Miss Proper
Durant una temporada vam tindre una persona que venia a casa a fer la neteja. N’hem tingut dues, la primera ens va deixar per tornar al seu país a l’altra banda del món perquè es moria d’enyorança, la segona ens agradava una mica menys, molt prompte es va guanyar el malnom de Terminator, tot i que jo no gosava dir-li mai res perquè em sabia greu, era capaç de trencar de tot, una volta em va trencar un fòssil que havia sobreviscut a glaciacions i des-glaciacions però no va poder sobreviure a Terminator.
La festa es va acabar quan, fent comptes, vam descobrir que ens costava a l’any el mateix que un bitllet d’avió Roma-L’Havana anada i tornada. Des d’aquell moment vam passar a fer dissabte nosaltres cada dissabte.
Si puc i tinc temps fins i tot li trobe el gust, amb musiqueta, un bon te o un vermut i armada amb els estris que calen per fer una faena ben feta. Trobe curiós com es fa anar el cap mentre es fan aquestes faenes. Trobe que, sent faenes més bé manuals i repetitives, m’aboquen a una mena d’estat reflexiu que es difícil d’abastar en altres moments, a voltes molt ‘literari’, supose que depén del vermut més que del drap o el motxo, però és un entotsolament especial. Sovint em vénen al cap les paraules de ma mare quan, inútilment, intentava ensenyar-me a fer bé eixe tipus de coses, supose que ella també les va escoltar de sa mare i així segles amunt.
Alguna volta he llegit coses sobre l’estat d’introspecció femení que aquest tipus de quefers han ‘regalat’ a les dones en els segles. No n’estic molt convençuda, no crec que les faenes quotidianes que havien de fer les dones d’altres generacions tinguen molt a veure amb servidora, motxo en mà, amb un got de vi i cantant I will survive amb l’Aretha Franklin, però he de reconèixer que li he trobat un cert gust a aquests moments de reflexió sobre el meu melic (hi ha una paraula castellana que m’encanta: ensimismada, ja és això) mentre ho deixe tot net com una patena.
PS: I sempre, sempre, quan passe l’aspirador pense en Freddy Mercury, que en pau descanse, i li ret homenatge amb uns passets de ball.
A casa hi ha una senyora que ve a fer la neteja un cop per setmana, però com que es nega a planxar, em dóna l’oportunitat de profundes reflexions intel·lectuals davant de la post de planxar.
Hola Maria,
Per tres raons, a banda de l’econòmica, no deixaria jo de fer les faenes de la casa.
Primer, pel seu valor terapèutic. En moments de trasbals anímic o defallença emocional, poques coses superen la rutina domèstica com a sedant de passions i de dolors, com a defensa contra l’apatia i la commiseració, com arnès de seguretat davant la temptació de deixar-se anar.
Segon, perquè protegeixen contra la supèrbia, l’elitisme, i l’estupidesa de creure’s per damunt dels altres. La fórmula de què, allò que jo embrut, jo i no cap altre ho faig net, ajuda a mantenir el contacte, sempre necessari, dels peus amb la terra, i exerceix un eficaç efecte preventiu del pecat d’arrogància.
[L’admiradíssim meu William Somerset Maugham era d’opinió contrària; pensava que cadascú havia de dedicar-se, exclusivament, a allò que cap altre que no fos ell no podia fer igual o millor; i en conseqüència, es va dedicar a escriure, i res més. No seré jo qui li llevi la raó –certament em sabria greu que no hagués escrit La lluna i sis penics, per exemple, per haver hagut de netejar dues-centes cuines i cent cinquanta quarts de bany]
I tercera raó, més prosaica, per les coses que pots fer mentre fas les feines, que, tot i poder fer-les també quan no les fa, normalment no penses a fer-les. Com ara: escoltar audiobooks, expurgar de la teua col.lecció les cançons que no passen la prova del coto-en-pèl musical feinejador, xafardejar els veïnats quan estens, o fer wii-fit mentre esperes que s’eixugui el passadís.