Publicat el 19 de desembre de 2007
Le parrocchie di Regalpetra
La neu, el nadal
– El vent s’emporta les orelles- diu el bidell.
Per les finestres veig els arbres vinclats, com agafant impuls per una cursa.
Els xiquets baten els peus, es bufen les mans plenes de penellons.
L’aula té quatre grans finestres: damasquinades de gel, tremolen pel vent com els cascavells d’un ase.
Com sempre, en una pagineta de llibreta, els xiquets m’expliquen com han passat el dia de Nadal: tots han jugat a cartes, a scopa, set i mig i ti-vitti (t’he vist: un joc que no permet cap distracció); han anat a la missa del Gall, han menjat el capó i han anat al cinema.
Algun afirma que ha estudiat des de l’alba, després de la missa, fins a migdia; però és mentida evident.
En conjunt tots han fet les mateixes coses; però algun les explica amb aire d’antiga crònica: "La nit de Nadal l’he passada a les cartes, després vaig anar a l’església que era plena de gent i de llum, i a les sis hores va ser el naixement de Jesús".
Alguns no han parlat de la missa, han escrit sense amargura conscient, amarguíssimes coses:
"El dia de Nadal he jugat a les cartes i he guanyat quatre-centes lires i amb aquests diners, abans de res, he comprat els quaderns i el llapis i amb els que m’han sobrat he anat al cinema i he pagat l’entrada a mon pare per no fer-li gastar els seus diners i ell, allà dins m’ha comprat sis caramels i una gasosa". El xiquet s’ha sentit feliç, ha fet d’amic a son pare pagant-li l’entrada al cinema, ha tingut els sis caramels i la gasosa: i ja havia comprat els quaderns i el llapis. Ha fet un bon Nadal. Però el seu Nadal jo l’hauria volgut diferent, més despreocupat.
"El matí del Sant Nadal- escriu un altre- ma mare m’ha fet trobar l’aigua calenta per rentar-me sencer".
El dia de festa no li ha portat res més tan bell. Després de rentat, eixugat i vestit, ha eixit amb son pare "per fer la compra". Després ha menjat brou amb arròs i el capó.
"I així he passat el Sant Nadal".
Per les finestres veig els arbres vinclats, com agafant impuls per una cursa.
Els xiquets baten els peus, es bufen les mans plenes de penellons.
L’aula té quatre grans finestres: damasquinades de gel, tremolen pel vent com els cascavells d’un ase.
Com sempre, en una pagineta de llibreta, els xiquets m’expliquen com han passat el dia de Nadal: tots han jugat a cartes, a scopa, set i mig i ti-vitti (t’he vist: un joc que no permet cap distracció); han anat a la missa del Gall, han menjat el capó i han anat al cinema.
Algun afirma que ha estudiat des de l’alba, després de la missa, fins a migdia; però és mentida evident.
En conjunt tots han fet les mateixes coses; però algun les explica amb aire d’antiga crònica: "La nit de Nadal l’he passada a les cartes, després vaig anar a l’església que era plena de gent i de llum, i a les sis hores va ser el naixement de Jesús".
Alguns no han parlat de la missa, han escrit sense amargura conscient, amarguíssimes coses:
"El dia de Nadal he jugat a les cartes i he guanyat quatre-centes lires i amb aquests diners, abans de res, he comprat els quaderns i el llapis i amb els que m’han sobrat he anat al cinema i he pagat l’entrada a mon pare per no fer-li gastar els seus diners i ell, allà dins m’ha comprat sis caramels i una gasosa". El xiquet s’ha sentit feliç, ha fet d’amic a son pare pagant-li l’entrada al cinema, ha tingut els sis caramels i la gasosa: i ja havia comprat els quaderns i el llapis. Ha fet un bon Nadal. Però el seu Nadal jo l’hauria volgut diferent, més despreocupat.
"El matí del Sant Nadal- escriu un altre- ma mare m’ha fet trobar l’aigua calenta per rentar-me sencer".
El dia de festa no li ha portat res més tan bell. Després de rentat, eixugat i vestit, ha eixit amb son pare "per fer la compra". Després ha menjat brou amb arròs i el capó.
"I així he passat el Sant Nadal".
Les parròquies de Regalpetra, Leonardo Sciascia
Llibre publicat el 1956, un dels primers de Sciascia, explica la seua experiència com a mestre a un poble qualsevol de Sicília, Regalpetra és un poble imaginari. Explica el període feixista però també la postguerra i els anys 50s. La misèria dels treballadors de les salines i les mines de sofre. És un dels meus llibres preferits de Sciascia (ho són quasi tots), i, crec, l’única obra clarament neo-realista de l’escriptor sicilià.
Comparteix això:
Respon a Victòria Cancel·la les respostes
Aquesta entrada s'ha publicat dins de llibres per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
És bell i traspua tendresa. Parla dels desapareguts penellons ( de les "penes" del fred ), dels arbres vinclats i de la nua alegria de viure. Gràcies per contar-ho