Un altre país

Ahir quan vaig arribar a casa, tranquil·lament vaig anar a mirar a quin canal de pagament feien el partit i horror!! No el feien enlloc (tranquil·la, respira, tranquil·la), a l’ordinador corrent, buscant la manera de poder veure’l. Em van passar un enllaç d’ETB i em vaig veure la prèvia allà però en començar el partit es va interrompre. A la pàgina de TVE n’hi havia una columneta de facebook on la gent que estava fora de l’estat es passava informació, al final, poc abans de l’inici vaig aconseguir connectar-me amb una pàgina que passava les imatges de TVE, així que em vaig mirar el partit còmoda còmoda al sofà amb el portàtil i amb Puyal a les orelles.
Mentre el mirava recordava la final de la copa del 98, jo ja estava a Roma però eren altres temps, no vaig poder veure el partit i em va tocar (i encara sort) escoltar-lo a Radio Exterior de España, amb un arradiet que tenia que agafava onda mitja i que m’obligava a moure’m per l’habitació amb la ràdio a la mà per no perdre el senyal, com si estiguera fent tai xi. Pareix mentira en deu anys com han canviat les coses.
Ahir vaig estar molt contenta de no perdre’m res, va ser molt emocionant, les dues aficions esplèndides, em vaig commoure amb Puyol amb les dues banderes, Eto’o amb la bufanda de l’Athletic, amb els aplaudiments mutus i amb el bon rotllo que va haver entre els dos equips i les dues tifoserie (que jo al Athletic li tinc un afecte especial, vaig crèixer amb un pòster d’Iríbar al cuarto de jugar).
A més, en acabar-se el partit se sentien coets i pitades de cotxe dels laziali que havien guanyat la copa ací, perfecte, com a casa (tot i que em vaig preocupar una mica, no fóra cosa que els veïns pensaren que jo era laziale, però a aquestes alçades no crec que tinguen dubtes).