Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

la novel.la (2)

ballad

El títol, el nom, el nom de la cosa.

Quan vaig començar a escriure no em vaig preocupar massa, l’arxiu a l’ordinador el vaig anomenar amb un nom que sabia que era un títol provisional, i vaig anar avant. Més endavant vaig començar a pensar que necessitava un títol, però no un títol qualsevol, necessitava un títol que ho diguera tot, que parlara exactament de la història que explica la novel.la, exactament i completa. I a més havia de ser bonic, bonic no, havia de ser preciós. Durant més d’un any l’arxiu de l’ordinador va tindre un títol que no m’acabava d’agradar, però intentava convéncer-me que era perfecte. M’havia costat molt triar-lo i estava disposada a defensar-lo fins a la fi. Però veia les cares d’estranyesa quan el deia, fins i tot me n’adonava que dit en veu alta no sonava tan bé com pensat. Sortosament un amic em va convéncer que l’havia de canviar, que era massa complicat, difícil de recordar. Em va convéncer (gràcies), no funcionava, a més no parlava de la història de la novel.la, ni exactament ni completa. I sant tornem-hi, però en vaig trobar un altre, perfecte, curt, evocador… ja existia una novel.la amb aquest títol, una novel.la d’una autora italiana traduïda al català exactament amb el meu títol. Encara tinc alguna versió a l’ordinador amb aquell títol, al qual vaig arribar deu anys tard. I tornada a la casella d’eixida.

El vaig trobar, el vaig trobar, lluminós i poètic, perfecte. Però encara no estic segura, ni jo ni la gent de Drassana. Potser encara el canviem al darrer moment, com Monsieur Proust dues entrades més avall…

No m’ho hauria pensat mai, no em pensava que seria tan difícil, pensava que d’alguna manera el títol ve sol, apareix un dia en ple procés d’escriptura, com una revelació. El títol perfecte, aquell que ho diu tot i que a la llibreria et fa agafar el llibre i llegir la contraportada. Jo he comprat llibres pel títol, vaig descobrir Carson McCullers gràcies al títol rodó d’una novel.la: The Ballad of the Sad Cafe (La balada del cafè trist), també una novel.la italiana: Il passato è una terra straniera (El passat és una terra estrangera) la vaig comprar pel títol…

Doncs en això estem, intentant decidir. Crec que al final es dirà com es diu des de fa més d’un any, quan ho sapiguem segur vos ho diré.



  1. Comparteixo la teva reflexió sobre el nom. Per al pavelló català de la Biennale di Architettura de Venècia d’enguany, afinar el títol va ser un maldecap que va durar mesos. Curiosament, la primera idea al final es va mostrar la més idònia.

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Després vénen els anys per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent