Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 2 d'abril de 2009

elegia

Amb l’arribada de la cafetera de George Clooney a casa aquest Nadal, el pot del cafè i la cafetera han desaparegut de la cuina. Cada volta que veig la vella cafetera a un armari de la cuina em fa pena, sempre em fan vindre una tristesa estranya els estris i els objectes que desapareixen.
La cafetera és un estri molt especial, la cafetera de tota la vida ací es diu Moka i la va inventar el senyor Alfonso Bialetti, l’any 1933, al seu poble del Piemont. Ja a principis de segle, un altre italià va construir i patentar la primera ‘màquina de vapor’ que feia cafè i els bars van començar a competir per oferir el millor espresso als clients. 
Als autàrtics anys 30s italians la importació d’acer es va aturar i cada volta més coses es feien amb alumini. El règim havia engegat des del començament una campanya de promoció de l’alumini: “L’alumini, un metall italià, l’abundància del qual ens fa ser l’enveja del món i encarna el futur implacable de la pàtria“. També el cafè era un símbol de modernitat, Marinetti deia que el Futurisme era “la cafeïna d’Europa” i el cafè es va convertir en un dels símbols de l’imperi mussolinià que, amb la invasió d’Etiòpia, es va convertir en productor. 
Bialetti va haver de produir la seua cafetera amb alumini perquè era l’únic metall a l’abast i va ser una troballa. És precisament l’alumini el que fa que les cafeteres facen el café cada volta més bo, els dipòsits d’aigua (de calç) a la part de sota i els de cafè dalt, amb un efecte que no té l’acer. De fet, després de la guerra i amb acer a disposició, Bialetti va continuar fent les cafeteres d’alumini. La Moka Express de Bialetti, la primera cafetera domèstica a pressió, econòmica i fàcil d’usar, va tindre molt d’èxit i va dur un cafè com el del bar a totes les cases, canviant els hàbits d’una societat que de cafè en bevia molt, però en llocs publics, als bars i a les cafeteries. És, segurament, un dels objectes italians més coneguts arreu.

Em sap greu que desapareguen de la cuina la cafetera i els gestos: l’aigua fins a la ratlleta, el cafè que sempre se n’eixia per les vores i deixava l’empremta octogonal perfecta a la lleixa, enroscar-la bé però sense agafar-la del mànec que si no es trenca, i la punteta de dubte de no haver posat l’aigua cada volta que tardava en eixir el cafè. Em sap greu, però la de George Clooney fa un cafè boníssim en pocs segons, tot i que el sorollet i l’aroma de la Moka quan eixia el cafè els enyore molt. 

  



  1. En l’últim paràgraf has definit el gest que m’acompanya tot sovint en la lectura dels teus apunts. I els dubtes diaris matinals, abans d’ingerir el cafè, culminen amb el: ja m’hauré tornat a descudar l’aigua? Avui, com per sort habitualment, hi era. I ara n’estic fent els últims glops.

  2. La meva resistència continúa i la vella cafetera, bé millor dit, dues; una amb el ‘mitjó’ i l’altra la ‘moka ‘ o ‘oro ley’  continúen en plena efervescència i amb tot tipus de cafè.
    I no es tracte d’enyorança, però m¡agrada més el cafè en aquests estris que no pas amb la de George Clooney. Reconec, i pense que fa un cafè boníssim, però … la història familiar del cafè a casa encara  té futur …… 
    Bon dia Marieta i …. bon cafè ! 

  3. La cafetera de George Clooney és un dels motius que tinc per a alçar-me cada matí i que m’alegra el visionat de la telenovel·la cada dia després de dinar. És un perill, perquè perc el conter dels cafés que acabe beguent al llarg del dia, perquè estic constantment visitant-la. 

    A més, el repartidor que me porta les capssuletes a casa és guapo, molt guapo, llevat d’un dia que no va vindre ell i va vindre altre senyor, però el que acostuma a vindre és molt molt guapo.

    A pesar d’això, no he deixat de comprar café per a l’altra cafetera, i si tinc que fer cafè per a més de dos persones opte per la de tota la vida, per comoditat i cerimònia, me sembla molt més bonic fer el café amb la cafetera de sempre que no sentir el soroll de la Nespresso…

  4. El dia que la xica em va dir que era un euro deu, en comptes de l’euro
    que havia pagat fins en aquell moment pel tallat que era el meu berenar
    diari, va ser el darrer que hi vaig anar, al bar de davant la feina.

    Vaig comprar la cafetera de moda, i el problema no és que ara em duc el
    cafè, boníssim, excel°lent, insuperable, en termo al treball, ni que
    prenc millor cafè per bastant menys preu, ni que em senta un poc pijo per tenir una nespresso…

    El problema és que, tots solets, sense ajuda, alegrement, ens hem ficat
    a la gola del llop… El llop sent Nestlé, naturalment, que a cop de
    xiulet pot fer ballar com vulgui a fabricants de màquines,
    distribuidors de cafè, i, ai las, consumidors… que si demà els de
    dalt volen posar la capsuleta a 50, 70 o 90 cèntims, haurem de pagar
    50, 70, o 90 cèntims, o directament tirar la cafetera i tornar a
    l’orolei que heu esmentat.

    Això, per a algú com jo que per evitar estar en una situació semblant,
    però pel que fa al software, va fer el camí des del codi tancat al codi
    obert, és doblement lamentable 🙂

    Ara: bo ho és, el punyeter cafetet. Confiarem en la bondat dels Senyor del Cafè, doncs…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de històries per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent