paperets
Mirant-me
aquest vídeo pensava que hi ha veus com la de Raimon amb les que una creix i
que, a voltes, en escoltar-les fan tornar records oblidats. M’ha passat
escoltant aquesta cançó: quan era molt, molt xicoteta em van portar a un Aplec
de la Plana, crec que a la Mare de Déu de Gràcia, a Vila-real (que no fóra el primer). Va cantar Raimon i jo, segur, era la
primera volta que escoltava algú conegut en directe. No recorde res del concert
ni de l’aplec, però recorde perfectament que vaig tornar a casa emocionadíssima
i amb un tresor: dues pegatines: Sóc de la Plana i vull respirar
i Valencià a l’escola i un autògraf de Raimon a una caixeta de xiclets
de menta. Estic segura que no l’hi vaig demanar jo perquè ho recordaria, però
vaig conservar molt de temps aquell paperet. Fa anys que no el veig, l’hauré
perdut. És un neguit estrany recordar objectes i papers que no sé què s’han
fet.
A
casa deien que la primera volta que Raimon va cantar en públic va ser a
Castelló, a un bar que hi havia prop de casa, si no recorde malament es deia
Bar Napoli (al carrer Bayer o al començament del carrer Sant Francesc, com pot
ser que no me’n recorde?). Jo no m’ho creia, pensava que era impossible perquè
era un bar molt lleig i sempre buit.
Ho
explica el meu amic Ferran Archilés a un article: …l’octubre d’aquest mateix any
es produïa una trobada, la primera, de Raimon amb cantants del Principat, amb
Els setze jutges. Era a Castelló, i el contrast entre uns i altres (no es pot
negar que Raimon no era, posem per cas, Josep Maria Espinàs) degué de ser
interessant. A la fi, l’amfitrió de l’acte (l’insubstituïble i gran subterrani
castellonenc Ferran Sanchis Cardona) va conduir, improvisant, els participants
a «un cau fosc i tronat, amb taules de pedra i les parets poblades de
calendaris d’un pompier espantós», segons que contava divertidíssim Joan
Fuster, present en aquella taverna «esplèndida» de la capital de la Plana. «De
tant en tant hi entrava alguna veïna a comprar gasosa o el litre de vi
familiar». Era l’any 1962, l’any que Joan Fuster havia publicat el Nosaltres
els valencians.
Segur
que la veïna el que entrava a comprar era llimonà i segur que era el Bar
Napoli, segur.
Havia d’afegir un comentari. La cosa de Bar Napoli devia ser premonitària per una gran blogaire de nom “el meu petit país d’Itàlia”. Ja hi havia un raconet teu al teu Castelló infantil. I és que, pensant-ho bé, Itàlia és la part més valenciana i catalana i balear alhora que conec enfora de les terres on fem la millor coca del món: dita pizza o semblant segons tinc entés per allà. I en tenim de ben barroques!
En definitiva, malgrat tot, Napoli és casa i Albacete, una ciutat encantadora que us recomane per a uns bons gaspatxos manxecs que estan per a xuplar-se els dits, és tota una altra cosa.
Salut i gràcies per aquest text tan ben resolt.
Si no et fa res, Maria, podries buscar aquesta caixeta de xiclets de menta… Com comprendràs, és un document històric…
A casa meua, mon pare conta quan li van presentar a Raimon. Estava visitant una tia que vivia a Xàtiva, i uns coneguts, al “Circulo Saetabense” s’aproparen amb ell a un xic “que canta”. Seria cap al 1963, a tot estirar.
Fa anys, sent adolescent vaig comprar (a Faristol, naturalment) un llibre de poemes de Raimon il.lustrat per Alfaro. “D’aquest viure inexistent”. En realitat el llibre deia “insistent”, però alguna obscura i sàvia força va fer que durant dècades jo diguera el títol errat. O potser no: inexistent tot, a la fi, com els paperets…