Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

llatí

No vaig ser mai molt bona estudiant de llengües clàssiques, tot i tindre molt bons professors a l’institut (crec que un dia en parlaré, del luxe de professorat que hi havia a l’Institut Francesc Ribalta de Castelló als 80s). Em semblaven matèries perfectament inútils i avorrides. Estava equivocada, ho sé, però vaig perdre l’ocasió d’aprendre llatí i grec. Quan vaig començar a aprendre italià vaig pensar moltes voltes que saber una miqueta de llatí m’hauria estat molt útil. Quan vaig anar a Grècia m’hauria agradat no haver d’estar mitja hora davant de cada paraula per intentar desxifrar-la. El llatí és la llengua oficial del Vaticà, Status Civitatis Vaticanæ, pareix que els caixers automàtics estan en llatí: Inserito scidulam quaeso ut faciundam cognoscas rationem i si ho fas et dona la chartula nummaria. Jo no ho he vist mai, no sé si m’aclariria.

L’altre dia parlava de Si això és un home de Primo Levi. En l’edició d’Einaudi està junt amb La tregua i els vaig llegir seguits. La tregua és el llibre on l’autor explica el seu llarg viatge des d’Auschwitz fins a casa, després de l’alliberament del camp. Al començament del llibre, enmig del caos de la Cracòvia d’aquells dies, perdut, amb fam i fred i sense parlar polac, Levi intentava trobar el menjador per a pobres. Transmet molt bé l’angoixa de no poder comunicar-se amb ningú, de no poder demanar ajuda. En un moment donat va veure un capellà pel carrer i va pensar que potser…es va arrimar i li va preguntar: «Pater optime, ubi est mensa pauperorum?» i va iniciar una conversa amb l’única persona amb qui tenia una llengua comuna. Va aconseguir comunicar-se i demanar ajuda gràcies al llatí que recordava de l’escola. Jo m’hauria mort de fam.




  1. Fa unes setmanes vaig escriure una entrada del meu bloc que precissament parlava d’aquestes manifestacions terminals del llatí com a lingua franca (el meu nom hi enllaça, per si t’interessa llegir-ho). Sempre m’interessen moltíssim tots aquells usos que encara que ja gairebé perduts, tenen darrers esclats. Per altra banda, m’agradaria llegir La treva, ja que "Si questo è un uomo" em va resultar tan devastador que no vaig tenir coratge d’acabar-lo.

    Ah…i m’ha fet gràcia saber que estudiaves al Ribalta! Els meus tiets hi van viure un grapat d’anys just darrera i jo hi havia passat estius sencers a casa seva. Recordo perfectament que les altes parets del Ribalta ens servien als vailets per a jugar uns magnífics partits de pilota.

  2. Ben bé pot ser allò que ens salvi del naufragi o de la fam. Trobar algú que ens entengui també. Les teves històries em tenen "enganxada" 

  3. Marieta,quina llàstima que t’has donat compte que el Llatí i el Grec ni són tan avorrides ni molt menys inútils com et semblaven en època d’estudiant.Jo,afortunada de mi,em vaig assabentar de seguida que va caure a les meues mans el llibre “Ludus Latinus” que aleshores és el que rondava pel Institut Ribalta i que encara conserve , i li faig consultes.Si a la meua fortuna li sumes la de haver tingut ,també uns professors de luxe al Institut Ribalta i al de Rafalafena et trobaràs amb una dona que gaudeix de les anomenades llengües mortes ,perque han estat la mare ,el pare i tots els parents de tantes llengües modernes….Malgrat tot , encara pots rectificar i enganxar-te al Llatí,si vols…Bé,jo t’envie molts bons desitjos i torne a dir-te que estic molt contenta dels meus anys de Llatí i Grec per Castellò i dels molt bons resultats que han tingut per a mi i la meua forma de ser i de vore la vida i les coses.

Respon a Laura A Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de llibres per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent