Un altre país

La primera volta que en vaig sentir parlar els van anomenar així, gli angeli del fango. És una història d’aquelles que, quan la recorde, em fan recuperar la fe en la humanitat, o com es diga.
A Florència, la nit del 3 de novembre de 1966 feia dies que plovia, aquella nit va començar a ploure molt fort, van començar a arribar notícies de l’Arno i altres rius que baixaven molt inflats, però a la ciutat el nivell del riu semblava acceptablement alarmant. A primera hora del matí el riu se’n va eixir i va començar a negar la ciutat. A les 9 del matí a Piazza di Santa Croce l’aigua arriba a cinc metres d’alçada i comença a ocupar la resta del centre històric. A la Galleria degli Ufizzi comencen a intentar salvar obres d’art, decidint ràpidament quins quadres salvar, fent una espècie d’Arca de Noé de la bellesa. El porter de la Biblioteca Nacional i la seua família, que es troben aïllats a l’edifici comencen a salvar els llibres que els pareixen més preciosos, portant-los als pisos alts. La riuada de l’Arno i els seus afluents cobreix la ciutat amb 300 milions de metres cúbics d’aigua. L’aigua va continuar creixent fins a les sis de la vesprada i després va començar, lentament, a baixar. La ciutat està aïllada, la gent, des dels pisos alts només pot mirar els carrers plens d’aigua, convertits en rius que arrosseguen tot, no hi ha llum, ni telèfons que funcionen. La notícia comença a arribar a la resta d’Itàlia i del món, però no se sap ben bé que està passant a Florència. Aquella nit comencen a arribar els primers socors, que comencen a rescatar a les persones en perill. El matí següent, quan l’aigua comença a retirar-se, Florència està coberta d’una capa d’un metre de fang. Un parell de dies després, salvades i assistides les persones comença el malson, una quantitat increïble d’obres (mestres) d’art, quadres, escultures i objectes als museus,  imatges i frescos  de les esglésies, documents i llibres de les biblioteques i arxius  estan sota el fang.
Les imatges del que ha passat, de Florència sota el fang comencen a veure’s a la televisió, comença a extendre’s la consciència del que està passant, del patrimoni que s’està perdent, i aleshores, el miracle: comencen a arribar estudiants, al principi de les altres ciutats d’Itàlia, milers de joves que sense que ningú els cridara van agafar unes botes d’aigua i guants de goma i se’n van anar a Florència a ajudar. La notícia s’escampa i comencen a arribar més estudiants d’Europa i de la resta del món, que, per setmanes, organitzats per professors i per la gent que treballava als museus i a les biblioteques, treballen fins a l’extenuació per salvar les obres d’art i, en aquell moment, sobretot, els llibres i els documents, la Biblioteca Medicea Laurenziana, l’Arxiu d’Estat, la Biblioteca Riccardiana, Florència és plena de biblioteques amb llibres i documents de valor incalculable, manuscrits, incunables… Els llibres preciosos que estaven al soterrani i a la planta baixa de la Biblioteca Nacional es trauen del fang amb cura, fent cadenes humanes com la de la foto i es porten a assecar als assecadors de tabac dels voltants de Florència. Salvats per aquesta mobilització espontània i extraordinària, per l’amor a l’art que va dur a milers (milers!) de joves a córrer a Florència, per salvar la bellesa i el coneixement.

Fa un parell d’anys, quan es complia el quaranta aniversari de la riuada, la ciutat va voler localitzar-los i els va convidar per agrair-los el seu gest en un acte públic, van respondre quasi deu mil persones. Ací la pàgina web que van fer per l’ocasió, explica la història i està plena de fotos i de testimonis.