Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

implacable

Quan una comença a llegir el diari pel matí és millor estar preparada per a les notícies lletges, les que et preocupen, les que t’entristeixen, catàstrofes, algunes notícies bones
A voltes, però, hi ha notícies que no t’esperes i que t’aboquen a reflexions del tipus “com passa el temps”, “no és possible que faça tants anys”, i d’altres sobre l’implacable pas dels anys. Jo, aquest matí m’he trobat amb una notícia que m’ha enviat de colp als anys 70s, a la tele en blanc i negre (nena, posa l’UHF), al pa amb xocolata, a recordar quan no entenia perquè els meus germans reien tant quan feien l’anunci del tren Payá (tren-pa-yá, tren-pa-yá) i ningú no m’ho explicava, a Cleo, Tete, Maripí, Pelusín, Coletas y Cuquín, la familia Telerín, als Chiripitifláuticos, amb el Capitán Tan i Valentina i els Hermanos Malasombra (encara recorde la cançó), i quan es va morir Fofó

En fi, la notícia és que la Nancy de Famosa (tiene muchos vestiditos, con su etiquetita y todo) ha fet 40 anys, no pot ser, com passa el temps…

PS: ja em perdonarieu l’entrada banal però és que la notícia m’ha afectat molt.



  1. Que 40 no són res. Si ara arribarem als 100, amb 85 de vida plena (o això m’agradaria pensar…).
    Per cert, hui cercant una cita de Cortázar, com no, t’he trobat a tu.
    I eixa paella?

  2. no perdona, sobretot.

    Jo vaig nàixer als ’80 i, fins fa poc, estava claríssim que els dels ’70 eren majors i nosaltres no. Fins fa poc, que comence a descobrir que ara els joves són només els dels ’90, nosaltres ja som com a mínim majors.

    Les ressaques ja no són iguals, no aguantem fins les mil de la matinada, preferim aprofitar els caps de setmana que dormir fins al migdia… Algo canvia, i no sabem ni com ni per què…

    Ens queda l’esperança de que som més madurs que fa 10 anys i això sempre és positiu per encarar els propers 10.

    Salut!

  3. Quarant anys, la Nancy! Els armaris -com el de foto- i els chiffoniers foren posteriors. En feien en una fusteria de Xàtiva, Alemany y Ferrando, on vaig treballar durant any i mig o més (1976-77). Solia treballar amb la tupi i la regruixadora. Potser l’armari de la foto té peces fetes per mi amb aquelles màquines.

Respon a vicentb Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá... per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent