Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Ladri di biciclette

“La literatura va descobrir fa temps aquesta dimensió moderna que puntualitza les mínimes coses, els estats d’ànim considerats massa comuns. El cinema té, en la càmera el mitjà més adient per copsar-la. La seua sensibilitat és d’aquesta natura, i jo mateix entenc així el tant debatut realisme”. Vittoro De Sicca

Ahir va fer 60 anys que es va estrenar al cinema Metropolitan de Roma Ladri di biciclette de Vittorio De Sicca amb molt poc d’èxit. De Sicca s’havia encabotat en fer la pel·lícula i la va haver de produir ell mateix. Amb un  pretext narratiu fragilíssim, el robatori d’una bicicleta i la seua recerca desesperada, amb un pressupost molt baix i pràcticament sense actors, amb gent triada pel carrer i amb poquíssim temps va fer una obra mestra del cinema. Un dels protagonistes de la pel·lícula és Roma, una Roma bruta i cruel, filmada com si es tractara d’un documental que et permet mirar-la amb els ulls dramàticament adults de Bruno, el xiquet.
Sense artificis estilístics, De Sicca ens fa viure el pes de la injustícia, la soledat enmig de l’hostilitat de la multitud, la vergonya i la indignitat amb un esguard sense retòrica però carregat de pietat i acuradament atent a xicotets episodis, només aparentment insignificants.

La pel·lícula va obtenir un Òscar i un gran èxit internacional i és considerada un dels millors films de la història del cinema i un dels millors exemples de neo-realisme. Jo la vaig tornar a veure fa poc i val la pena de veritat.

Ací un tràiler.



  1. Era jo molt xicoteta quan vaig veure la pel.lícula; penso que va ser al cinema Maó, a Vallcarca, un cinema de barri tronat, i que el vam batejar com el ‘Windsor totxo’.
    Em va agradar tant … i això que tot just començava a deixar l’infantesa. Perque crec recordar, que la pel.lícula es va estrenar molt més tard o potser els cinemes de barri programàven amb anys de retard. És veritablement una de les millors pel.lícules que mai s’han fet. El trailer, una passada ! 

  2. Però part d’aquella Roma que surt a la pel·lícula manté una certa continuitat. Piazza Vittorio segueix sent un món de móns, Porta Portese un mercat fora del temps i de l’espai.

    Gran pel·lícula, Roma immensa!

  3. Explicaré una ximpleria, però el dia abans que de veure-la per primera vegada (en un cicle d’una assignatura de cinema de la carrera) m’havien fotut la bicicleta del garatge. No m’hi anava el pà, com al protagonista de la pel·lícula, però si belles possibilitats de lleure que en aquell moment jo sentia tan dramàticament malmeses com les vides d’aquest pare i fill tan dissortats.
    I, amb menys teatre, diré que això em va fer veure-la amb uns ulls una mica diferents.
    Encara rai que El meu país d’Itàlia també ens consola sovint amb alguns dels seus millors fruits, i no només amb noticies de la  carnestoltada grotesca de Berlusconi & Co…

Respon a jes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de gent per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent