L’altre dia quan deia que setembre té gust de llibreta nova em van vindre ganes de endreçar una mica el bloc. Amb el resultat que veieu gràcies a la paciència infinita d’F.: jo li donava instruccions: a la dreta, més a la dreta, més altet, aaahí… eixe marronet (marroncino) una miqueta més taronja, més claret... com si fóra una decoradora d’interiors i ell ho convertia en la preciositat de capçalera que tinc ara.
La foto la vam fer quan vam veure el pis per primera volta, és el que tenim davant, el que es veu des del balcó i les finestres, tot i que ara està una mica canviat, però el cel no, el cel encara hi és tot. L’estructura rodona és el gasòmetre, el tenim just davant, a l’altra banda del riu. És una vella relíquia industrial, per sort protegida, d’una Roma que ja no existeix. En aquest any de bloc he posat fotos del gasòmetre moltes voltes, la vaig posar a la primera entrada i a d’altres, vaig posar una foto de Pasolini davant del gasòmetre que m’encanta (va mirar i va explicar eixa Roma com ningú), fa part de la imatge de la perifèria de Roma a moltes pel·lícules dels anys 40 i 50, ací a un fragment de Sciuscià, de de Sica i ací Anna Magnani prop del gasòmetre a Bellissima de Visconti.
A més, he canviat els colorins i he afegit a la dreta una categoria d’enllaços “estic llegint” que intentaré tindre actualitzada (convide a tots els blocaires que m’agraden a fer el mateix, a mi m’interessa saber què llegiu).
No estic molt segura de les lletres del nom del bloc, ja veurem.
la teva nova llibreta. A més ens és més propera, perque podem llegir i estar mirant per la finestra de casa teva. Bona la idea d’afegir la categoria d’enllaços ‘estic llegint’ ….. Fa temps que també la voldria canviar la meva llibreta, però no m’en surto … espere que el meu fill m’ajudi una mica ….. i a més la inspiració està sota mínims …
per cert, les naus se les han carregades? o continuen estant allí?
Una cosa que jo hauria de començar a fer i que esperava el canvi d’ordinador per atacar. Cal posar ordre ràpidament. Ara, a més del canvi d’aparell, l’excusa de no fer-ho és la calor.
‘Bellíssima’ és la pel·lícula que sempre evoc, en mirar d’entendre els qui preparen els seus infants per als càstings d’Operación Triunfo. (Hi ha gent del meu vilatge que ho ha fet, no és tan surreal ni tan marcià com sembla d’entrada)
M’encanta compartir la teva passió pel gasòmetre, que va ser una de les presències més fidels durant la meva estada romana a la Garbatella.
I enhorabona per la nova imatge!
Ben bonic.
Pasolini: en va explicar moltes coses com ningú, no sols de Roma.
Trobo que queden bé, les lletretes.
Pere
Molt bonica la llibreta nova, molt fina que diuen al meu poble. Et seguírem llegint amb més plaer encara.
És veritat amb el nou curs tots volem tornar una miqueta a l’ escola i estrenar plumier. M’ agrada la foto de l’ encapçalament, amb la fàbrica de gas, el gasòmetre, el fumaral i sembla que un gran jardí.
Gracies també per la llista de llibres, aquest estiu vaig seguir el teu consell del Breviari Mediterrani, i n’he quedat molt content. Estaré atent a altres consells.
salut
A mi m’agrada molt (lletres incloses).
El color és molt romà, no?
Les lletres del nom del bloc, no m’acaben d’agradar ….. Us he enviat un correu.
Però m’agrada , quan entri al bloc me’n recordoaré del balcó de la vostra casa i més coses. El gasòmetre és com un llombrígol que fa colar els somnis. Impressionant, al crepuscle. Una besada doble
Hui eixia en una altra banda esta foto de Doisneau d’un París (bé, d’una perifèria de París, la Courneuve, al costat de Villejuif) que ja no existix. És un dia de sorpreses: estar d’acord amb Quiñonero i no amb Erri De Luca, per exemple:
«Esa banlieue, esos suburbios parisinos, se parecen muy mucho a los de Céline: “Tierra sin alma, campo de trabajo maldito…” Con una diferencia, capital: por esa tierra baldía caminan niños que se dan la mano, amantes que se aman en la hora del ocaso… Doisneau estaba allí, él era el testigo de un milagro que no cesa: el amor y la gracia tocando las cosas muertas, para devolverles la eternidad de sus instantes de gracia, iluminando nuestra fe en el mundo nuevo que existía en el corazón de esos seres vagabundos y errantes.»
‘Cosas veredes…’
Hui eixia en una altra banda esta foto de Doisneau d’un París (bé, d’una perifèria de París, la Courneuve, al costat de Villejuif) que ja no existix. És un dia de sorpreses: estar d’acord amb Quiñonero i no amb Erri De Luca, per exemple:
«Esa banlieue, esos suburbios parisinos, se parecen muy mucho a los de Céline: “Tierra sin alma, campo de trabajo maldito…” Con una diferencia, capital: por esa tierra baldía caminan niños que se dan la mano, amantes que se aman en la hora del ocaso… Doisneau estaba allí, él era el testigo de un milagro que no cesa: el amor y la gracia tocando las cosas muertas, para devolverles la eternidad de sus instantes de gracia, iluminando nuestra fe en el mundo nuevo que existía en el corazón de esos seres vagabundos y errantes.»
‘Cosas veredes…’