poverello
Vaig estar a Assís fa un parell d’anys. A banda de la ciutat, que és molt bonica, em va impressionar molt (fins a les llàgrimes, a voltes em passa) la basílica inferiore, el silenci, els colors, els sostres tan baixos, no ho sé…hi havia unes mongetes que es miraven complagudes la meua commoció, potser pensaven que estaven assistint a una conversió. No em vaig convertir, però Assís ha quedat en la meua memòria com un lloc molt especial.
La ciutat d’Assís ha crescut i viu al voltant del sant i, se suposa, de les seues ensenyances que, si no vaig errada, consistien en centrar tota la doctrina evangèlica en la pobresa i en conduir una vida mendicant.
L’alcalde d’Assís, de Forza Italia (o com se diga ara) ha fet una ordenança segons la qual està prohibit demanar almoina a menys de 500 metres d’esglésies, llocs de culte, places i edificis públics, el que vol dir que des d’ara està prohibit mendicar a la ciutat del poverello, del fundador de l’ordre que de l’almoina en va fer una regla. Si Sant Francesc alçara el cap seria expulsat per la policia municipal.
La imatge és l’alegoria de la pobresa, a la basílica inferior, de Giotto.
No n’hi ha cap com ell. No va servir per estar a la botiga vaticana, haurien fet bancarrota tot d’una. Abans que els fessin Papa es va rebolcar dins l’assoll amb los porcs, i deia germans al sol i a la lluna, als llops i als lleons.
Que poc cristians que sóc alguns cristians. I quines coses hem de veure, del magma polític hereu de la Democràcia Cristiana de De Mita, Zacagnini, Fanfani, Andreotti, i Moro…
Jo també vaig visitar fa anys, Assisi, i en vaig quedar impressionat. No sóc creient però respecto, enormement, l’església que treballa pels pobres i els desvalguts i Francesco, per a mi, sempre ha estat un referent.
Pere
La bellesa dels colors d’en Giotto, els blaus purs, els rostres pàl·lids, l’harmonia…. i la idea de la vida essencial de sant Francesc… amaren d’una llum persistent, emocionen. Els vaig veure d’adolescent i encara recordo l’emoció serena que me van encomanar.
Darrerament algú amb el seu ditet invisible, com de cronopi, em fa girar la mirada cap a la Toscana. Diumenge l’Àngels, escultora d’angelets, em va demanar un vi. D’entre tots els que tenim al celler li vaig oferir, no-se-perqué (en realitat els que a ella l’hi agraden són els montsant) un Chianti monovarietal de sangiovese… amb l’ampolla a la mà quelcom li va fer clic! i l’Àngels, com tú ara, va recordar amb emoció la sensació poderosa i inexplicable que va sentir en trepitjar els carrers d’Assis mentres jo, en silenci, atent, com sempre que m’epliquen coses d’aquestes, fuflunejaba.
No es casual que tú avui senyalis altre cop la Toscana amb el teu ditet invisible, de cronopi petit, feliç pero trist -com si haguesis perdut la clau de la porta per sortir al carrer-. Tot aixó significa alguna cosa. Encara no sé qué.
Últimament algú amb fa mirar cap a la Toscana, llàstima que en aquest cas la noticia sigui tant poc edificant.
A Assís, s’hi respira serenitat pels quatre cantons. Per molts esforços que facin alguns alcaldes per trencar-la. Una visita molt recomanable independentment del nivell de fe de cadascú. Jo també en guardo molt bon record.
M’agrada molt Assís, però em va causar la mateixa impressió que el Jerusalem dels llocs sants i que altres indrets que s’han fet famosos per morius religiosos (Lorda, Fàtima, per exemple; fins i tot, en certa manera, Montserrat). A Jerusalem vaig pensar que Jesús tornaria a expulsar els mercaders. I a Assís, vaig imaginar-me l’enrabiada que podria agafar “il Poverello”, si veiés totes aquelles botigues i negocis muntats a partir del seu record.