Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

literàries

No em passa sovint, de tindre tants llibres que m’esperen i que els voldria llegir tots a l’hora. L’altre dia vaig anar a la llibreria i vaig fer la compra (m’encanta anar a la llibreria com si anara a la plaça), tenia una llisteta de novel·les que volia. Una es diu 1545 Gli ultimi giorni del Rinascimento, l’autor és Antonio Forcellino, un historiador i restaurador d’art del renaixement (és el restaurador del Moisès) que, a més de ser sabut escriu molt bé –rara avis-, és la seua primera novel·la i en tinc moltes ganes. 
A més acaba d’eixir el darrer llibre d’Erri de Luca, Il giorno prima della felicità, finalment un altra novel·la, amb xiquet protagonista i amb protagonista Nàpols, la Nàpols que a setembre del 43 va saber rebel·lar-se contra els alemanys que l’ocupaven, en el que s’anomena le quatro giornate di Napoli que, no sé perquè, han estat poc o gens protagonistes de novel·les o pel·lícules. Òbviament tinc moltes moltes ganes de llegir-lo (aquest supose que el traduiran al català).
A més, no vaig poder resistir a una novel·la que no havia llegit de John Fante (Fante Alighieri, li diu Vinicio Capossela), que no heu llegit a John Fante? llegiu-lo, llegiu-lo, crec que en català només han traduït un parell de llibres: Espera a la primavera, Bandini i Pregunta-ho a la pols, el meu preferit Brotherhood of the Grape està en castellà, La hermandad de la uva, Anagrama.
M’he comprat també una novel·la de Shalom Auslander, fa temps que la volia, me n’han parlat molt i molt bé, no crec que estiga traduït perquè a google no n’hi ha cap resultat en l’idioma o idiomes seleccionats, el llibre es diu Il lamento del prepuzio i  diuen que escriu com un nebot enfadat de Philip Roth, m’han dit que és molt divertit.
Però jo havia anat a la llibreria a comprar-me tot el que trobara de Boris Pahor. És un autor eslovè de Trieste, fa mesos que tenia una novel·la seua, Necropoli, (traduïda al català) que havien traduït fa poc a l’italià i no trobava mai el moment de llegir-la, l’estic llegint ara i estic enlluernada, així que vaig anar a la llibreria a buscar més, han traduït fa poc un parell de llibres seus on parla de la italianització dels eslovens de Trieste. Quan els haja llegit li dedicaré l’espai que es mereix.
I mentre jo em mirava satisfeta el munt de llibres que m’esperaven va i m’arriba un paquetet directe des de la Barceloneta, un regal de reixos que el penós servei postal itàlic ha tingut un mes ves a saber a quin forat negre, amb tres llibres tres: L’últim patriarca de Najat El Hachmi i La família del meu pare de Lolita Bosch, que tenia moltes ganes de llegir-los, i Una dona incòmoda de Montse Banegas, del que no en sabia res però diu a la contraportada que és la història d’una addicta al tabac, lectora empedreïda i pedant, que ha estudiat història…cosa que m’omple de curiositat, clar…, per cert, quan va ser que els autors dels llibres que m’agraden van començar a tindre la pocavergonya de ser més joves que jo? 

Estic llegint, amb molta calma, perquè és un llibre lent i difícil de pair, Necropoli de Boris Pahor, quan l’acabe crec que continuaré amb ell i després…serà molt difícil triar, molt.

 



  1. Jo ara estic llegint, en paper, “Ser Joan Fuster” i quan l’acabe hauré de veure el documental.

    A més, també estic llegint, en pdf, “Gomorra”, amb el que estic al·lucinant molt. Haurem de comentar algunes coses ara quan me l’acabe però hi ha parts del llibre que em recorden (salvant les distàncies) al País Valencià.

    Salutacions!

  2. Tu saps que l’últim escrit que hi ha de la mà d’Alfonso de Zamora va ser la carta en hebreu que la universitat d’Alcalà de Henares (ergo Complutense fetén) li va enviar al papa Pau III l’any 1545 i que no jo vaig trobar en cap arxiu vaticà quan vaig anar a Roma? Així que he de tornar-hi. Ay, pena, penita, pena, pena de mi corasón… Quina llàstima més gran, quant de mal que em fa, haver de tornar a Roma…! (mode ironia off). Com que no hi ha res després, el bon senyor Alfonso degué passar a millor vida als voltants d’eixe any. A banda de ser, és clar, sobretot l’any que al qual es va inaugurar el Concil de Trent. El llibre de Forcellino va directe a la cistella de la wish list.
    I els altres també, és clar, a poquet a poquet…
    Sobre l’edat d’una senyoreta pimpolla i galaneta un senyor que mereixca eixe nom no en parla. Així que no en parle. Però de veres que Najat El Hachmi, Lolita Bosch i Montse Banegas tenen menys de vint anys?

    PD: Sobre això del lamento del prepuzio, he d’explicar-te una historieta molt divertida d’una reivindicació del prepuci a Tel Aviv, quan no hi hagen xiquets menuts davant…

  3. De l’Erri di Luca, la teva insistència m’acabarà convençent de llegir-ne alguna cosa: la cua és llarga, però també és  xinesa i al davant hi passa qui té més barra.
    Pahor és un d’aquells encerts amb què l’edició catalana ens conhorta de tant en tant de tantes atzagaides.
    I d’aquest llibre de la Lolita Bosch…bé, el Carles Miró n’ha escrit una de les seves despietades però divertidíssimes invectives (s’hi estigui d’acord o no). Compte que esquitxa:
    http://manueltrallero.wordpress.com/2008/10/22/ressenya-de-llibres-per-carles-miro-22/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de llibres per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent