però Xesca Ensenyat, la meua cara Ics, hi serà, perquè ella volia que jo escriguera una novel.la (Aquí darrere d’El meu país d’Itàlia hi ha unes altres coses que jo vull llegir. T’hi has de posar marieta.), m’enviava lliçons, petites fórmules i receptes, com fan els mestres. Vos assegure que he intentat fer-li cas: Primera lliçó: escriure és posar ordre, no és inventar res. Poses el mirall a la vorera del camí i tires cap endavant. Aprendre de mirar és molt difícil. 

Aquesta entrada vol ser un gràcies, un gràcies gran com una casa, gran com la xarxa. Quasi diria que ‘Després vénen els anys’ és una obra col.lectiva, la novel.la l’he escrita jo, clar, però sense l’ajuda i l’amistat de moltes persones, sense la seua generositat i el seu temps, el lllibre no existiria. Vos deixe ací dos enllaços a coses que han dit de la novel.la dos amics, dos amics del bloc, dos amics de l’ànima. Vicent Baydal: ‘Tenim novel.lista, Maria Folch’ i Alexandre Serrano: ‘La vida és un èxode’.

I ens veiem dimecres!

 

 

 

 



  1. Sí, ens veiem dimecres, no ho dubtis pas. Ja he començat a llegir la novel.la que vaig rebre fa un parell de díes. Em porten a uns díes d’una primavera romana de l’any 2013 i que vaig gaudir-ne moltíssim, llegint un esborrany, tots els díes un trocet per acabar al voltant d’una taula amb menges romanes i un cop d’il.lusió després d’una trucada i un missatge.
    Fins dimecres !

  2. ai, sí, Roser. Només ha passat un any i mig. Quina nit, aquella. Sopàvem a la Garbatella i plovia…, ara ja no sóc a Roma i la novel.la és a les llibreries…
    Espere que el llibre t’agrade més que l’esborrany que et vaig ‘propinar’. Fins dimecres!

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Després vénen els anys per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent