La letteratura e’ una difesa contro le offese della vita. Cesare Pavese, Il mestiere di vivere
Com que la cosa no podia continuar així, amb muntanyes de llibres pels racons i darrere les portes i sobre els radiadors, i els cds tots escampats per ahí, hem pres una decisió i a una paret on n’hi havia llibreries d’ikea que no eren suficients hem decidit construir una llibreria que aprofite millor l’espai, amb menys distància entre els prestatges i que arribe fins al sostre i per sobre les portes. Hui hem encarregat la fusta, la construcció serà aquest cap de setmana.
Diumenge em vaig dedicar a buidar les llibreries i com que tenia temps i ganes he tret la pols als llibres un per un i, clar, me’ls he mirat. És una capbussada autobiogràfica, un repàs vital, que pot ser a l’hora terapèutic i terrible.
Hi ha, sense dubte, un període de la meua vida en què vaig llegir els llibres més importants per a mi, potser no tant pels llibres en sí com pel període de la vida en qüestió. Entre els catorze i els vint-i-pocs anys crec que el que vaig llegir (que va ser molt, massa segons ma mare) em va fer més profit que mai, -em va fer més que mai- subratllava els llibres, feia anotacions al marge, quasi discutia amb els autors.
És molt curiós com recorde perfectament quan vaig comprar alguns llibres, o quan em van ser regalats, o quan els vaig llegir i d’altres no recorde res d’això. Recorde moments concrets, no necessàriament les lectures més importants, no em puc recordar llegint Proust i la cosa devia durar mesos, però en canvi, recorde perfectament una vesprada al parc llegint Carpentier. Estranyament no tinc records concrets de les lectures de Cortázar, si més no, no de les primeres, que van ser com un llamp, com un terratrèmol. Em recorde perfectament fa molts anys comprant a un expositor d’eixos que giren La balada del café triste, de Carson McCullers (no sé on, recorde l’expositor però no el lloc), costava molt poc (Club Bruguera), el vaig comprar perquè em va agradar el títol i vaig encertar. Em recorde molt joveneta caminant cap a l’institut llegint Mirall trencat de la Rodoreda. O a un tren tornant de Barcelona devorant Henry Miller. Em recorde llegint Les palmeres salvatges de Faulkner a un llit d’una pensió però no puc recordar on era. De molts llibres recorde molt millor les relectures que la primera lectura.
I els regals, no vull dir els llibres regalats, vull dir els consells, sé qui em va dir ‘llig Moncada’ i qui em va deixar Bomarzo o El libro de arena i qui em va regalar Si això és un home. La meravella de tot plegat és que no s’acaba mai, passa com amb els amics, que tot i que tenim menys temps i ens fem grans, tenim, jo la tinc, la certesa que no ens ho acabarem, que allò encara per descobrir i per gaudir és immens.
podríem dir que «de lectores com tu en són parides ben poques».
Els records es multipliquen quan d’entre les pàgines salta un bitllet de tren, una nota, un retall de diari o un recordatori d’un funeral.
Estic a l’inici del llibre del mig de la foto, Il giorno prima della felicità !
Aquests tres munteguets semblen un escaneig cerebral
Comprovo amb joia, sense gran sorpresa, que també ets “salesiana”…
I del Dant de Mira, què en dius? Si en dius res, ep!
Salut i, W l’Italia, e W… que trist, el Caimà…
Aquest teu escrit m’agrada tant que te’l citaré, tàviso. Amb permís teu. M’agrada tant com escrius. I no baixes mai el ritme. De viatges, de records, de les coses diàries, d’aquí i d’allà, de persones i fins i tot de política (que no és el meu fort). Però quan parles de l’amor als llibres, t’admiro encara més. O sigui que ja saps. Donna avvisata… mezzo copiata!