Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 14 d'abril de 2010

l’art de la llunyania

Deia l’Alexandre l’altre dia, parlant d’amics i d’absències, que haurem d’aprendre a fer-nos més savis en el difícil art de la llunyania, a conrear els nostres estrets vincles amb la certitud de les mancances que se’ns han imposat.

Porte molts anys intentant-ho, intentant fer-me sàvia en el difícil art de la llunyania i, vos ho assegure, n’hi ha dies que, com en un cruel joc de l’oca, em trobe sense saber ben bé perquè, a la casella d’eixida, com si haguera de començar da capo a acostumar-m’hi, com si haguera marxat ahir i no sabera com es fa, què he de fer amb tot l’enyor que, a voltes, pareix que m’ofegue.

L’Alexandre dóna pistes: Però sense nostàlgia i amb alegria, perquè com m’agradava dir, citant Althusser, l’avenir és llarg i la llum de cada instant –de cada instant que hem passat i passarem- és un do.

Hui em costa moltíssim.



  1. Costa, molt, i tampoc he acabat d’aprendre del tot aquest art que tú dius, de llunyania; encara que sí que he après a deixar la nostalgia de banda i mirar endavant; recordar recomforta i molt i arribes a sentir aquesta emoció que només la felicitat te pot arribar a donar.
    ….. i la cançó que has posat, magnífica; de fet és una de les que escolto tots els matins mentre respiro i prenc les lliçons de jo mateixa.
    Bona vesprada ! 

  2. Ja t’han recomenat que no fiquis nyapes en aquest bloc teu tan bonic, dona!
    I aquestes cançonetes van de meravella per estats d’ensopiment: veus que n’h ha de més desgraciats que tu ;-P

    Seriosament: m’ha interessat aquesta imatge de la casella d’eixida.
    A vegades ens agradaria veure’ns en una mena d’odissea circular, de retorn a casa, amb segures fites a les esquenes i assoliments certs per endavant…i de cop i volta ens llevem un dia i  ens sentim com fletxes disparades contra el no-res amb res altre que gairebé  invisible deixant al darrera. Però en aquesta feblesa també hi habita una fortalesa: la vida recomença cada dia. Som els hereus de Sísif.
    I si això no et consola, de ben segur que aquesta vesprada pots anar a refugiar-te en algun port segur, d’aquests que per precaució un s’ha d’anar edificant. Diguem-li les pàgines d’un llibre, l’F., les cares d’estovats que he vist per aquesta ciutat meva després d’allò de dissabte o més cançonetes. Per si te’n falta provisió, aquí en va una de les meves preferides per aquestes situacions…
    http://www.youtube.com/watch?v=j7BPc6uyZSw&feature=related

  3. Fuig  de la nostàlgia com del dimoni, de fet és el dimoni en forma de poma, atractiva però letal… No la mosseguis o perdràs el paradís de la teua vida real, imperfecta como totes, però autèntica i satisfactòria…

  4. Potser té raó l’Eduard i cal fugir de la nostàlgia (dic potser), però deixant un raconet ‘sa’ per l’enyor. És bo, molt bo i no fa mal.

  5. Anim, molts anims, saps que encara que estas lluny la teua terra t’enyora i la teua gent t’enyora encara més. Una abraçada molt forta.

  6. l’art de la llunyania forma part de l’art de viure, n’hi ha de totes menes … la geogràfica pot ésser la més suportable. Avui és tan sols nostàlgia que t’amara, el sol de demà la dissiparà … Aprendre, conèixer, créixer és un regal extraordinari, cal gaudir-ne. Una abraçada.  

  7. … d’eixe art el resultat més imprevist i astorador alhora siga quan no és el pas del temps sinó com és de sobtada la troballa allò que provoca la melangia més forta. Potser siga aleshores que cal preguntar-se per la substància real de la melangia. Les respostes, en la meua experiència, en són diverses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá... per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent