Berlusconi no ha dimitit. Berlusconi ha anat a parlar amb el President de la República i han ‘acordat’ que dimitirà després que s’aprove la llei d’estabilitat amb la súper-esmena amb les mesures promeses a Europa (encara ningú no en coneix el contingut exacte).
No crec que ningú es fie, a aquestes hores, de Berlusconi, però la gent es fia de Napolitano, tot i que jo diria que tots tenim, en el fons, la por que no presente la dimissió.
Calculant, calculant, diuen que en quinze dies podria estar tot amanit, però fins que no s’aprove la llei no dimiteix, així que l’oposició hauria d’aprovar ràpidament al parlament un conjunt de mesures i de retallades importantíssimes quasi ‘a cegues’.
Suposant que siga ràpid i se’n vaja, les opcions del President de la República són bàsicament dues: o govern tècnic (Mario Monti) o dissol les cambres i es vota a gener. Jo, modestament, si puguera triar preferiria un govern tècnic, Monti ja va bé, que adoptara mesures per corregir el deute i per mirar d’eixir del remolí i que canviara la llei electoral (rapidet) i en quan la tinguen preparada, a votar.
I que no siga res.
Aposto 4 a 1 que si el Berlusconi es tornès a presentar en unes hipotètiques eleccions, sortiria elegit de nou. A part de què li veig més futur com a Pontifeç Summum del Vaticà que no pas com a polític italià…
Per cert, que se n’ha fet d’en Marco Panella i el Partit Radical? Per a mi, aquesta seria una aposta bastant més seriosa que la democràcia cristiana [sic] o una esquerra comunistoïde amb tics i formes catolitzants vaticanistes.
Atentament
Digne d’un sàtrapa el comportament d’aquest (ehem) senyor. Gadaffiejant, vaja. Si aquí sentim la sotsobra d’estar governats per persones de les quals en sospitem la incapacitat, això vostre ja deu ser de frenopàtic. Us ben planyo.
…la cançó de l’enfadós. El dia que marxi (si arriba), el cava serà esbravat.