Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 2 de juny de 2008

filologia del mar

M’estic acabant un llibre (em falta poquíssim, em sap un greu) preciós, preciós en tots dos sentits, en el de valuós i en el de bell. Es diu Breviario Mediterraneo (jo l’estic llegint en italià, però està en castellà, en català no, tot i que està traduit a més de 20 llengües, brr). L’autor és Predrag Matvejevic (amb accent a la c, no sé com es posa) i el llibre és una joia. Parla del Mediterrani, l’explica, parla de les llengües i de les olors, dels ports, de les plantes, de les guerres de les ones, dels mapes i de les illes. No té cap pretensió de ser exhaustiu, és literatura. Un tractat poètico-filosòfic diu a la solapa, no sé què és, però m’encanta. 
No puc resistir la temptació de traduir el primer paràgraf de la introducció de Claudio Magris, que és diu Per una filologia del mar:

En una esplèndida pàgina d’aquest “breviari” Predrag Matvejevic explica que va conéixer a Alexandria a un rellotger català que tenia la passió de compilar acuradament, lluitant amb tenaç precisió contra l’exorbitant mancança de dades, el catàleg de la famosa biblioteca destruïda pel califa Omar, la més gran de tota l’antiguitat. La filologia del mar -de la qual Matvejevic forneix, amb aquest llibre, un exemple fascinant, ric d’intel·ligència i de poesia- es pareix a la metòdica i fantasiosa empresa del rellotger català, per la seua barreja de rigor i gosadia, precisió científica i epifania de l’infinit”.

Doncs això.

Abans de la pàgina cent ja sabia que el llibre havia entrat (per aclamació) en una estranya categoria de llibres meus. Jo els llibres els tinc ordenats més o menys per nacionalitat de l’autor o per, diguem-ne, literatura (vull dir que Simenon està amb els francesos i Nabokov amb els nord-americans, tot i que Ada o l’ardor es mereixeria estar amb els russos). A més els acoste per afinitat, si eren amics els pose junts a la llibreria. Me’n vaig adonar fent caixes per a la darrera mudança que hi havia un grup de llibres que estaven junts a la llibreria amb un criteri diferent. A la caixa vaig  posar europeus, i hi havia Elias Canetti, W.G. Sebald, Romain Gary i dos llibres de Jorge Semprún. Claudio Magris hi va entrar al selecte club fa poquet i Matvejevic acaba d’entrar, li he de fer lloc.
No sé ben bé com explicar-ho, però crec que aquests escriptors són fonamentalment europeus, per això a la meua llibreria estan junts. Alguns d’ells escrivien en francès sense ser francesos, com Gary o Semprún, Canetti i Sebald van escriure en alemany tot i viure a Anglaterra, Magris escriu en italià i Matvejevic en croat. Uns eren jueus i d’altres no, només Sempún i Gary van lluitar a la Segona Guerra Mundial, són de generacions diferents i d’orígens diferents, l’únic motiu que em va vindre al cap quan me’n vaig adonar que estaven junts és que pense que fan literatura europea, i no puc precisar més aquesta categorització, crec que la literatura que escriuen aquests autors (amb dubtes sobre Magris al que he llegit poc, ara estic posant remei) és èticament europea. Ara que pense, tots excepte Magris vivien  o viuen a un altre país, però no és tampoc això, molts que han viscut i escrit a un altre país no estan al grup. No, és com una espècie de categoria moral, és ben estrany.



  1. Després dels Pirineus, em vindrà bé endinsar-me a la Mediterrània. No és tant estrany, penso jo, escriure no és un fet per desar el text en un calaixet específic; també és humà i inidividual; el que compte és que els lectors i els aprenents i la gent ens ensgarrifem d’emocions quan llegim i llegim fins arribar al final del llibre. Aleshores és quan el teu cos es queda plàcid i en pau.

    Sí, podríem dir que hi han escriptors humans que et donen saviesa al teu cervell, sigui quin sigui la llengua en la que escriuen.
  2. De literatura només n’hi ha una, com de Paña.
    En els seus orígens, és nacional, atès que es produeix a part o banda. Però això no té importància.

  3. Em fa l’efecte que Trieste s’assembla força a “un altre país”; tota aquella franja és l’única intersecció entre llatins, germànics i eslaus i crec que ell en participa plenament. A més, és professor de literatura germànica i el seu cap té forma de Danubi, diuen…

  4. T’entenc molt bé quan parles d’aquesta agrupació de literatura “europea”. No coneixo Sebald. A Matvejecic tampoc, i avui el buscaré.
    Jo afegiria Robert Musil a aquesta caixa, sense cap dubte.

  5. maria: jo el vaig llegir fa anys en castellà. encara el tinc, però no compartisc la teua passió (la tinc per magris). però de fet quan vaig anar a roma vaig intentar anar als museus vaticans per veure la sala dels mapas de la qual parla en els llibres.
     supose que t’hauràs trobat la referència als “xurros” (hauries d’explicar-li qui són).records

  6. Matvejevic va ser el primer autor croat que vaig llegir (abans que Andric fins i tot), instigat per Magris, i molt abans d’imaginar-me que acabaria vivint a aquesta banda de l’Adriàtic. Ara que vaig coneixent, poc a poc, aquesta literatura, puc dir que compartisc la teua definició d’autor europeu. Matvejevic parteix de la seua tradició, però acaba esdevenint això que tu dius un autor d’ètica europea. En llegir-lo la primera vegada vaig quedar tan fascinat com tu, aquesta fascinació l’he matisat en lectures posteriors, però malgrat tot em sembla que el Breviari és un gran llibre, inclassificable (com els de Sebald, Magris i, per dir-ne un de casa, Vila-Matas, i un d’un altre continent, Piglia), que trenca la frontera del gènere i del concepte de literatura nacional, un d’aquells llibres que em fan reafirmar-me en l’ordre alfabètic de cognoms, com a forma neutra de classificació.
    Un plaer llegir-te i veure que compartim lectures.

  7. Ja que t’has endinsat al món del Matvejevic, et recomano que continuis amb “L’altra Venezia”. Mai més podràs mirar-te la ciutat adriàtica de la mateixa manera!

    Respecte Trieste,la ciutat és fascinant tenint en compte que és una illa italiana rodejada de poblets on l’eslovè és l’única llengua parlada. Però com tants llocs plens d’història, la ciutat està plena de fantasmes d’un passat que possiblement ja no tornarà.

  8. No puc fer altra cosa que compartir la fascinació per una ciutat confluència de tantes coses. Coneixent-la una mica, però, de vegades penses que, en més d’una ocasió, la ciutat hagués agraït quedar arresarada dels “mal vents” que li han bufat de totes bandes. Però, és clar, sense la Bora la ciutat ja no seria el mateix.
    Precisament d’aquí a poc més d’una setmana, hi vaig uns dies.

  9. fou un dels escassos llibres que vaig robar en la meua vida, el vaig robar perquè el seu propietari em devia diners — amb la idea de tornar-lo quan satisfera el seu deute–, el vaig triar molt bé en un passadís bibliòman ben atapeït, a la setmana següent el vaig llegir i em va semblar magnífic, també em vaig quedar amb la historieta del rellotger català, una bona escriptura que tendendeix a l’exhaustivitat enumerativa des de balanços ambivalents, fixeu-vos i veureu com tanca els paràgrafs amb frases tan fortes que semblen aforismes,

    salut,

Respon a j o s e p Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de llibres per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent