Publicat el 7 de juny de 2011
maneres de diure
És sempre una emoció molt especial anar a l’Alguer. Aquesta volta ho ha estat encara més, potser perquè hem estat més dies o perquè estic perdent la vergonya de preguntar a la gent si parla alguerès i he pogut parlar més en català amb més gent. Tot i que com em va dir una persona només el parlen los vells i los minyons ja no l’emparen aquesta volta he pogut tindre converses llargues i meravellar-me amb les seues paraules i el seu accent que, curiosament, em recorda tant l’accent de l’F. quan parla català.
M’emociona la tenacitat d’una gent que ha conservat la llengua tants segles i m’emociona poder parlar-hi una micaretta cada volta que hi vaig i escoltar les seues maneres de diure. I quasi sempre l’emoció és mútua i jo també faig emocionar la gent de l’Alguer amb les meues, de maneres de diure.
Comparteix això:
Respon a peremerono Cancel·la les respostes
Aquesta entrada s'ha publicat dins de llocs per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
són tan plaents com descobrir la llengua o un bocí del teu país on creies que ja no hi era. I amb la llengua, tenir accés a un món, a un ressó que et recorda d’on véns, què hi fas aquí, i que et possibilita endinsar-te en un espai únic, propi, i, sobretot, compartit.
Oi que ens enraonaràs més de l’Alguer, Marieta?
Pere
Més d’un amic m’ha dit que Zadar els recorda l’Alguer, però jo encara no hi he anat per comprovar-ho. El teu post m’ha fet venir encara més ganes. Per cert, t’he respost al meu blog allò que em demanaves.
salutacions
Hi vam estar l’any passat després de la mort de mumare i va ser un bàlsam el paisatge, la mar, els silencis, la història i la prehistòria, la gent .. i aquell monument que ens recorda la unitat de la llengua catalana… justament allí, vora la mar.