Novecento
Aquest cap de setmana tenia moltes coses que fer que eren precises, en canvi, un refredat d’aquells que t’estenen com si et passara un tren per sobre, m’han deixat amb ben poques possibilitats de fer res. Així que he fet dues coses boniques que fa temps que volia fer i no trobava mai el temps. Per cert, parlant de temps per fer coses boniques, sovint quan pensem que alguna cosa és precís fer-la en realitat no ho és, hem (he) d’aprendre a regalar-nos temps per les coses belles, tot el que jo havia de fer aquest cap de setmana no ho he fet i no ha passat res, en canvi, he fet altres coses que sense la febre i els mocs no hauria fet i que han valgut molt la pena.
M’he vist Novecento de Bertolucci tot d’una tacada (amb una pausa per sopar). Feia molt de temps que ho volia fer, veure-la tota d’un glop i en italià. Ja ho sé que la pel·li és una riuada, que sovint és pomposa i que té estones lentes, que té ben poca credibilitat històrica, tant se val, el resultat és una pel·lícula preciosa que aconsegueix transmetre l’èpica i la poesia d’una lluita i d’una cultura que estaven desapareixent irremeiablement quan el film es va fer. M’ha encantat (el luxe de pensar: dedicaré les properes cinc hores i escaig a veure una pel·li que ja he vist) actors esplèndids: especialment Burt Lancaster i Robert de Niro (i Alida Valli), música bellíssima de Morricone, i sobretot, escenes precioses, talment quadres, esplèndids, amb una llum i uns colors que t’omplin els ulls i l’ànima. El director de fotografia és Vittorio Storaro, genial, fa poc he vist a la televisió una sèrie en dos capítols sobre la vida de Caravaggio, la fotografia és seua, crec que la faran a la tv espanyola perquè és una coproducció, si la fan, mireu-la. Aconsegueix reproduïr la llum i la foscor dels quadres de Caravaggio d’una manera increïble, bellíssima.
L’altra cosa bonica que he fet ha segut imprimir-me el Viacrucis que la Xesca publica a l’hidroavió apagafocs i començar a llegir-lo un altra vegada des del començament. Cada vegada que publicava un capítol no el llegia perquè anava endarrerida, i així m’endarreria encara més. M’he imprès fins el capítol 31, Xesca, no he acabat perquè el refredat era dels ploronets que no ajuden a llegir, però l’acabaré i et diré, però m’està encantant, molt més així d’un mos que a trossets. Així, aquest cap de setmana, a banda de la febre i dels camperols i els senyors emilians de Bertolucci, m’han acompanyat na Felízia, na Mirentxu i, sobretot, en Bruno Clementi.
Primer de tot, la salut. Llet ben calenta amb una cullerada de mel autèntica. Els matins, sempre un suc de taronja natural. Tingues misericòrdia del teu cos, no t’esgotis. Jo ara estic una mica esgotada, pateixo els primers símptomes, i el que et dic a tu també m’ho dic a mi mateixa. Aquests dies deixa’l córrer el Viacrucis, a mi crec que és això el que m’ha acabada d’emmalaltir. Ahir hi vaig treballar 12 hores seguides, i això que ja estava escrit, només són correccions. Té quatre capítols, i del primer ja estam a la pàg. 130. No sé quantes pàgines tindrà. El problema quan escrius una novel·la és que no pots perdre el fil, no ho pots deixar quan vols perquè hi hauria un tall i es notaria. És un esforç brutal.
No imprimeixis més. Jo te l’enviaré sencera pel correu de Vilaweb, seguida, ja més revisada.
Llàstima que no estiguem als anys 30, et duria mel de Pollença ara mateix. Saps que des del port de Pollença hi havia vols directes a Roma i a Milà? Doncs sí, amb Ala Littoria.
Cuida’t molt.
b7