felicitat blava (i 2)
Blava i blanca, blavíssima i blanquíssima, Katapola, el port d’Amorgós, barquetes de pescadors amb xarxes de colors, gats (que mengen iogurt) i tórtores, somriures, amics i rialles, iasas iasas, tavernes fresques, parres, retzina i polp. I el mar, dappertutto. Olives i formatge i llargues caminades pels caminets de l’illa buscant la platgeta per a nosaltres (l’hem trobada sempre, la platgeta per a nosaltres), cabres i pedres, molins i ermites, salabror i tomates.
Khora, la capital (90 habitants), blanquíssima, amb parets que semblen toves i carrerons emparrats a recer del vent i del sol i, dalt de tot, un castre venecià. I una partideta a cartes i llegir, llegir i llegir. I no saber res del món, només un sms amic que diu “hanno liberato la Betancourt“, emoció, un altre quartet de retzina a la salut d’Ingrid.
I dormir quan tens son i menjar quan tens fam i entrar a la mar quan tens calor i llegir totes les hores que vols. Oliveres i timó, pedra seca i fonoll.
Canviar d’illa, amb el correu (Skopelitis Express), la barqueta que uneix les Cíclades i que tots els dies porta les cartes, els queviures i la gent d’una illa a un altra, és un viatge curtet, entre illes que des d’una sempre se’n veuen d’altres, com els campanars a la cançó de Llach. Als camionets que embarcaven hi havia escrit metàfora, que és com es diu en grec transport.
I arribar a Donoussa, on els romans enviaven els desterrats, (els coronels, en canvi, enviaven els desterrats a Amorgós). Donoussa, l’illa més xicoteta on hem estat, la pau perfecta, sorolls amics, cigales i galls i la mar. Diuen que allà és on Dionís va portar a Ariadna quan Minos la perseguia. I més rialles, amics, esguards, i un altre quartet de retzina, per favor, i quatre olives i un tros de formatge, tavernes on passar hores llegint o xerrant, o escoltant i mirant. Acabe un llibre i en comence un altre, i a Stavros, el poble minúscul on estem, en dos dies coneixem a mig poble, kalimera Maria, kalimera.
Pedres, codols, cantals, bancals i vinyes, petxines i papallones i el mar. Fresquetes perfectes, a les tavernes o a l’ombra un arbre o d’una roca, i el vent. I un altra illa, Koufonissi, més habitada i amb més turistes, però amb una barqueta que anava pel matí a Kato Kofunissi, deshabitada i minúscula on només hi havia una esglesieta i una taverna amb gallines i cabres i amb una bandera del Cheguevara i un patria o muerte o hasta la victoria que no vam saber desxifrar. I a la vora, una de les platges perfectes del viatge. Jo no havia vist mai el mar d’eixos colors, mai.
I crec que no m’havia gratat la panxa tan a gust mai de la vida.
He penjat unes fotos, si algú pot traduir el que diu el lletrero del Che Guevara…
Les cases em recorden Eivissa. Semblen fetes de sucre. És un altre ritme de vida, em remet a la infància. La foto de les avarques en una platja de còdols que sembla Cala Murta de Formentor, amb una tovallola taronja a l’esquerra, és una passada de foto. Quina enveja. Sou tan bones fotògrafes tu i aquell roseret que em matau d’enveja (insana). El monestir sembla que l’han estimbat contra la tenassa amb dues hòsties mal pegades: sembla que ha reculat, que li han dit ‘vade retro!’ i s’ha espantat i s’ha posat de peu fiter. No té la dignitat d’una catedral nostra, sembla un temple acollonit, que ha fet una cura d’humilitat. Digues-li al F si pot imaginar-se la catedral de sant Pere de la seva ciutat replegant-se en retirada …
Ai, quina enveja marions. Jo fa estona que necessit unes vacances, però no sé si ja hi seré a temps i més tost m’hauran d’ingressar. A n’aquestes hores se m’acaben les piles. Avui me n’aniré a dormir amb les gallines.
Petonets fins demà.
Ja ho pots ben dir. Còdols i cel, i mar color de cel, i cel color de mar i tots dos estimant-vos a recer de les cabres, les olives i el formatge.Tot un plaer. Besades…blaves. No amolles la sorra de les butxaques ni el blau dels ulls. Cal que ho conservis molts de dies per quan siguem al Montseny i ens ho mostreu.
una traducció aproximada: “els bons amics, els consumidors i el boss (el cap, o fins i tot el “padrí”) no estimen el crèdit, adoren els calers”. Hi ha un joc de paraules, perquè la paraula que significa “crèdit” també significa “mono” (de drogadicte).
No tinc paraules …. tampoc les que em vénen a la ment les puc escriure .Una bellesa inoblidable per gaudir les fotografíes i el teu apunt, avui setze de juliol.
quin blau, quines platges i quina tranquil·litat que desprén tot.
Ja sé que amb el “panorama” que descrius, aquesta meva curiositat és insignificant. Però em moro de ganes (si em permets) de saber més d’aquest “llegir, llegir i llegir”
Quins llibres et van acompanyar? Què et van semblar? Tindran el mateix regust en la xafogor d’un sofà d’una ciutat mediocre?
Dionisíaca Marieta:
Tú si que ets fuflunera!!
Si et sobren
i no et fan falta
quan vinguis al Montseny portan’s unes quantes d’aquestes molécules d’eternitat
o un grapadet de sorra d’una d’aquelles platges
i uns quants somriures
i metàfores i jitanjàfores
amb grati platgenti panxa.
Diu la M.
que
-amb tot el carinyu món-
sou uns bandarres!.
(ESTE CARTEL ANULA TODOS LOS ANTERIORES. RAJÁ, PERRO.)