Paradiso
“M’agrada el feix de llum que ix de la cabina. És així des que era un xiquet i no hi puc viure sense“
Qui parla així és el senyor Emilio Riva, de 78 anys, que va començar al 1942, amb 12 anys, com a ajudant a la sala de projecció i no ha abandonat mai el seu amor pel cinema. És el propietari del Movie, un cinema amb 52 llocs, que es no fa publicitat i no en projecta. Es troba Seregno, un poblet de la Brianza, a Llombardia.
El senyor Riva va obrir el seu cinema al 1965, amb peces comprades a cinemes que tancaven, el va inaugurar amb La bataglia di Algeri, de Gillo Pontecorvo i des d’aleshores ha projectat només cinema de qualitat: “No m’ho pense dues voltes –diu– encara que a la sala només hi haja tres o quatre persones, la pel·lícula es projecta“.
Encara funciona el projector que va comprar al 69, que havia sobreviscut a l’incendi d’un cinema de Milà i encara és el senyor Riva qui, a la cabina de projecció, compleix una volta i un altra, el miracle del cinema. “El meu cinema compleix totes les normes, sobreviu gràcies als cinèfils que omplin la sala, junts desafiem les lògiques comercials de les multi sales“.
He llegit la seua història aquest matí al Corriere, una gota de bellesa enmig dels fàstics que ens propinen els diaris cada matí.
Encara que, amb 78 anys, no crec que aquest sigui el futur del cinema.
Tothom el troba a algun lloc el feix de llum que ix i ens ha de guiar per sempre per a no desnortar-nos… hi hagi o no hi hagi públic… conhorta , però no és conditio sine qua non.