Un altre país

No sé si són coses d’explicar al bloc, però com que és la cosa que m’ocupa el cap, molt, darrerament i com que és una cosa bonica, doncs l’explique.
La setmana que ve l’F. i jo ens casem.
El que havíem pensat com un tràmit burocràtic obligat, a un país on el matrimoni és l’única opció per regularitzar la convivència, després de dotze anys vivint junts i per solucionar alguns maldecaps burocràtics que tot plegat ens complicaven la vida, deia, el que havíem pensat com un simple tràmit, al final s’ha convertit en un altra cosa, s’ha convertit en una oportunitat única per asseure al voltant d’una taula moltes de les persones que estimem, del lado de acá i del lado de allá, i això era un vell somni, aconseguir fer una festa on les nostres dues colles menjaren, begueren i ballaren juntes.

De l’organització de tot plegat n’hem extret moltes lliçons:

– És impossible fer arribar traca des d’allà, el risc és ser acusat de contraban d’explosius, però la rica cultura itàlica ofereix un substitut decent: se’n diu batteria a terra i l’encenen sobretot a la Pulla.
– En canvi el cava és perfectament possible fer-lo arribar.
– La combinació burocràtica de l’Ajuntament de Palerm (ciutat on va nàixer l’F.), l’Ajuntament de Roma i l’administració consular espanyola, produeix monstres.
– Que el nom de la meua ciutat estiga escrit de manera diferent a documents diferents fa sospitar els funcionaris italians, ma Castel.lo o Castel.lon? pregunten i quan explique que és la mateixa ciutat, amb dos noms oficials i tal me miren sospitant que l’Ajuntament de Castel.lo és província de Mart.
– És quasi impossible casar-se a Roma civilment-civilment, els llocs que l’ajuntament ha disposat per als matrimonis civils són tots esglésies i capelles des-consagrades.

I, sobretot, hem tornat a aprendre una cosa que ja sabíem, les persones que ens estimen ens estimen molt.