himnes
Hi ha himnes i himnes. Himnes bonics i himnes lletjos. Himnes que fan por i himnes que no ho pareixen, himnes alegres i himnes tristíssims. Nosaltres com que som d’una nació oprimida normalment fem poca broma amb aquestes coses.
L’himne espanyol no el puc sentir. L’italià és una polqueta que si no fóra perquè segurament seria considerat una mancança de respecte es podria ballar. L’anterior President de la República se l’estimava molt i va demanar als esportistes que l’aprengueren de memòria per poder-lo cantar, el problema és que hi ha un moment que la música fa taratan, taratan, taratan tantan tantan i tots ho cantaven talqual: taratan, taratan, taratan tantan tantan i quedava molt poc seriós.
De les olimpiades de quan era xicoteta recorde l’exhimne de l’exuniosoviètica que era bonic i dolç, la música russa ha regalat molts himnes revolucionaris: Fischia il vento, una de les cançons més boniques de la resistència italiana i també A las barricadas, si no vaig errada, són cançons russes i són molt boniques totes dues.
La Muixeranga és una cançó preciosa i m’emociona fins a les llàgrimes, però és tristíssima i no es pot cantar i trobe que aquest és un dels objectius dels himnes, ser cantats. Quan sonava la Muixeranga, fa anys s’alçava el puny, després es va estilar alçar una mà amb els quatre dits oberts, ara no sé que s’estila que fa temps que falte a les ocasions patriòtiques, pense que si es poguera cantar no caldria fer res amb els braços. Tenen raó els espanyols que estan buscant una lletra presentable per al seu, els himnes son per ser cantats, preferiblement per molta gent. Els Segadors és preciós i molt solemne, i es pot cantar però, com la Muixeranga, és un himne trist i nostàlgic, del futur, però nostàlgic (com diu Estellés: Enyore un temps que no és vingut encara…).
Quan Xabier Azcargorta va arribar a Bolívia per entrenar a la selecció (i classificar-la per a un Mundial per primera volta en la història) no recorde on vaig llegir que va proposar canviar alguns versos de l’himne bolivià perquè deia que no ajudava gens a l’autoestima dels jugadors.
Crec que els meus himnes preferits són La Marsellesa, que quan l’escolte m’entren ganes de cantar-lo i de prendre la Bastilla, i l’Himne del Barça, que té palmes i tot i quan l’escolte em crec que ho guanyarem tot.
Ací hi ha una versió de la Muixeranga amb dolçaines, tabals i banda, preciosa.
Recordes (o ets massa jove?) el que va passar amb Grandola vila morena a Portugal, quan la Revolució dels Clavells?
Idò això mateix.
Qualsevol música que evoqui el teu país, si està en perill com el nostre, si està permanentment amenaçat, pot contagiar aquest fervor patriòtic que hom suposa que els himnes han de desencadenar. El Virolai per exemple pot fer que molta gent se senti identificada amb Catalunya, al marge de les seves creences.
Recorda també que quan Panya va entrar a la Comunitat Europea, aquell Sr. Marín que duia el català tan entravessat (l’anterior legislatura) i sempre acabussava els d’ERC quan li amollaven en català, doncs aquest senyor, que havia presidit les negociacions, es va posar a cantar Asturias patria querida…
I no em preguntis com és que jo mateixa, ja ben esgargamellada i afònica perquè ja fa quatre o cinc dies que faig l’animal i m’engat per devers Can Moixet amb els meus compinxos, quan surt del Tedèum el dia de la Patrona, ja ben tard el vespre, cant el Visca Pollença amb milers (però milers!) de persones a tota potència damunt plaça; també els alemanys residents aquí. Els alemanys, com tu saps, són molt afeccionats als himnes (massa, diria jo. Després podem penjar el Lili Marlen cantat per na Dietrich…). Jo he vist bramar parelles d’ancians emigrants a Argentina que havien tornat per sentir una vegada més l’Alborada i el Visca Pollença, i m’han fet tremolar com un flam quan els he sentits el típic i xovinista ‘no hi ha res com Pollença…’ Doncs aquest himne no mereix tanta identificació per part meva, una perquè és molt recent, no és com l’Alborada; és del principi del franquisme; l’altra perquè és una horterada, etc. Idò ja ho veus, tota esgargarmellada cantant-lo, una servidora, ben fort damunt plaça.
Avui et portaré un xic la contrària, però jo la Muixeranga me l’estimo més sense lletra. Té una solemnitat i un ver patetisme que fa posar els pels de punt fins i tot a gent que no combrega amb la idea que simbolitza. I cantar-la a veu en crit amb qualsevol lletreta d’anar per casa esguerraria amb fatal seguretat aquest to de silenciosa i concentrada protesta que té.
Per altra banda, com diu un bon amic cabanyaler, és massa bonic i estilitzat per a ésser un himne que representi als valencians. Molt més significatiu el Paquito el xocolater i la gent cantant “sense blau, sense blau” o “sempre en blau, sempre en blau” segons les inclinacions de cadascú.
L’espanyol també millor sense lletra, per raons obvies. Encara que sense entrar en altres valoracions, és un himne força acceptable: una marxa que tocada amb la vivacitat adient fa de bon passar. I malgrat els deliris febrils d’aquest president del COI tan malcarat i les fanfàrries de la brunete, s’agraeix que la majoria dels interessats no s’ho hagi pres gaire seriosament i que després del fracàs ho hagin deixat córrer molt assenyadament.
Perquè el principal problema és que aquí la gent, més que cantar, gralla. S’ha perdut la tradició dels himnes cantats, com tenen els anglosaxons o germànics i cada ocasió de cant en grup fa venir feredat. De manera que millor evitar riscos i passar les mínimes vergonyes.
PD: També m’agrada cantar. Per exemple, l’himne del Llevant que predisposa a mantenir l’alegria es guanyi (poques vegades) o es perdi:
“Prodigues Levante, la esència i solera
que es fruit d’un net i honrós historial
i hui ferme el teu pas, el gran triomf t’espera,
es cobrix de glória el teu nom immortal.”
Que voleu que us digui… m’agraden les cançons que un temps agermanaven, això sí. Com tu dius, hi ha himnes i himnes…
Em prenc la llibertat d’arribar a misses dites i de deixar dita, però, ací la meua. Una de les sorpreses que em vaig portar quan vaig arribar a França és trobar-m’hi bona cosa de gent que m’expliqués que, per a ells, la Marsellesa és un himne de dretes. De fet, quan va començar eixa fira de les vanitats que és el regnat republicà del Sarkozy, la Mireille Mathieu (l’equivalent gavatx de grans glòries del meu país a l’estil Carmen Sevilla, però amb molt més de “glamour”, que per alguna cosa és francesa) es va plantar damunt de l’escenari que van muntar al bell mig de la Plaça de la Concòrdia els sarkozistes per a celebrar la victòria, la nita mateixa de les eleccions, i va cantar… “La Marsellesa” (un dels grans hits de la tal Mireille Mathieu). I una de les “reivindicacions” d’eixe destarifo de política socialista que és la Ségolène Royal va ser… tornar a cantar la Marsellesa al final dels mítings del Partit Socialista francés (abans s’hi cantava només la Internacional) i fer-la cantar també a les escoles. Això ja deu donar una idea del caràcter que “pas mal de monde” li donava a l’himne que no deixa de ser un himne, sobretot, nacional.
Però tens raó: a mi, abans d’eixa i d’alguna altra lliçó de francesitat real i no de francofília imaginada, la Marsellesa em feia posar els pèls de punta. I encara me’ls posa, encara…
L’himne per excel·lència de l’esquerra francesa, si m’atrevisc a dir-ho, seria “Le temps des cerises”, que deus conèixer. Jo el vaig pujar al meu blog, una volta que volia regalar-li’n a una amiga una traducció a l’espanyol:
http://perurealfonso.wordpress.com/2008/02/28/le-temps-des-cerises/