Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

La Sebastiana

Si caminamos todas las escaleras de Valparaíso habremos dado la vuelta al mundo. Pablo Neruda

Ja sé que el bloc es diu el meu país d’Itàlia i que hauria d’escriure posts "italians", però acabe de tornar i estic encara en l’estat de consciència alterada que et deixen els viatges. Amb encara apegades les olors, les paraules, els sorolls i les imatges, els cels. El millor cel del viatge, el de Valparaíso (i que conste que Roma té el cel molt bonic), supose que ser molt costeruda i estar davant (exactament al damunt) de l’oceà Pacífic ajuda.

Sabia que Buenos Aires seria molt especial per a mi, estava preparada, i gaudint amb antelació de l’emoció que, estava segura, la ciutat em reservava. A l’aeroport vaig pensar que, per primera volta, en la llista de destinacions de la pantalla no n’hi havia cap ni una que jo hauria canviat per la meua: "Buenos Aires-Ez". Però Valparaíso no me l’esperava. Tot i que amb la construcció del Canal de Panamà va deixar de ser el port més important del Pacífic i l’arribada dels containers la va rematar, és encara un port imponent, una ciutat bellíssima i vivíssima abocada al port i a l’oceà.

Vam anar a visitar La Sebastiana, la casa de Pablo Neruda. Jo havia estimat molt la poesia de Neruda, però feia molts anys que no el llegia, era quasi una lectura d’adolescència i recorde que, en alguna relectura, m’havia semblat una mica coent. Tot i això jo tinc un deute molt particular amb Neruda: no sé quants anys tenia exactament, però recorde perfectament el moment en que vaig agafar de la llibreria de casa Confieso que he vivido, va ser el primer llibre "de grans" que vaig llegir, a una època que llegia Louis May Alcott i coses així, senzillament vaig fer el salt, va ser un terratrèmol, una foguerada: La Literatura.

No m’esperava l’emoció de la casa del poeta, em van tornar al cap poemes i versos que havia après de memòria quan era molt joveneta (m’aprenia poemes de memòria per si un dia em trobava en una situació com ara un naufragi, o un segrest o com Anna Frank, tancada a una angorfa, sense llibres a mà). En eixir, a la botiga, em vaig comprar el Canto General (no tenien l’Estravagario, i vaig pensar que, després de travessar els Andes, els versos minerals del Canto General serien perfectes) i em vaig passar una bona estona davant de l’oceà llegint vells poemes coneguts.



Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de llocs per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent