Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 3 de maig de 2010

lo delta

Way down yonder in New Orleans/In the land of dreamy scenes/There’s a garden of Eden/You know what I mean.
Louis Armstrong

M’agraden els deltes, no he vist mai el del Nil, el del Danubi ni el del Po, però n’he visitat tres, el de l’Ebre, el meu, el del Paraná, impressionant, bellíssim i l’estiu passat vam visitar el Delta del Mississipí.
Després de veure a Nova Orleans el desastre que havien provocat Katrina i la mala administració, de veure com la ciutat poc a poc començava a alçar el cap, ferida, nafrada, amb molts dels seus habitants que quatre anys després encara no havien pogut tornar perquè no tenien diners per reconstruir-se la casa o perquè no tenien faena o, simplement, perquè no volien viure a un barri fantasma on quasi totes les cases són encara buides i mostren les ferides de l’huracà i la inundació, on no n’hi ha botigues ni escoles.
Després d’escoltar les històries que cada habitant de Nova Orleans té per explicar, la seua història de Katrina, la seua història de supervivència i de rescabalament, de voluntat de tornar a començar i de reconstruir-se una vida…, deia, després de veure i escoltar el patiment de la ciutat, vam fer una excursió a the swamp,  als aiguamolls del delta, un paisatge increïble, d’aigua verda, on ressonen Faulkner i Capote, amb aquella calor enganxosa que havia llegit tantes voltes, amb els animals i els ocells, amb un incessant soroll de fons, un soroll de vida que pareix que el pots tocar i amb el verd, el verd per tot arreu, una natura que pareix invencible, que pareix que res no podrà espatllar…

El negre està arribant, els pescadors saben que segurament no podran tornar a pescar en anys, tothom sap que està arribant, que està arribant un drama enganxós que canviarà per sempre el delta i la vida de les persones que hi viuen, saben que el petroli arribarà i destruïrà les seues vides i un dels llocs més bells que jo he vist mai.

La flor de la foto floria a agost de l’any passat, ens van explicar que algú n’havia portat del Japó i s’havien escampat pel riu, abellint-lo. Potser ja no en floriran més.



  1. jo també tinc pocs deltes, a part del de l’Ebre, el Llobregat, algun d’exòtic i algun altre que espero afegir aquest estiu. Són llocs fascinants, rics, imprescindibles. El que els passarà allí sembla imparable i és un drama, plovent sobre mullat 🙁

  2. Un riu curt. Modest. Però tumultuós i de gran empenta a sota. Quan era jovenet, em dedicava, des del pont de Sant Adrià de Besòs, a mesurar-ne la fondària. I sempre que agafo el tren per anar a Arenys de Mar, cada setmana, li faig una ulladeta. Hi veig algun passavolant, algun badoc, algun pescador.

    Un riu que mor amb una escorta de luxe, a banda i banda, la tèrmica de FECSA -tres torres de 200m d’alçada, i una de 93m. I a l’altra banda, un crematori de residus.

    És, malgrat tot, el meu Besòs. No fa pas gaire, que varen ajardinar-ne la llera. La classe obrera que l’envolta, hi passeja, hi corre, hi berena. Ha estat un èxit.

    Fet i fet, és un riu sense pretensions, industrial i industriós. Curt però orgullós. Modest. Tímid.

    Però jo me l’estimo perquè és meu. És gris i amarronat, i rebec, com la meva pàtria petita: el cinturó de Barcelona.

    Pere

  3. A Portugal, fa un parell d’anys, vaig estar amb la família a una pousada da juventude a la Foz do Cávado (el delta del riu Cávado, al nord d’Oporto). Vem estar molt bé (excepte el menjar), i el lloc, per anar-hi amb família, està bé.

    L’herència material que anem deixant als nostres fills és fatal…

    Referent a la foto de la flor japonesa, potser sí, que és bónica; però això de portar flora o fauna exotica comporta molts perills (entre d’altres, la desaparició de la autóctona).

    Atentament

  4. “El negre que arriba”. És una imatge que m’ha perseguit aquest matí: aquesta fosca ignota però terrible que ja s’acosta i que si arriba cancel·larà tantes coses per sempre. I la gran força dramàtica d’aquests instants anteriors a la catàstrofe, de l’impasse darrer abans que tot es transformi.
    Feia temps que aquest tros de suro insensibilitzat en què els anys m’han convertit, amb tants desastres per arreu, no sentia una desolació tan ominosa davant d’una espera d’aquesta mena. Però el Delta del Mississippi, els pantans dels cajuns i les maresmes del Sud han estat  un dels meus territoris imaginaris més sagrats. Potser des dels 11 o 12 anys. I si mai he fet per visitar-los, possiblement es degui a l’aprensió de corrompre’n aquesta idea fantàstica que en tinc.
    Ara, la lluita pam a pam és també emocionant i intensa, encara no està tot perdut ni de bon tros i tot això que veiem i veurem també parla d’aquesta gran contradicció que som, sempre capaç de coses horroroses i de coses molt belles i admirables. “Non mollare”, companys

Respon a peremerono Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de llocs per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent