Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 23 d'agost de 2010

metro

Quan jo era xicoteta Barcelona em feia olor d’Encants, i de Metro. Més gran vaig descobrir que tots els metros fan la mateixa olor i que és olor de desinfectant (sempre que entre a un metro pense en Barcelona i l’olor, d’alguna manera, em conforta). 
Hi he passejat, per Barcelona, darrerament, feia temps que no ho feia. M’és estranya, he estat molts anys anant-hi molt poquet i ara pareix que se’m negue. A voltes em pregunte si aquesta sensació d’estranyament amb les ciutats de la infància la tindria si no haguera marxat, em pregunte si són elles que se’m neguen o sóc jo que no les sé mirar. Potser la distància i el cultiu de l’enyor construeixen ciutats inexistents, que no (re)coneixerem mai, potser són simplement els anys, i els quilòmetres importen poc.
 
Quan jo era xicoteta Barcelona em feia olor d’Encants, i de Metro, i feia gust de Cacaolat. 



  1. les coses, les ciutats, els paisatges, les olors. Nosaltres, en primer lloc. L’entorn. És la vida. Són les vides.

    El meu record de Barcelona, la meva ciutat, m’és tan estrany que ni el recordo. Res no hi ha quedat fixat. Potser els coloms de plaça de Catalunya. El carrer Marquet, on hi vivien els avis. Un carrer fosc, ombriu, estret.

    Les “golondrinas”. Un pare alt i gros. Enorme. El casc blanc -una mena de salacov, de la Guàrdia Urbana.

    Soroll. Cotxe. Fressa. Motocicletes. El carrer Gènova. Pendent amunt. L’escola de les monges. Un primer pis d’una casa de lloguer. I el nom meravellòs de la font del gat. I, ràpidament, engeguen els records de Badalona -però avui estem parlant, Marieta, d’olors, de llocs, del cap i casal.

    Pere

  2. el metro, olor de creosota i zotal
    el cine de barriada, olor de desinfectant de llimona
    el carrer, olor a claveguera pujant dels embornals
    el mercat, tuf barreja de fruita passada i peix

    De petits tenim l’olfacte molt fi, potser per això recordem tant les olors.

  3. Les ciutats les amarem de les nostres vivències, projectem a les seves parets la nostra memòria. Quan un arriba per primera vegada a un lloc desconegut els carrers i els edificis poques vegades ens diuen res, són àrids i durs. Quan hi tornem diverses vegades hi veiem el què només nosaltres hi podem veure. Un petó, un olor, una passejada, un somriure, una descoberta, una presència … som al lloc on vam viure l’experiència però en un temps divers.
    A vegades aquests records es marceixen, perden el seu color i la seva forma. I costa reconèixer-los, viure’ls com si fos la primera vegada. D’altres el paisatge canvia, i és trist veure com la relació es perd ja que les parets amarades de les nostres vivències ja no hi són, tampoc el seu eco.
    És per això que a certes ciutats prefereixo no tornar-hi, per mantenir intacte la memòria que les ha impregant. I en d’altres m’encanta anar afegint capes de vivències fins que el temps es confón, i tot forma un tot.

  4. Si bé la realitat canvia -malgrat l’opinió de mon avi- el que és cert és que nosaltres també canviem i que, per tant, la relació subjecte-objecte és molt més complexa del que pugui semblar en un primer moment.

    Llegint el post he viatjat a la meva infantesa -en la qual per sort o per desgràcia Barcelona no hi pinta res- i ara estava rumiant què tenim en comú aquell nen de 9 anys que anava a comprar-se un tebeo amb els diners del seu aniversari -imatge que tinc gravada just atravessant el carrer, sortint de casa- amb un servidor, que ja ha encarat la costa avall, i la veritat és que si bé tots dos som jo, no em sé reconèixer en aquell xiquet…. Amb l’edat guanyem moltes coses, però en perden també moltes altres, i a voltes, si hi penso, no sé si el resultat és positiu o no, sinó no em trobaria envejant la il·lusió, l’emmirallament, el descobriment constant del món que fa mon fill, que, casualitat?, farà a l’octubre 9 anys i és potser per això que últimament aquest record m’és massa recorrent…

    Tot això ve a tomb perquè, humil, crec que el món ens el fem nosaltres i que només té sentit -només és- quant el veiem amb els nostres ulls i cervell. No pot ser, doncs, el mateix el món vist per un infant, per un adult, per un vell, per un …. L’objecte és idèntic, però la mirada que el fa ser, és diferent i aquesta circumstància el canvia.  I si a això -que ja és prou fotut- li afegim la idealització -trampa neuronal- que fa que qualquier tiempo passado fue mejor, ja que li hem tret el dolent i només ens enrecordem del bo, passat fins i tot per una edulcoració pastissera, ens trobem amb la sensació que has tingut… Bé almenys això és el que jo penso… que cadascú és un món, etern i caduc alhora.

    Bon vespre!

  5. No fa tant de temps que vaig marxar de Barcelona i cada vegada que hi passo noto que canvia. Està clar que perdent-hi la quotidianitat ens saltem molts canvis que vistos des de dins passen desapercebuts però no pel visitant que hi va de tant en tant. Recordo quan vaig arribar-hi que Gràcia era un poble i ara quan hi he anat me trobo un barri snob, potser en part culpa dels que vam mitificar el barri durant tants anys. 
    La meua olor de Barcelona crec que és la de les butaques dels Catalunya Exprés. Punt de partida o punt i final, segons com es mire.  

  6. Les ciutats de la infància, que dius tu, les olors de la infància , que diu en Pere Meroño, el temps  i les seves dimensions… La ciutat d’avans d’ahir pot fer-se de cop estranya, la teva pròpia casa, i a l’inrevés es pot fer conegut, entranyable, un indret que fa anys que no hem visitat… aquesta meravellosa sensibilitat, allò subjectiu… tot entrelleçat amb el que són les coses i el que semblen… allò que dèiem de l’intangible i l’efímer d’un paisatge… tan real com els colors i els tactes”objectius”.

  7. feia gust de llet Ram embotellada, olor del clor de l’aigua de l’aixeta i de la font dels “columpios”. I em marejava la calor, el viatge en cotxe i el mocador ensalivat que la iaia em passava per la cara. 
    La Barcelona d’ara fa la mateixa olor, però barrejada amb “kebab”.
    Per sort, m’he acostumat a la llet que no és directa de la vaca, a la calor i als cotxes. Encara m’agrada columpiar-me. Però jo compro “toallitas” i la iaia em segueix preguntant, des del cel, si porto mocador de butxaca.

  8. era olor de la boqueria, de la fruita i el peix, del tacte de la mà del pare i de Cacaolat, també, amb una ensaïmada 🙂 Les olors ens transporten, són un gran ajut per la memòria 🙂

Respon a j o s e p Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá... per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent